Nascut a Manlleu, va estudiar piano a l’Escola de Música de Vic, a l’Estudi Àngel Soler i al Conservatori Superior de Música de Barcelona i cant a la Royal Academy of Music i a la Guildhall School of Music and Drama.
Ha actuat amb les principals orquestres de Catalunya i Espanya, amb els grups Orphenica Lyra, Hippocampus, Europa Galante, NeoBarock, La Colombina, Early Opera Company, London Baroque, Venice Baroque Orchestra, Música angelica i Al Ayre Español, i als principals festivals europeus (Glyndebourne, Innsbruck, Utrecht, Granada, Conca, Perelada, Viena, Moscou, Montpellier i Amsterdam, entre d’altres) a més de ciutats com ara Los Angeles, Tel Aviv, Roma, Lisboa, San Juan (Argentina) i Ljubljana.
Ha participat en l’estrena de “Passione secondo Matteo”, d’Adriano Guarnieri, i de l’òpera “Tat’jana”, de Corghi, per al Teatro alla Scala de Milà, i de “L’adeu de Lucrècia Borgia”, de Carles Santos.
Va debutar a Catalunya amb un rol operístic amb “Orfeo ed Eurídice”, de Gluck, per als Amics de l’Òpera de Sabadell, i al Gran Teatre del Liceu l’any 2001 amb “Giulio Cesare in Egitto”, de Handel. Ha cantat, a més, al Gran Teatre de Bordeus, al Staadsoper d’Hamburg, la Cité de la Músique de París, el Teatro Massimo de Palerm, la Kontzerhaus de Viena, la Maestranza, l’Auditorio Nacional de Madrid o el Palau de la Música de València.
Ha cantat “Amadigi”, “Rodelinda”, “Agrippina”, “La resurrezione”, “Belshazzar” (per al Händel Festival Halle) i “Messiah”, de Händel, “Colpa, Pentimento e Grazia” i “Carlo, re d’Allemagna”, d’Scarlatti, “La Didone”, de Cavalli (al Teatro alla Scala de Milà i al Teatro Carignano de Torí), “L’incoronazione di Poppea” i “L’Orfeo”, de Monteverdi, “Boris Godunov”, de Mussorgky, “Dido i Enees”, de Purcell, “Bajazet”, “Tito Manlio” i “Ercole sul Termodonte”, de Vivaldi, “Passió segons sant Mateu”, “Passió segons Sant Joan”, “Missa en si”, “Oratori de Nadal” i “Magnificat”, de Bach, “Carmina Burana”, d’Orff (amb la Fura dels Baus), “Stabat mater”, de Pergolesi, a més d’espectacles com a cantant actor, com ara “Retaule d’avars”, amb Quartet Brossa i Falsalarma, i “Remena nena”, amb Arnau Tordera i Orquestra Terrassa 48.
Ha rebut premis de piano, composició i cant (Premi al millor contratenor del Concurs Internacional de Cant Francesc Viñas 1997). Algunes de les seves composicions s’han escoltat al Gran Teatre del Liceu i al Palau de la Música Catalana. La seva cantata infantil “Babaua. Les desventures de Mímí”, dins del projecte Cantània de l’Auditori de Barcelona, va arribar a les 110 representacions.
Amb “Dido i Eneas”, de Henry Purcell, interpretada per darrer cop aquest octubre al Teatre Kursaal de Manresa, ha decidit deixar enrere la carrera de contratenor per centrar-se en la direcció d’orquestra i la composició.
Anaves per pianista i vas acabar sent cantant…
Sí. Vaig entrar al Palau de la Música acompanyant el Cor. La veu només la feia servir per “cantar a la dutxa” i, curiosament, amb els cantants, quan assajàvem, els deia “això no sona bé”, “per què no ho fas d’una altra manera”, i jo els ho cantava. Llavors em van dir que anés a un especialista perquè la meva veu l’havia de potenciar. A Londres, vaig cursar amb una beca de la Generalitat de Catalunya, però era una beca per cantar, no per estudiar piano. Per tant, tot m’hi va abocar. Ja no ho vaig acabar. No em vaig examinar de cant perquè un caçador de talent ja em va veure amb un “Dido i Eneas” a l’escola i a partir d’aquí ja vaig engegar la carrera.
Vas acabar com vas començar, amb Purcell?
Em va semblar que era bonic acabar com havia començat.
