Nascuda a Manresa, es va iniciar en el món de la muntanya de la mà dels seus pares, que des que tenia deu anys se l’enduien a practicar escalada a les muntanyes de Montserrat. És una corredora de muntanya. Els primers anys de la dècada del 2010 va guanyar desenes de les curses de muntanya més destacades. Viu a Berga i s’entrena per les muntanyes dels voltants del Berguedà. Després d’acumular resultats destacats amb la selecció catalana de curses de muntanya, des de l’any 2012 és membre del Buff Pro Team de curses de muntanya, i des de l’any 2014 és col·laboradora de Leksport. El març del 2015 es va fer públic que Picas emprendria una expedició al Makalu, la cinquena muntanya més alta del món, en companyia de Ferran Latorre, llavors en ple projecte d’esdevenir el primer català a coronar els
14 cims de més de vuit mil metres del planeta. No obstant això, tres dies després del terratrèmol del Nepal del 2015, Picas i Latorre van decidir abandonar l’expedició i iniciar el retorn quan els fos possible.
El 2017 va tornar a intentar coronar el Makalu, aquesta vegada acompanyada per l’alpinista Xavier Batriu Sibila. Aquest, que anava més avançat, va continuar sense adornar-se que Picas estava indisposada a l’arribada del camp 3, a 7.900 metres. Quan se’n va adonar, va tornar enrere per a socórrer-la. Van haver d’abandonar en adonar-se que Picas estava patint una pneumònia. L’any 2019 va ser guardonada amb la Creu de Sant Jordi “per la seva excel·lència esportiva com a corredora de curses de muntanya”. Ha presentat programes de televisió i, actualment, ha deixat l’acta de diputada al Parlament de Catalunya per seguir amb la seva carrera esportiva professional.
Com va ser la teva infantesa a Manresa?
En guardo molt bon record, encara sortíem als carrers a jugar durant tot el dia. Vaig néixer al barri de la Bonavista i als deu anys vaig anar a viure al Poble Nou de Manresa. Ara ha canviat molt, molts cotxes i massa xivarri.
Eres bona estudiant?
No gaire. No m’agradava. Aprovava, però… feia el mínim esforç. Les meves inquietuds eren l’esport. Volia ser bombera i ho vaig aconseguir.
I la teva vinculació amb la natura?
Ve de la família, del Centre Excursionista de la comarca del Bages. Em van obrir les portes
a la natura, l’espeleologia, l’escalada…
I què volies ser de petita?
Jo volia ser bombera i ho vaig veure possible. Em vaig envoltar de gent que tenia les mateixes inquietuds… Per ser bomber has de tenir bones qualitats físiques i estar en forma.
Primer, però, mossa d’Esquadra?
Hi vaig entrar als vint-i-un anys. Per ser bomber, necessitaves molts punts i era complicat. Jo volia tenir una feina i tenir temps per dedicar-me a la muntanya. Em van obrir les portes al Grup de rescat de muntanya dels Mossos i ho vaig exercir a la Seu d’Urgell. Cinc anys als Mossos i, al final, el somni d’infantesa complert en passar les
oposicions de Bombers.
Hi havia gaires dones?
El 2005 vam entrar-hi cinc i només n’hi havia cinc més. Ara s’estan fent campanyes perquè es vegi que no només és una feina d’homes. Ho reivindico i crec que és un reflex de la societat i cal normalitzar-ho.
Mentre treballaves competies?
Sí, la meva vida està relacionada amb la muntanya. Muntanya i esport. És el meu fil conductor de vida i puc fer d’altres coses però el contacte amb la natura és vital.
Quina va ser la primera gran cursa?
Dos punts d’inflexió. El 1999 vaig córrer la primera marató de muntanya, la de l’Aneto. Érem poquets al Bages. Vaig patir un accident i fins al 2011 vaig fer els Cavalls del Vent i tot va fer un tomb i em vaig convertir en corredora de muntanya professional. Són 43 quilòmetres amb molt desnivell.
Un accident que et va marcar la vida…
Als vint anys vaig fer una cosa irracional, a Montserrat, a la cara nord, no anàvem amb protecció, la paret estava humida i vaig trencar-me el peu esquerre, i és una lesió que he arrossegat tota la vida. Intento superar aquest dolor i tirar endavant.
