L’1 de gener del 2022 Catalunya tenia 7.758.615 habitants. D’aquests, 1.511.979 eren persones d’entre 60 i 79 anys, cosa que representa el 19,49 % de la població. Pel que fa a més grans de 80 anys, representen, a hores d’ara, el 5,8 % de la població actual de Catalunya. És a dir, a començament d’aquest 2022, i segons dades de l’Idescat, Catalunya tenia quasi 450.000 persones més grans de 80 anys. El pas de la covid, però, ha canviat les xifres d’esperança
de vida. Malauradament, l’impacte més significatiu de la covid-19 en l’estructura per edats correspon als més grans de 80 anys. Així doncs, l’esperança de vida ha disminuït per efecte de la pandèmia i ha passat de 81,2 anys en el cas dels homes i 86,7 en el de les dones a 79,5 anys els homes i 85 les dones. La previsió és una recuperació per a aquest any 2022 i que continuï augmentant posteriorment, i se situï en els 84,6 anys en homes i 89,1 en dones el 2040.
›› La pandèmia, la covid i la gent gran
Les dades demostren que la covid ha fet estralls en la gent gran. Durant la primera onada, en van ser les principals víctimes. L’abril del 2020, en ple confinament, sis de cada deu morts eren gent d’edat avançada. Joan Cals, té 88 anys i és manresà. És un persona que al llarg de la seva trajectòria ha estat vinculada a diverses entitats i associacions de casa nostra, i també de fora la ciutat i comarca. Podríem definir Joan Cals com una persona gran activa. Per ell, explica, la pandèmia no va ser traumàtica, sí que reconeix, però, que es va d’haver “d’espavilar”. Es mostra molt crític amb la gestió durant la pandèmia per part de les administracions i també amb les actuacions en algunes residències i centres de gent gran, on els índexs de morts per covid van ser molt elevats. Joan Cals parla “d’incompetència” i “deixadesa”. Titlla aquest fets de “molts dolorosos i tristos”.
En aquest sentit, Sònia Díaz, de l’Associació Siena, entitat de Serveis Integrals per a l’Envelliment Actiu, critica “l’etiquetació” que es va fer de la gent gran en època de covid i pandèmia. “Se’ls va posar a tots en un mateix sac, tinguessin el que tinguessin, tots els majors de 65 anys van passar a ser persones vulnerables”, diu. “Se’ls va sobreprotegir”. Díaz reconeix que es tractava d’una situació sobrevinguda que ningú no sabia com gestionar, però assenyala que el fet d’aïllar-los i de “bloquejar les residències” va propiciar “l’edatisme, és a dir, la discriminació per edat, i els vulnerables encara es van convertir en persones més vulnerables”.
José Luis Buenache, també de l’Associació Siena, creu que durant aquesta època dura els usuaris de les residències van donar una lliçó de resiliència “descomunal”. El seu patiment no era per ells, sinó pels seus familiars i per la gent que els cuidava. Des d’aquesta entitat s’han mostrat sempre molt crítics amb aquest “aïllament forçós” de les persones grans. Creuen que es van “passar per alt” els drets de les persones grans, “en nom d’una seguretat suposada que ha prevalgut sobre la lliure decisió d’assumir riscos”. Buenache afegeix que “es van infantilitzar les persones grans, com si no fossin responsables per poder decidir, per exemple, d’anar a un espai comú i veure els seus familiars”. De fet, malgrat que les mesures s’ha anat relaxant, Sònia Díaz recorda que “a hores d’ara, a dins aquests equipaments, encara és obligatori l’ús de les mascaretes”.
›› La pandèmia ha increment la solitud de les persones grans
La pandèmia, però, ha fet sorgir i ha incrementat un altre problema que afecta el col·lectiu de la gent gran, i és la solitud. La regidora de Persones Grans de l’Ajuntament de Manresa, Rosa Maria Ortega, parla explícitament de “solitud no volguda”. Un fet que la pandèmia ha incrementat. I és que, malauradament, destaca la regidora, actualment no es té prou en compte “l’estat emocional de les persones”. Per desgràcia, el pas de la covid ha fet augmentar la mortalitat de la gent gran, però també els ha afectat en la seva salut mental. En aquest sentit, José Luis Buenache subratlla que fins ara s’associava la soledat no volguda a les persones grans, però la pandèmia ha tret a la llum que també afecta altres col·lectius. Un n’és la gent jove.
