Nascut a Castellbell i el Vilar, és llicenciat en Geografia i Història per la Universitat Autònoma de Barcelona. Del 1986 al 1990 va ser president del Bàsquet Manresa Joviat i el 1990 va ser escollit gerent de l’Igualada Hoquei Club. El 1994 va acceptar la proposta que li va fer el Bàsquet Manresa, aleshores TDK, per convertir-se en gerent, i més tard, en president executiu ja com a Bàsquet Manresa SAE. Del 2001 al 2005 va ser el director general i conseller delegat del Lleida Bàsquet SAE de la lliga ACB. Del 2005 fins al desembre del 2010 fou director esportiu i d’arbitratge de l’ACB. Alcalde de Manresa des del juny del 2011 fins al juny del 2020, fins al 2023 ha estat primer tinent d’alcalde de la ciutat de Manresa i diputat de la Diputació de Barcelona en dues legislatures.
És de Castellbell i el Vilar, del Bages sud. Hi ha estat tota la vida?
No, als deu anys ja vaig venir a estudiar a Manresa. Fins que em vaig casar, que vaig adquirir la “nacionalitat” manresana.
Quins records té d’infantesa?
Soc fill dels forners del Vilar. Ajudava a la botiga durant les vacances. Vaig ser feliç. Tinc un germà més gran. Una família de botiguers. El pare feia pa i la mare el venia a la botiga.
Va tenir clar què volia estudiar?
Carrera de Lletres. Ja treballava a la Badia Solé, on vaig fer les primeres etapes laborals a secretaria. Havia d’estudiar de nit. Història és la que em va atraure més.
Es queda a la Badia Solé?
Sí. Primer Badia Solé, després Sant Francesc i la darrera etapa com a Joviat, fent ensenyament a alumnes de BUP i COU. Impartia geografia i història.
Li agradava?
Molt. És una etapa que recordo amb il·lusió, però tenia d’altres inquietuds i la formació acadèmica et restringia només a fer classes o a estar en un museu o a un arxiu. La meva aspiració era la gestió esportiva. El 1990 ja m’hi vaig dedicar professionalment. Jo havia estat el president del Bàsquet Manresa Joviat.
A la Badia Solé coneix la seva esposa, la Rosa.
Sí. La Rosa jugava al sènior femení i jo era delegat del sènior masculí. Ella era bona jugant, jo no ho era gens.
El bàsquet i l’esport…
Vaig començar a veure el Manresa ocasionalment de jove i a partir dels divuit anys vaig passar a ser-ne delegat. Per tradició de la ciutat i com a esport de l’escola hi vaig entrar directament. La Rosa i jo hem estat socis tota la vida del Bàsquet Manresa. M’encanta estar a la meva pròpia cadira perquè quan ets a la Llotja no pots expressar els teus sentiments i has d’estar contingut. M’agrada compartir el seient amb els companys habituals.
Vostè emprèn estudis esportius?
Vaig fer un màster en Gestió Esportiva perquè vaig estar a l’Igualada Hoquei Club, a Manresa, a Lleida, l’ACB. Temes de comptabilitat, finances i elements econòmics els treballes a INEF com a etapa formativa i va ser un salt important. Aquest vessant econòmic no l’havia exercit.
Arriba a ser president del Bàsquet Manresa…
El mèrit va ser dels qui ho van decidir. Primer vaig ser-ne gerent, que és per al que havia estudiat. Van ser valents, Agustí Cots i Benjamí Garcia, que van decidir que un president executiu fos professional. De gerent a president amb moltes ganes de fer coses i créixer. Quan vam guanyar la lliga tenia trenta-vuit anys i era una etapa d’expansió personal i professional.
Èxits del Manresa…
A la Copa del Rei era gerent i a la Lliga ACB era president. Una etapa gloriosa de bons jugadors. Hi havia circumstàncies que s’acumulaven, ja que el Barça i el Madrid no estaven bé i nosaltres sí. Ja han passat vint-i-cinc anys i l’any vinent en farà cinquanta que el Manresa és a la Lliga ACB. N’hem d’estar orgullosos. Això no passa cada any.
Què va significar?
Que la fórmula de treball en equip era un encert. Era important per a la continuïtat del club. El gran repte de Manresa és ser-hi. Ciutat mitjana amb pocs recursos, amb bons patrocinadors. Aleshores TDK, ara Baxi… amb els anys es valora molt més. Patíem per la competició europea per les despeses que comportava i havíem de fer un bon paper.
Per a Manresa va ser il·lusionant?
És cert que va ser excepcional i quan veus altres països que veuen com equips petits guanyen a Anglaterra doncs t’hi emmiralles. Vols fer-ho bé i que surti bé, un component de sort i circumstàncies hi ajuden.