De petit, quan deies que estudiaves música, la gent no entenia que podia ser una professió…
Quan m’ho preguntaven em deien “i tu què fas?”. I quan els deia que estudiava música, em contestaven “però per al futur, de debò, què fas?”, i els responia que estudiava música com a feina de futur. Ara, ha canviat, la professió de músic l’he vist créixer esgraonadament.
I t’has de preparar molt?
Sí, és un procés molt llarg d’educació que comença als vuit anys, i treballes en paral·lel amb els estudis de batxillerat. Has de combinar estudis reglats amb el piano, per exemple. En òpera és molt més complicat. Tu et prepares tota la vida i, després, has d’esperar que et contractin. Pots caure en gràcia, pots agradar, pots no agradar… És un procés llarguíssim. Hi ha una qualitat de gent que acaba la carrera d’òpera i molt pocs són els que segueixen.
Tens la tessitura de contratenor…
Una veu molt antiga que s’havia oblidat durant molt de temps. Es va restaurar als anys seixanta. És cantar amb falset. Un camí que m’ha portat a viatjar arreu del món. M’he pogut dedicar només a fer concerts. He tingut una vida molt activa i he pogut cantar a llocs tan mítics com la Scala de Milà. Tot plegat han estat privilegis que m’ha regalat la veu. He estat al costat d’intèrprets meravellosos.
Quantes òperes tens en el repertori?
Una vintena. Les òperes que pot cantar un contratenor són molt poquetes.
Amb aquest “Dido i Eneas”, Henry Purcell, composta el 1689, heu recorregut bona part dels escenaris catalans… Hi interpreto una bruixa i un esperit. Una persona masculina cantant tan agut a l’època del Barroc era molt habitual. Era un món de màgia i dracs, aparicions… els agradava molt la veu de contratenor. Quan més endavant es va buscar una certa normalitat a l’època romàntica, això no donava. Curiosament, trobem dones fent el rol masculí. La soprano feia els papers de dona i les mezzosopranos, els d’home. Aquí arriba
l’espectacular aparició dels tenors i, a partir d’aquí, les parelles oficials de les òperes són de tenor i soprano.
Com definiries el moment operístic? És car anar a l’òpera?
Pensa que al voltant de qui està cantant a l’escenari hi ha 800 persones que treballen perquè tot surti bé i amb el màxim de qualitat. És l’art total. És molt difícil de superar-ho. És una obra d’art. Els preus que comporta són diferents. Ara, a mi em van convidar a veure el Barça i els preus eren elevadíssims! Em vaig esgarrifar! Uns seients incòmodes… quan el joc passa a l’altra porteria no veus res, vaja, un despropòsit!
Qui no ha anant mai a l’òpera, què li recomanaries?
Òperes fàcils. Desenganya’t. Totes les òperes són en idiomes estrangers i per les notes tan extremes que fem difícilment entendràs els diàlegs, però en tots els teatres hi ha subtítols, i val la pena que et llegeixis l’argument abans d’anar-hi. Hi ha òperes espectaculars. Tria una òpera on t’ho puguis passar bé. Les més conegudes com “La traviata” o “Madama Buterfly”. Segur que ho gaudeixes molt.
Es fa òpera popular?
I tant. A Anglaterra, hi ha una companyia d’òpera que la fa als jardins. Els Amics de l’Òpera de Sabadell han sabut acostar l’òpera a tothom. Moltes òperes d’Alemanya funcionen a través de companyies amb intèrprets habituals que cobren un sou a finals de mes. La gent surt de treballar i se’n va a l’òpera, i per això, a petites ciutats tenen òpera habitualment i l’entrada és molt més econòmica.
I ara, et passes a la composició…
Va començar com un hobby. Va ser completament natural. Fa poc vaig estrenar una altra peça i tinc la sensació que els compositors de música d’ara no pensen en el públic, i jo vull pensar en el públic. Qui ho haurà de cantar, vull que el músic s’ho passi bé i saber a quin públic m’adreço. Si es farà en un festival, en una festa major, un context popular… Vaig pensar que era el moment de fer un nou canvi a la vida i preparar-me per fer-ho bé. Deixo de cantar, però estaré en contacte amb cantants i dirigint òpera i escrivint música. Ha estat un procés molt natural i molt fàcil. La música no és gratis. Quan cantes acabes molt desgastat. Un buidatge brutal. Arriba un moment que penses a canviar. Faig el canvi. Ha estat una gran oportunitat que aprofito.