Joan Cals es mostra també molt crític amb l’Administració amb relació a aquest tema. En aquest sentit creu, per exemple, que els ajuntaments haurien de saber quantes persones viuen soles en una ciutat, i en quines condicions. Es posa a ell mateix com a exemple: “Jo tinc 88 anys i l’Ajuntament de Manresa no m’ha trucat mai, ni durant la covid”. “Estic d’acord que s’han de fer activitats per a la gent gran”, explica, però “hi ha d’haver d’altres canals, perquè hi ha molta gent gran que no es pot moure, o que no surt de casa, i que per tant, no socialitza”.
Per Sònia Díaz cal buscar també “les oportunitats” que ens ha deixat la pandèmia. “Ens ha posat al descobert aquesta solitud no desitjada”, per tant, diu, “ara cal trobar eines, per combatre-la, no tan sols en la gent gran, sinó també en els joves”. “Mai fins ara s’havia posat el focus i parlat tant de salut mental. Tampoc mai fins ara s’havia parlat tant de residències”, recorda Sònia Díaz. “I això ens ha donat una oportunitat per plantejar-nos nous protocols dins d’aquests equipaments”. En aquest sentit, Rosa Maria Ortega assenyala que és “obvi” que les emocions són el motor de les nostres vides.
›› Nous Models de Residències
El sector camina cap a un nou model més adaptat a la situació actual. Espanya és el país amb més longevitat del món. Sònia Díaz explica que es parla de gent gran a partir dels 65. I recorda que a aquesta edat a una persona encara li queden estadísticament 30 anys de vida. “I encara et queden moltes coses per viure, no tot és envellir”, diu, i afegeix “quan tu demanes a una persona gran on vol estar els darrers anys de vida la majoria et diu que a casa seva”. Per tant, diu, “hem de donar serveis a les persones que volen quedar-se a les seves llars també”.
Unes residències que ja estan canviant. El sector camina cap a la creació d’unitats de convivència més reduïda, i aplicant atencions més personalitzades. El tema principal, diu José Luis Buenache, és que a les residències només hi haurien d’anar les persones “per voluntat pròpia o perquè ho hagin triat”. Per això, expliquen que des de l’Associació Siena aposten per la diversificació de serveis, i el cohabitatge. En aquest sentit, Sònia Díaz diu que el model de residències ha de canviar perquè envellim “de manera diferent”.
La regidora de Persones Grans de l’Ajuntament de Manresa, Rosa Maria Ortega, diu que moltes vegades parlem d’edificis, però també hauríem de parlar de crear “vincles d’afecte”. La regidora aposta per crear espais en els quals la gent del barri es conegui amb noms i cognoms, per compartir projectes, vivències i emocions, per fer i crear “comunitat”.
›› Envelliment actiu i envelliment saludable
Ens els darrers anys la manera com s’afronta i com es veu la vellesa, per sort, ha canviat. Ara parlem d’envelliment actiu. Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), aquest envelliment actiu és el procés d’optimització de les oportunitats de salut, participació i seguretat per tal de millorar la qualitat de vida a mesura que les persones envelleixen. Ara el concepte ja canvia, i la mateixa OMS ja parla d’envelliment saludable. L’estat de salut, la trajectòria vital que s’ha portat i també l’entorn són factors clau per tenir una vellesa plenament activa. I és que un dels desafiaments que tenim com a societat és com millorem la qualitat de vida de la gent gran. Una gent gran, però, cada vegada més activa dins la societat i amb noves necessitats. És per això que l’OMS parla d’aquet envelliment saludable. Sònia Díaz explica que en el futur immediat “s’han de donar les oportunitats i els serveis perquè cadascú pugui envellir en funció de les seves capacitats”.
