D’apagar foc i muntar la logística d’un incendi com a cap de Bombers a escriptor de novel·les de misteri manresanes
Josep Arola Sierra va néixer a Manresa l’any 1949. Ha passat trenta anys de la seva vida treballant al cos de Bombers de la Generalitat de Catalunya, ocupant diferents càrrecs: cap de la secció de mitjans aeris, cap de l’Escola de Bombers de Catalunya i cap de la Regió d’Emergències Centre (REC). És enginyer tècnic de Mines (1970), llicenciat en Geografia (1998) i doctor en Geografia (2003). Ha escrit diversos llibres tècnics: Aproximació als incendis forestals (1994), 100 dies de foc (1997), Els incendis forestals (1999), juntament amb Josep M. Panareda, i Els incendis rurals (2019). Ara, però, s’estrena com a novel·lista amb El Gorg Blau. Memòria manresana en clau negra, d’Edicions Parcir.
Josep Arola és manresà. Com va ser la seva infantesa?
De petit vaig ser molt feliç. Érem una família que ens estimàvem molt, tant per part de pare, com per part de mare.
I decideix estudiar Mines. Per què?
Econòmicament, per a mi estudiar una carrera a Barcelona era difícil. En aquella època a Manresa es feia Magisteri i Infermeria. Eren uns estudis que no m’agradaven i vaig decidir fer Mines.
Quina va ser la seva primera feina?
Del 1970, que vaig acabar la carrera, a l’any 1974 vaig treballar a les mines de Súria.
I després?
Me’n vaig anar a una empresa de Cardedeu que feia ferrites magnètiques. I llavors vaig tornar a Manresa a treballar d’enginyer.
Però també va fer de professor?
Sí. De jove vaig fer classes a l’antiga Escola Badia Solé de Manresa, i després també vaig dirigir la formació professional a la mateixa escola quan ja era Sant Francesc.
Quan arriba Josep Arola al cos de Bombers?
Va ser l’any 1983. Quan m’hi vaig presentar, la meva dona em va dir no aniràs a apagar foc, oi? I jo li vaig dir que no hi aniria. Llavors, no sabia quina seria la meva vida en el cos dels Bombers.
Com va entrar vostè, llavors, al cos de Bombers? Era com ara mitjançant oposicions?
Aleshores, la Generalitat no tenia la llei
desenvolupada per tenir funcionaris propis. Per tant, els funcionaris que hi havia eren de la Diputació. Això sí, jo vaig superar una prova. Ens vam presentar més trenta i la vam superar dos. Vaig estar molt de sort perquè un dels temes de la prova era fer un perfil topogràfic. Havent estudiat Mines, era un tema que jo dominava molt. La segona era buscar els elements de seguretat d’una discoteca. Jo també havia fet molts projectes elèctrics de locals. Em van preguntar per temes que dominava.
Arriba a ser cap dels mitjans aeris de Bombers de la Generalitat?
Sí. En aquella època es van comprar els dos primers helicòpters del cos. I em van designar en el càrrec. El fet que jo parlés una mica d’alemany hi va ajudar. Perquè els dos helicòpters que finament es van adquirir eren alemanys. Estem parlant de l’any 1993. I jo, que venia de Mines, em vaig haver de cuidar de saber com volava un helicòpter. En aquesta secció vaig estar-hi sis anys, i vaig ser el primer cap de mitjans aeris de la Generalitat de Catalunya.
Són trenta anys al cos? N’ha vist de tots colors?
Sí. També situacions molt dramàtiques de pèrdua de vides humanes. L’any 1989 es va estavellar un helicòpter a la Garrotxa buscant un alcalde que no va tornar a casa el dia abans i, després, es va dir que s’havia quedat a Barcelona. En aquell accident van morir-hi el pilot, Javier Santo Domingo, l’operador de vol, Ciriaco Arroyo, i el metge de la Regió Girona, Joan Torró.
L’any 1989 arriba a ser cap de l’Escola de Bombers de Catalunya?
Era una promoció, un repte interessant per a mi. Aquells anys vam fer molta feina. Vam estar treballant per crear els currículums dels caporals, dels sergents, dels sotsoficials, dels sotsinspectors… de tota la carrera de Bombers.
L’any 2001 torna a casa perquè el nomenen cap de la Regió d’Emergències Centre?
De fet, jo no he marxat mai de casa. Perquè en els focs del 1994 i del 1998 vaig ser-hi malgrat no tenir-hi un lligam directe, és a dir, no em tocava pel càrrec que ocupava. El 1994 jo era el cap de l’escola de Bombers. Però jo soc d’aquí, no podia estar prenent una orxata al Passeig mentre el Bages es cremava. Vaig ser-hi tota la setmana, pràcticament vam estar tots tancats al Parc de Bombers de Manresa. Jo havia d’estar amb la meva gent de la Catalunya Central. L’any 1998 jo estava de vacances, a més feia poc que m’havien cessat de cap de l’Escola de Bombers, i diria que estava una mica molest i no tenia gaires ganes de fer favors al cos. Però em va trucar un company i em va dir: “Arola, es crema Sant Mateu de Bages”. No va trigar gaire a convence’m perquè tornés cap a casa a ajudar.
