Joan Vilamala. “Sense la figura de Verdaguer no parlaríem el català com el parlem ara”

0
34

Cantant, compositor, lletrista, músic, historiador, professor de llengua i literatura catalanes, escriptor de versos i auques, cofundador del grup Esquirols. Aquestes són algunes de les múltiples facetes de Joan Vilamala. Nascut a Folgueroles, a la comarca d’Osona, l’any 1949, és llicenciat en Filologia Catalana, i durant molts anys ha estat professor de llengua i literatura catalanes a Manresa, ciutat on va establir la seva residència amb la seva dona, Teresa Comas. Abans de casar-se, va ser mossèn a Manresa

Vostè va néixer a Folgueroles, a la comarca d’Osona, el poble de Jacint Verdaguer. Aquest fet ha marcat la seva trajectòria?
Sí. Jo de ben petit ja sentia a parlar de Verdaguer. Penseu que en aquella època a l’escola no s’ensenyava ni a escriure ni a llegir en català, tot era en castellà. Però, en canvi, pels carrers del poble de Folgueroles veies escrit “Dolça Catalunya, pàtria del meu cor, quan de tu s’allunya d’enyorança es mor”. L’any 1952, pels cinquanta anys de la mort de Verdaguer, a Folgueroles van aconseguir posar unes plaques als carrers principals amb els seus versos. I així vam anar veient que aquella llengua que parlàvem a casa, es llegia i també s’escrivia, encara que a l’escola no te l’ensenyessin.

Què ha significat la figura de Jacint Verdaguer per a la llengua i la cultura catalanes?
Ha significat mot. Sense la figura de Verdaguer no parlaríem el català com el parlem ara. L’obra de Fabra no hauria estat la mateixa sense Jacint Verdaguer. Ell va agafar una llengua que estava deixada. En aquella època, la llengua catalana estava considerada de segona classe, ell la va enaltir, la va posar a l’altura de les literatures europees. Com a exemple, L’Atlàntida, en vida de Verdaguer, es va traduir a disset idiomes, va ser coneguda arreu. Ell va ser un personatge molt reconegut del seu temps. El seu gran mèrit va ser posar la llengua catalana al lloc que li pertocava. En certa manera, el que va fer va ser obrir el camí cap a la normalitat.

I la Renaixença?
La Renaixença, en el fons, també va ser això. Jacint Verdaguer és el personatge més important de la Renaixença. Simbolitza aquesta etapa de recuperació, de restauració, de renéixer. Gràcies a Jacint Verdaguer es va restaurar el monestir de Sant Martí del Canigó. El fet de poetitzar el Canigó en va propiciar la restauració. El mateix va passar amb Ripoll, que després de les guerres carlines havia quedat completament destruït. La restauració del monestir de Ripoll es va iniciar l’any 1886, el mateix any que es publica Canigó. L’obra de Verdaguer representa també aquest restaurar el país; no es tractava només de restaurar pedres, sinó també de restaurar una cultura.

Parlem de la trajectòria de Joan Vilamala. Vostè va decidir fer-se mossèn. Per què?
Potser hi va ajudar l’ambient del poble, a Folgueroles. Jo era un nen eixerit i simpàtic. A casa meva som cinc germans, jo en soc el tercer. Amb cinc anys ja feia Pastorets i m’agradava el fet de pujar a l’escenari, de ser el protagonista. I que més escenari que el presbiteri d’una església. A casa, no érem pas una família on hi hagués hagut capellans o monges. No hi havia ningú que fos clergue. El primer que vaig fer va ser fer-me escolanet.

I va anar al Seminari?
Sí. I el pas pel Seminari em va marcar molt. Jo vaig adquirir cultura gràcies al Seminari. En aquella època en tot Vic no hi havia cap institut de batxillerat. La gent que llavors anava a la universitat passava primer pel Seminari. Per això Vic té aquest precedent de ciutat universitària. El Seminari era la universitat del segle XIX. Allà jo vaig adquirir un cultura a la qual, d’una altra manera, no hauria tingut accés. L’altra escola que hi havia a Osona era la Salle de Manlleu, però els meus pares no es podien permetre enviar-m’hi d’intern. El Seminari era l’alternativa dels pobres. Una dada: els meus pares van pagar 1.500 pessetes per tot un any d’intern, el curs 1959-1960.
Hi havia molts seminaristes?
Vaig entrar al Seminari el 16 de setembre de l’any 1959. A primer només érem 63 seminaristes. Vaig entrar-hi una mica de propina. Un company meu de Folgueroles ja sabia que volia ser capellà. Però jo no. I una setmana abans d’entrar-hi, el rector del poble em va dir si jo hi volia anar també. El problema és que era massa jove, em faltava un any. Jo aleshores tenia deu anys. Em van fer una prova i em van acceptar. Sempre vaig ser el petit del curs. A més, era una mica entremaliat, el bufó del grup. M’agradava molt fer el trapella.

