El dol és el procés psicològic al qual ens enfrontem després de les pèrdues, un fet al qual tothom, tard o d’hora, ha de fer front. Josep París és infermer i director de Desenvolupament de Mèmora, i defineix el dol “com un procés natural que afrontem les persones davant d’una situació de pèrdua”. Un procés de dol que implica diversos sentiments, com ara la tristesa.
Alguns autors i autores estableixen diverses fases d’aquest dol, com ara la negació, la ira, la negociació, la depressió i l’acceptació. Però, segons Josep París, aquest fet varia segons cada persona, el cicle vital que estigui vivint o les pèrdues que hagi acumulat al llarg de la vida. “No és el mateix fer front a una pèrdua quan tens 16 anys que quan en tens 76”. També és molt important les circumstàncies en què s’ha produït. No és el mateix una mort sobtada, com pot ser un accident de trànsit, o la mort d’un ésser estimat després d’una llarga malaltia. En les morts sobtades, diu Josep París, és molt usual que els familiars “neguin els fets”. Aquí és normal que apareguin preguntes com: no es deuen haver equivocat? Com ho sabem? (que és el meu familiar?). Són reaccions humanes, són sentiments habituals i normals. En canvi, quan hem perdut un ésser estimat després d’una llarga malaltia, és diferent, normalment ja ens hem pogut mentalitzar, a poc a poc, del desenllaç d’aquella situació. I també, molt probablement, hem començat a afrontar el procés de dol, de pèrdua, abans que es produeixi. Josep París, però, remarca que evidentment “els sentiments i com fer front a les situacions de pèrdua depenen de les persones i de les circumstàncies”.
El dol s’ha de viure com un procés natural
El director de Desenvolupament de Mèmora explica que el dol s’ha de viure com un procés natural. “És normal que estiguem tristos davant la mort d’algú, el que ja no és tan natural és el contrari”, diu Josep París. La durada del procés de dol depèn de cada persona. Quan aquest sentiment s’allarga en el temps es pot convertir en “patològic”. París recomana que aquestes situacions de pèrdua les comuniquem als professionals de la salut que són al nostre voltant. “És important posar-nos en mans de professionals, i ells podran decidir si es tracta d’un procés normal o ja s’ha convertit en patològic”, explica.
Hi ha eines per fer front millor al dol. Hi ha textos i llibres que parlen d’aquest tema. I també hi ha els grups de dol. Aquí, assenyala Josep París, es conviu amb altres persones que estan passant processos similars al nostre. En aquestes trobades es produeix un intercanvi d’experiències, de sentiments… Aquesta interacció amb altres persones que estan passant per processos similars pot ajudar-nos a fer-hi front, diu Josep París.
Com podem ajudar les persones que estan patint un procés de dol
Davant de situacions de dol utilitzem frases recurrents, com podria ser “el temps ho cura tot” o “has de mirar d’animar-te”. Moltes vegades aquesta paraules no ajuden gens la persona. Josep París és partidari de millor no dir res. Realment moltes vegades el que es necessita és suport, i saber que “som allà per ajudar”. Aquestes frases recurrents s’utilitzen molt en el dol perinatal. “És mol dur”, diu Josep París, “sobretot per a la mare” sentir “encara ets molt jove o ja en vindran d’altres”, i afegeix “per això és millor no dir res, ser al costat de la persona i posar-se a la seva disposició”.
Les pèrdues per la COVID-19
En el dol hi ha un procés molt important que és poder-se acomiadar de l’ésser estimat. Als tanatoris i a les cerimònies es fa aquest acomiadament, i a més hi ha el suport de familiars i amics. I aquest darrer adeu en la primera i segona onades de la pandèmia no va ser possible. Aquests darrers temps hem vist situacions molt dures de persones que han mort soles en residències i en centres hospitalaris, sense l’acompanyament de familiars i sense poder-se’n acomiadar. Des de Mèmora recomanen que aquest acomiadament es faci encara que sigui després d’un temps de la mort. “Necessitem fer aquest reconeixement a la persona estimada, dir aquest darrer adeu i rebre el suport d’amics i familiars”, diu Josep París. El director de Desenvolupament de Mèmora explica que aquests darrers mesos han vist incrementat el nombre de consultes telefòniques de persones que volen anar a un grup de dol, o que demanen una atenció individualitzada. “Perquè en molts casos són processos que no s’han pogut tancar bé”, diu Josep París, i afegeix que en els propers mesos es veurà com reacciona la societat davant d’aquestes pèrdues que han estat tan dures.
Els professionals de la salut també s’han vist molt afectats durant aquests temps de pandèmia. Diferents enquestes de la Fundació Galatea conclouen que en els darrers temps entre un 30 i 40 per cent dels professionals s’han vist afectats per problemes de salut emocional. Han estat a primera línia fent front a la COVID-19. Unes persones que van haver de fer front a la desorientació inicial, a pèrdues de companys o a la mort de pacients d’una manera més continuada. I en moltes ocasions, explica Josep París, ha estat el mateix equip hospitalari el que va fer de “salvavides” en primera instància. Josep París explica que a Mèmora hi ha un programa de suport emocional per a professionals.
La mort continua sent tabú
La mort és l’única certesa que tenim a la vida i l’amaguem en moltes ocasions. La pandèmia i la COVID-19 l’han posat més de relleu. Josep París recomana “parlar de la mort, inclús als més petits, perquè es tracta d’un procés natural, es moren les persones, les plantes i els animals”. París és de l’opinió que si com a societat parlem de la mort als més petits i adolescents, de grans “tindrem més capacitat de fer front a les pèrdues”. Cada vegada es parla més de la mort, però continua sent un tema tabú, i “donar veu als processos de mort és un encert”, diu Josep París.
