El santvicentí Juanjo Brau és un referent en el camp de la fisioteràpia i la readaptació esportiva. Apassionat de l’esport i també interessat per la salut i la medicina, Juanjo Brau va començar fent massatges als seus companys abans dels partits de futbol i ha esdevingut un dels professionals més reconeguts en el camp de la readaptació esportiva. Juanjo Brau va començar a treballar amb la selecció espanyola de natació, que llavors es preparava per als Jocs Olímpics de Seül de 1988. Al món del futbol va començar com a massatgista a la UE Lleida, equip que va pujar llavors a Primera Divisió. A més de tractar com a fisioterapeuta esportistes d’alt nivell, com Lionel Messi, al Futbol Club Barcelona, Juanjo Brau comparteix els seus coneixements fent xerrades, conferències i masterclass i és imatge de marques i projectes relacionats amb el món de la salut, l’esport i la divulgació científica.
Com era el Juanjo de petit?
Amb somnis, inquiet… tenia moltes il·lusions per fer coses i vaig tenir molt clar cap a on havia d’anar.
Il·lusions vinculades a l’esport?
Sí, però vinculat al futbol especialment. M’apassionava la feina que vaig acabar fent. Jugava a futbol però no era bo, tenia molta voluntat.
Esport en el vessant de fisioterapeuta…
Recordo que als matins, abans dels partits, feia massatges als companys. Era passional. M’agradava fer-ho…
I ho converteixes en esport.
Sí, la meva gran professió. La vida m’ha donat oportunitats perquè hi ha gent que ha con-
fiat en mi en un moment determinat. He tingut sort que m’he rodejat de bona gent que m’ha apreciat. Vaig anar progressant. Primer amb la selecció espanyola de natació i a partir d’aquí engego la trajectòria. Havia estat al CE Manresa i crec que és un fet que persones van confiar en mi.
Abans un massatgista o fisioterapeuta potser no era tan important…
L’esport d’avui en dia necessita un fisioterapeuta perquè l’esportista el necessita. També l’esportista amateur. Avui quan fas esport has d’estar en condicions. No s’entén un esportista sense fisioterapeuta de cap manera.
Vas formar-te per a la professió.
Vaig estudiar de gran. Vaig veure que, si volia arribar on em feia il·lusió, calia formar-me molt bé. Vaig haver de decidir posar-m’hi seriosament. Vaig anar a la universitat. Em va costar perquè ja treballava. Els meus companys i professors em van ajudar molt. M’hauria agradat fer més vida universitària, però ja treballava i no em va ser possible. Era una carrera nova. Anys molt diferents amb pocs recursos. Tu has d’estudiar perquè et deus als teus pacients. Jo no vaig estudiar per mi, sinó per respondre a les necessitats dels esportistes.
Primer a CE Manresa compaginant amb la natació i el 1993 al Lleida de futbol i el 1997 al Barça… Com hi arribes?
24 anys al Barça. Qui em fa la presentació és Pep Guardiola. Demanen una persona per al futbol base i ell m’hi va fer entrar. Jo el coneixia de Santpedor, del Barça, quan s’enfrontava al Lleida, i teníem converses que em van ajudar. Li vaig enviar un fax a casa seva amb el currículum i l’agost del 1997 entro al Barça, al futbol base, i faig aquesta feina de readaptador i m’encarrego de nou equips. Totes les tardes hi anava. Vaig deixar la meva consulta privada i em vaig vincular totalment al Barça.
Els darrers set anys, cap de Departament de Fisioteràpia i Readaptació. Un Departament que vas crear tu?
Sí, el club creia que la meva manera de funcionar era la ideal i vaig crear el Departament. El 2014 en vaig ser el cap i vaig començar amb 45 fisios i vaig acabar amb 70. Vaig iniciar l’objectiu de la paritat amb nois i noies al Departament incorporant-hi les noies.
Estem parlat de lesions de Puyol, Guar-
diola, Neymar. Molta pressió?
Sempre he anat al límit i me’n feia responsable perquè m’agradava. L’entorn del Barça és ple d’interessos. Ho he portat molt bé, però els dos darrers anys van ser molt durs perquè al club es vivia molt desgavell. No hi havia ordre de club. Estava tot molt desmuntat. Vaig assumir tasques al vestidor i em va generar problemes i vaig necessitar ajuda mèdica per acabar els anys al club.
Com és Leo Messi?
Hi ha dos tipus. Jugador i persona. Com a jugador, és el millor de la història del futbol pel que feia, generava i aportava. Com a persona, tímid, humil. El vaig conèixer amb 12 anys i ja vam tenir molta vinculació. És una persona molt normal; a vegades, la grandesa la fem des de fora. No és fàcil. Els genis cal interpretar-los i acompanyar-los. Els grans jugadors cal que sàpigues el que pensen o, almenys, intentar-ho.
I Ronaldinho?
Vaig arribar quan Larsson, Gabri, Motta i Edmílson es trenquen els quatre lligaments creuats. Començo a conviure amb Ronal-
dinho, amb Deco, Eto’o. Jo no tinc ídols i això et dona un tarannà diferent. Et sorprèn la grandesa que tenen i que sols que estan personalment. Envoltats de molta gent, moltes vegades relacions tòxiques… L’entorn del jugador de futbol té avui en dia de tot i li porta el representant. Particularment compten amb fisioterapeuta, psicòleg, preparador físic, analista, metge… Els equips d’elit són així a nivell de cada jugador, un grup multidisciplinari paral·lel al club que entra en conflicte amb el mateix club. I la repercussió la pateix el mateix club. El mateix representant decideix més la solució de malalties o lesions que els qui som al club.
Què se sent quan diuen el teu nom per altaveus amb 90.000 espectadors al Camp Nou?
La primera vegada va ser pel Gamper i sento el meu nom per megafonia. Com a català, com a culer, pensar que estaré exercint la meva professió allà va ser el millor. Els anys més gloriosos de la història amb Pep Guardiola són impressionants. Érem tots de la casa. Els jugadors de l’11 inicial eren de la Masia, l’staff érem tots catalans. Imagina’t quina emoció.
Ara, al Cimetir, a Manresa, a la Clínica Sant Josep…
Fem tot el que és el procés de readaptació quan una persona s’ha lesionat i, després d’unes primeres fases de fisioteràpia, ja passa a fer fisioteràpia activa i portem aquesta persona fins que pugui tornar a reprendre l’activitat física que feia amb un índex alt per evitar reincidir.
