Mireia Pintó va cursar estudis de solfeig i piano al Conservatori de Música de Manresa i va completar la seva formació a Itàlia i França. El seu debut en l’òpera professional el va fer al Teatro de la Zarzuela de Madrid, amb La Cenerentola, de Rossini. El seu repertori inclou els gèneres òpera, oratori i lied. Actualment és professora de lied i cant a l’ESMUC i responsable del Festival Internacional de Música Clàssica que se celebra des de fa 29 anys a Sant Fruitós de Bages. I des de fa 8 anys al Monestir de Sant Benet de Bages.
Quin és el primer record de la música a la seva vida?
És difícil definir el moment. Vaig començar de molt petita al Conservatori de Manresa. Els meus germans ja hi anaven. Em va agradar aquell món. Primer el piano, la veu i després més formació a Barcelona i d’altres països.
Hi havia tradició familiar?
El meu pare era químic. La meva mare havia cantat i van suggerir als meus avis que anés a estudiar cant. Però era d’Agramunt i semblava que no era gaire adient que es traslladés a Barcelona. Ella sempre ho ha portat dins. El meu germà va fer guitarra.
Del piano al cant…
Solfeig, totes les assignatures que comporten… Amb dues grans professores, com la Filomena Comellas i la Josefina Alabedra. Crec que ens van posar la llavor per seguir endavant. Molt pedagògic i musical, molt nivell. Amb conjunt coral, el professor Josep Maria Vilà em va dir que em plantegés fer els estudis de cant i així va anar venint tot. Quan et professionalitzes tries i jo vaig triar cantar.
Quan va decidir fer els estudis superiors?
Vaig començar amb Margarida Sabartés al Conservatori de Manresa. Una època preciosa. Quan la professora va decidir seguir a Manresa vaig continuar a Barcelona, després a València i després a París.
Va buscar professors concrets?
Cadascú estableix les seves prioritats. Per a mi, era molt important la persona amb qui volia estudiar. Per la seva trajectòria com a cantant i pedagoga. Volia saber si m’hi podia entendre. Amb la Margarida va ser fantàstic i també les persones amb qui vaig continuar aprenent.
Exigència, esforç, constància…
Es necessita tot, molta perseverança, sacrifici… moltes hores del temps i de la vida. Però és vocacional i aquí ja no hi ha sacrifici. Quan ets jove, has de controlar les hores que surts, el que fas… és un treball solitari i personal, molt rigor, autocrítica i no deixar-te d’exigir. Treballes amb una part del cos que envelleix i t’hi has d’anar adaptant amb un aprenentatge continuat.
Com es dona a conèixer en aquest món?
Concursos perquè membres del jurat, programadors, directors d’orquestra t’escoltin, fent audicions perquè sàpiguen que existeixes i et coneguin. Guanyant el Premi Ciutat de Manresa en l’any en què es va dedicar al cant i d’altres guardons. Vaig fer molts recitals i amb orquestra simfònica.
El debut?
Va ser a Madrid, amb La Cenerentola, de Rossini, dirigida per Antoni Ros Marbà. Va ser una il·lusió molt gran i una certa inconsciència de la magnitud del que significava. Molts assajos. Amb perspectiva veus que va ser una feina molt exigent, amb una ària molt delicada al final de l’òpera…. Vaja, molta entrega i exigència per fer-ho tan bé com pogués.
I fa una parada a Rússia…
Joventuts Musicals de Barcelona em va proposar fer uns recitals a Rússia. Era el 1991 i era un moment en què no se sabia el futur. Era amb la Bibiana Salisi com a pianista. Era un país que desconeixíem. Aquell estiu hi va haver una moguda molt forta al país i pensava que no hi aniria. En el darrer concert va venir un professor del Conservatori Tchaikovsky de Moscou i també van venir de l’Ambaixada espanyola i em van convidar a fer un concert, i per abaratir despeses van concretar que fos un pianista rus. Com que l’acabava de conèixer i el prestigi del centre el coneixia, vaig pensar que podria ser amb qui féssim els concerts. I… uns dies abans vam començar a treballar amb el Vladislav Bronevetzky, ens vam conèixer personalment i fa 31 anys que estem junts.
I la relació va ser a distància?
Sí, durant tres anys ens comunicàvem per telèfon. No existien les xarxes ni l’skype. Ens vam adonar que la nostra relació valia la pena. Ens vam casar i durant un any cadascú vivia a la seva ciutat. Jo a Manresa i ell a Moscou. Plantejar-nos viure a Rússia era incert. Jo tenia molta feina aquí i al final ens vam decidir per quedar-nos al Bages.
Parla rus?
Sí, és un idioma molt bonic. Però parlàvem en anglès. Al final ell va aprendre català i jo rus.
Compartir feina diuen que és complicat…
Doncs no. Ho compartim tot. Ell i jo som professors de l’ESMUC. Compartim dies i horaris. Assagem junts. Ell en piano i jo en cant. Fem els nostres recitals conjuntament o per separat. Cap problema, mai.
La disciplina de l’esforç la inculca als alumnes?
Diguem que no està de moda l’esforç i està devaluat. Per a mi és obvi i per a moltes generacions, però, ara, l’objectiu el tenen clar però el trajecte d’acostar-s’hi no sempre és clar perquè el sistema no va per aquí. Sembla que tot ha de ser fàcil i feliç i també fa feliç estudiar un passatge i a través de l’esforç assolir el nivell. Són reptes que valen la pena. Tot ha de ser al moment i no. L’artesania vocal vol dir concentració amb treball laboriós i temps. A vegades, a les noves generacions els costa entrar-hi. Una bona feina és un bon resultat però a mitjà i llarg termini. Anem fent i arribarà.
Ja fa 29 anys del Festival de Música Clàssica de Sant Fruitós de Bages. Constància per portar-lo a terme…
Va venir arran d’una idea del meu pare, que em va dir “per què no feu un concert a Sant Fruitós, que ara no s’hi fa res”. Vam parlar amb l’Ajuntament de Sant Fruitós i es va programar el 14 d’agost. Va ser a l’Església de poble i hi havia gent al carrer. I vam dir de repetir l’any següent amb dos concerts i, de nou, gentada. I, a partir d’aquí, neix el Festival amb quatre concerts, cada dijous de juliol. I ens van demanar que el Vladi i jo hi actuéssim cada any.
Què tindrem aquest 6, 13, 20 i 28 de juliol al Monestir de Sant Benet?
El trompetista de Navarcles Cesc Badia, que el 6 de juliol compartirà escenari amb el quartet de saxòfons Kebyart. El 13 de juliol, el segon concert, que estarà dedicat als “Quartets vocals amb piano”, estarà protagonitzat per Marta Mathéu, soprano, jo mateixa, el tenor de Sallent Roger Padullés i el baríton Joan Martín-Royo, acompanyats al piano per Jordi Domènech, on interpretaran les obres de Guastavino, Brahms, Schumann i Schubert. El 20 de juliol, el pianista Vladislav Bronevetzky, al costat de l’Orquestra de Cambra Terrassa 48, amb Quim Térmens com a concertino director. I per acabar el festival, el 27 de juliol la soprano Raquel Lojendio, amb la pianista Irene Alfajeme, faran homenatge a les sopranos Maria Callas, Victòria dels Àngels i la manresana Margarida Elias en el centenari del seu naixement.