Molts anys amb dolor…
Després de la lesió, van passar deu anys perquè pogués córrer amb normalitat. En veure que no m’impossibilitava, vaig acostumar-me al dolor i ara ha tornat, i es tracta de trobar la manera de tornar a anar endavant. Ara estic tornant a córrer, però no de competició.
I en aquests deu anys vas seguir amb
l’esport?
Tossudament. Vaig descobrir d’altres esports. Bici de carretera i muntanya, escalada, esquí de muntanya… a la vida hi ha molt més.
I hi vas tornar?
Vaig anar a viure al Berguedà… El Cadí, Pedraforca, Queralt… vaig córrer de nou. A poc a poc. Requereix unes quantes hores 15, 25. Cal gestionar-ho amb pautes d’entrenament, regles físiques, de nutrició, psicològiques i gestionar les hores d’esforç.
Abans del 2017 hi ha un recorregut…
Un procés llarg. Em vaig presentar a la cursa de l’Ultra Trail Montblanc el 2013, són 170 quilòmetres. Vaig quedar segona, i em va guanyar una nord-americana que va tornar a guanyar-me l’any següent. I el 2017 vaig guanyar.
Vint-i-sis hores corrents, com es menja, què es fa…
Cada 20 quilòmetres hi ha punts d’avituallament, t’hidrates i menges, però cal una estratègia. Màxim et pares 30 segons i, on t’espera el teu equip, pots estar 5 minuts…, canviant-te de roba, calçat… però cada minut compta. No només és acabar la cursa, és guanyar. Pensa que només acabar ja és una victòria.
Quin equip?
Un entrenador personal que et guia, un psicòleg esportiu que t’ajuda a superar els moments quan plou, quan estàs cansat, busquem un objectiu i un sentit, i el nutricionista, que és vital el dia de la cursa. Després d’estar
8 hores corrents, costa carregar-te i has d’estar en condicions. L’entorn familiar és important que sigui favorable. Moltes peces que han d’estar alineades i tot al cent per cent. Esforç i constància diària.
Una altra fita que t’il·lusiona?
Pel que fa a curses de llarga distància, ja he complert, n’estic contenta. Tinc altres somnis: estic estudiant per ser guia d’alta muntanya i em fa molta il·lusió. M’agrada l’alpinisme, la bicicleta de muntanya competint al desert. Cal moure’s i aventurar-se.
L’edat no és un impediment…
Penso que no. La llarga distància és un esport que té llarg recorregut. Et fas gran, però la llarga distància premia el coneixement que adquireixes amb experiència.
I un bon dia arriba la política?
Em van trucar quan era al desert i em van posar sobre la taula anar a les llistes, en un lloc no destacat, la número 25 a la província de Barcelona per ERC i em va fer il·lusió i vaig pensar que hi havia de ser. Vaig dir que endavant. No sabia que dos anys després em dirien que havia d’entrar al Parlament. Em vaig deixar portar per allò que no sé dir que no i vaig pensar que era un orgull representar el poble de Catalunya i conèixer el Parlament des de dins. No soc una persona que vulgui viure de la política, no és la meva vocació, però vull fer-ho tan bé com pugui. Una experiència que m’ha regalat la vida.
Una etapa agredolça?
És la ressaca de l’1 d’octubre, amb moments complicats, de tristor, però fem força perquè tot el suflé torni a pujar. No tindrem la independència demà però no podem defallir.
I ara, deixes la política?
He decidit deixar l’acta. Els meus motius són personals i, alhora, professionals dins l’esport. Vull reprendre la meva activitat vinculada a la muntanya, després de dos anys, intensos, com a diputada a la cambra.
L’esport es pot aplicar a totes les etapes de la vida?
I tant, i n’estic contenta de posar-ho en pràctica.
I Creu de Sant Jordi?
Em va fer molta il·lusió. Una gran festa i vaig tenir l’oportunitat de conèixer Leo Messi. Un dels millors reconeixements de la meva vida i el de Millor esportista catalana de l’any el 2015.