25 anys de la Lliga…
Ens fem grans. Una commemoració que ha servit per recordar la gesta. Calia mantenir el nivell. El club va fer-ho molt bé per celebrar-ho. Va fer una retrobada dels jugadors d’aquell moment i va ser molt bonic. Em va agradar ser-hi i compartir amb gent que hem estat molt temps units aquesta celebració.
Igualada, Lleida, gestió esportiva…
A Manresa quan passaves problemes sorties a primera pàgina i no et deixaven gaire bé. A Igualada, quan arribava a Manresa no tenia transcendència. A Lleida hi vivia i estaves en contacte amb la gent. Cada lloc té les seves particularitats. No hauria pogut passar a ser alcalde si no hagués conegut la pressió mediàtica en els clubs o en l’ACB. Es conviu amb crítiques.
Arriba el partit polític.
Em va venir a buscar Alexis Serra, que era el cap de l’oposició de CiU a l’Ajuntament de Manresa per fer de regidor d’Esports i presentar-me en els comicis següents. Em va dir que es podia comptabilitzar amb la meva feina. El plantejament es va canviar. Ell no va ser cap de llista perquè va marxar a Canàries i entre tots els companys em van dir si jo ho volia liderar. Ho vaig parlar a casa i vaig fer el pas. Fa dotze anys d’això. Amb Mercè Rosich, Toni Llobet, Josep Maria Sala i fins a onze regidors vam ser escollits, ja que vam guanyar les eleccions. Va ser fort.
Guanya al tripartit d’Iniciativa, PSC i ERC. Com troben l’Ajuntament?
Econòmicament molt malament. Es va ajuntar crisi econòmica amb mala gestió i un nivell d’endeutament desbordat. Tothom sabia l’objectiu i la ciutat i funcionaris reclamaven aquesta actuació. Després, amb els interessos polítics i en eleccions locals es va veure. Van ser els quatre primers anys de sacrifici per als ciutadans, per a les entitats i associacions.
Nou anys d’alcalde. Què va significar?
Ha estat un honor, una etapa de la qual només vols recordar els moments positius. La satisfacció hi és. Una etapa que et fa sentir la ciutat de manera diferent. Ara penso en el que s’ha fet i el que queda per fer. Alguns companys que han deixat de ser alcaldes de Manresa et diuen que d’alcalde n’ets sempre. Perquè vas pels carrers de Manresa i vas pensant “aquest carrer hauria d’estar més net, això hauria de ser diferent, la mobilitat no és la correcta, etc.”. Crec que amb els anys n’estaré més satisfet, de ben segur. De moment, encara no tinc la percepció suficient per dimensionar l’etapa, més enllà de l’orgull i satisfacció d’haver estat alcalde.
El pas d’alcalde a regidor va ser difícil?
Va ser una negociació duríssima. Va ser complicat i difícil d’adaptar-m’hi. Marc Aloy amb posterioritat va fer el possible per adaptar-nos ambdós i que la situació fos portable. Per al bé de la ciutat es va tenir un govern que ha funcionat.
De tots aquests anys què en destacaria?
L’Ateneu, les bases, el va fer el tripartit, però hi faltaven diners i la Diputació de Barcelona ho va facilitar i el vam inaugurar nosaltres. Una instal·lació polivalent útil amb espais, biblioteca, zona de fitness, etc. Un projecte ambiciós important. Volíem dir que no importa qui l’ha fet o qui l’inaugura, sinó que és bo per a la ciutat. L’ampliació de l’Hospital de Sant Joan de Déu. Més de 250.000 ciutadans de la Catalunya Central tenen aquest servei i el govern de la Generalitat en uns moments complicats es va tirar endavant.
La rotonda de la Bonavista, l’avinguda dels Països Catalans… guanys per a la ciutat.
Havíem firmat amb el conseller Rull el tram que pagava la Generalitat i a la inauguració hi vam ser. El darrer tram de la rotonda fins al Decathlon amb diners de la Diputació de Barcelona va ser contundent.
I ara què?
Després de l’etapa de l’Ajuntament de Manresa i la Diputació de Barcelona tinc ganes de fer coses. Tinc projectes que no seran polítics. He d’encaixar la nova situació i assolir nous reptes, si pot ser fora de Manresa, amb un altre ritme, que ha estat apassionant però excessivament intens. Jo em sento gestor, que no polític, i m’agradarà tenir una dedicació no tan forta.
I un llibre.
L’estic fent amb Salvador Redó i ell n’està fent els textos i jo completant-los. Espero que per Sant Jordi de l’any vinent estigui acabat. M’agradarà escriure la història com jo l’he viscuda personalment, que és la que vull plasmar en l’obra.