Parlem de l’any 1994. Quin record en té?
Un incendi que va durar quinze dies. Però la primera setmana va ser nefasta. Em vaig enrabiar molt amb gent que tenia per sobre perquè no eren conscients (o no volien ser-ne) del que estava passant. No havíem vist mai un incendi com aquell. I potser s’havia hagut d’haver demanat ajuda de fora. Un alt càrrec arribava de matinada al Parc de Bombers de Manresa i em deia, “Josep no està pas tan malament. Esclar, normalment de nit els focs baixen d’intensitat, però, esclar, l’endemà torna a l’infern”. I així va ser fins que l’incendi es va propagar cap a terrenys més favorables, i va estar més a l’abast de les forces d’extinció. Ara us diré un secret, l’incendi estava partit en dos comandaments: l’un a Manresa i l’altre a Berga. Després, tot va ser el mateix, i tot va recaure sobre Manresa, i jo n’era el comandament. En aquest fase em va trucar un amic de Bellaterra i em van dir: “Josep, t’estan deixant sol. Tots els efectius potents van cap a Berga”. Jo vaig demanar per què i em va dir alguna influència política hi deu haver hagut. I així va ser. Aquí vam estar patint i patint molt.
Així doncs, la política també es barreja en els incendis forestals?
Sempre, sempre. En aquella època els comandaments també érem bastant mediocres, jo el primer, però els polítics ho eren molt. Als polítics els agrada que els donin solucions encara que no n’hi hagi. Moltes vegades els he dit: “Demà això estarà pitjor que avui”, i dient això hi ha hagut alcaldes d’aquí que em volien matar. Però, al cap dels mesos, un cop han reflexionat, m’han donat la raó.
Ha canviat molt la manera d’afrontar un incendi?
Per lluitar contra un incendi forestal amb un paisatge com el nostre s’ha de fer servir tot allò que sigui factible. No estic en contra de contrafocs, ni de tallafocs, ni de cremes d’eixamplaments. S’ha de fer servir tot. El que passa és que hi ha tot un seguit d’accions que són molt complexes. Hi ha moments, en punts determinats, que pot funcionar, però no ho pots aplicar alegrement ni sense una coordinació enorme entre els efectius.
Molt important per al territori va ser la creació de la Regió d’Emergències Centre?
És molt i molt important. En aquella època la situació dels Bombers a la Catalunya Central era molt complexa. Si un espai de la seguretat civil no l’ocupa qui l’ha d’ocupar, doncs l’ocupen d’altres. Aleshores hi havia picabaralles entre Bombers i les Associacions de Defensa Forestal (ADF). Les ADF eren tan potents o més que els Bombers i això no podia ser. Qui té la responsabilitat de lluitar en sinistres per llei són els Bombers i les ADF tenen el seu paper. Quan es va crear la Regió d’Emergències Centre, els Bombers van recuperar la seva posició, i les ADF en van estar encantades, i van poder fer la tasca que els tocava, que era ajudar en els incendis forestals.
Quan plega Josep Arola del cos de Bombers?
Jo plego del cos l’any 2013. L’any 2008 em cessen com a cap de la Regió d’Emergències Centre dient que no tinc la confiança de la que aleshores n’era la directora. Val a dir que les dues vegades que havíem tingut desavinences era perquè no havia anat a la Festa dels Bombers de la Vall d’Aran, i a un sopar de Nadal de Barcelona, que també vaig declinar anar-hi. Mai ens havíem discutit per temes de feina.
Dolgut, Josep, després de tants anys?
Sí, sí. Perquè en els darrers anys em van fer servir de gerro de fer bonic. A part de fer una guàrdia cada nou dies, em van enviar a Lleida, de cap de guàrdia.
Al llarg de tots aquests anys, Josep Arola ha escrit sobre incendis, però ara ha decidit fer una novel·la El Gorg Blau. Memòria manresana en clau negra. Com és?
Jo tinc ganes de fer una feina intel·lec-
tual. De parlar d’incendis forestals, ja n’estava una mica tip. I tenia ganes de parlar de la meva infantesa. Jo havia anat molt amb el meu pare a l’estació de tren, a vegades als catalans. Vam viure molts anys al carrer Sant Miquel, m’ho vaig passar molt bé. I tenia ganes d’explicar-ho. Aleshores, fer una biografia em semblava una cosa pedant, i se’m va acudir de vestir-ho en argument i en novel·la. El Gorg Blau. Memòria manresana en clau negra reprodueix la Manresa de l’any 1958.
I ara, algun projecte ja en ment després d’El Gorg Blau?
Sí. Ja tinc un altre projecte en marxa. També tindrà relació amb temes que jo he viscut, barrejat amb ficció.