I va continuar al Seminari?
Sí, fins als quinze anys. Quan havia de passar al Seminari major, em van dir que tenia vocació però que era molt immadur. I em volien enviar de tornada a casa. A mi em va saber molt de greu. Però van trobar una altra solució. Em van portar a fer d’estudiant a una casa de pagès, a Olost de Lluçanès. Hi vaig estar molt ben cuidat, de fet, em van tractar com un autèntic fill. I aquí vaig ensenyar a llegir i a escriure a la mainada de la casa, a ajudar en algunes feines del camp. Vaig aprendre francès per correspondència amb un primer tocadiscos i a tocar la guitarra. Vaig passar un any molt bucòlic, com Jacint Verdaguer, fent de mestre de minyons.

I després?
Vaig tornar al Seminari i vaig agafar seguretat com a guitarrista i cantant. En aquesta època es van abolir les sotanes. Hi havia hagut el Concili Vaticà II.
Aleshores vaig fer tres cursos de filosofia a Vic.

Va tenir grans professors?
Sí. Gent molt competent que ens va espavilar moltíssim. Llavors teníem disset i divuit anys. Ens feien llegir La Pesta, d’Albert Camus, o la Metamorfosi, de Kafka. Eren llibres que acabaven de sortir traduïts al català. Uns llibres que a la universitat franquista no s’estudiaven. Això va fer que, més tard, molts nois que van passar pel Seminari de Vic acabessin sent professors d’un cert reconeixement. Com Joan Badia, Josep M. Aloy, Francesc Junyent, Josep Tió, Narcís Garolera i moltíssima gent més.

Deixa Vic i va cap a Barcelona?
L’any 1968, com que hi havia certa crisi de vocacions, els del meu curs vam passar a Barcelona a fer els quatre cursos de teologia. Vivíem en un pis del carrer Diputació. Érem uns dotze estudiants i un mossèn, el superior. Al matí anàvem a la Facultat de Teologia i, a la tarda, com que llavors ja tenia el títol de català, feia classes per guanyar uns quants calerons. Unes classes que pagava Òmnium Cultural.

I quan arriba a ser mossèn?
Vaig acabar els cursos de teologia amb 23 anys. Però llavors el bisbe de Vic va dir que no ordenaria ningú que no tingués 27 o 28 anys. Llavors, Josep Maria Jubells em va proposar venir a Manresa. Em va dir que servia per a la canalla. I vaig anar a fer equip amb Florenci Costa, a la Barriada Mion.

I els Esquirols? Vostè és un dels fundadors del grup.
En aquesta època, jo ja cantava i tocava amb Esquirols. Érem coneguts des dels anys setanta. L’any 1973 vam gravar el primer disc.

Com era la seva vida en aquells anys? Quan s’ordena de capellà?
Treballava a l’Escola Joviat de mestre, i organitzava les activitats del MIJAC del barri. Feia catequesi, feia de director de teatre… Aquí, entre aquests monitors, vaig conèixer la meva dona, la Teresa Comas. Recordo aquells anys amb molta felicitat. Cantava amb Esquirols, treballava de professor i organitzava activitats a la Parròquia de la Mion. Era el “rei del mambo”. L’estiu de 1977 vaig fer el pas de fer-me capellà. Des del Bisbat no em va dir mai que deixés Esquirols. Fins i tot el dia que em vaig ordenar vam actuar en la celebració.

Com era la Barriada Mion?
Era un barri amb molta immigració. Els nens tenien majorment com a llengua vehicular el castellà. En aquella època vaig parlar més que mai el castellà, però fèiem el que bonament podíem en aquest sentit.

I per la Teresa vostè va deixar de ser capellà?
Vaig passar de la Mion a la Parròquia de Crist Rei. Jo no ho vaig demanar, m’hi van fer anar. Em van com desarrelar. Vaig trobar com una buidor, i vaig començar a sentir un atractiu de la feminitat de la dona que fins aleshores no havia viscut. Fins llavors el celibat l’havia portat relativament bé. Els meus ideals m’omplien i era feliç. Però em vaig enamorar de la Teresa. Primer vam tenir una amistat molt sana, però al cap del temps va evolucionar cap a l’amor. I en enamorar-me’n vaig pensar que ho havia de resoldre. Estimar una noia es contradeia amb el que manava l’Església. I ho vaig deixar.

Si parlem dels Esquirols. Quina va ser la clau de l’èxit?
Amb els Esquirols vam endevinar la temàtica de les lletres, i també les melodies. Joan Crosas feia unes melodies delicioses. Jo, al grup, hi vaig aportar més com a lletrista, encara que també tinc alguna melodia. Vam saber arribar al públic, al jovent de l’època. Teníem moltes ganes de canviar el món. També teníem un cert criteri crític i irònic. Jo trobo que vam deixar una petjada molt interessant. N’és una prova, que cinquanta anys després encara es recorden i es canten cançons com “Fent camí”, “Arrels”, “Conte medieval”…

Una de les passions de Joan Vilamala és escriure auques. Aquest any se celebra l’any Maria Matilde Almendros Carcasona, i ha decidit dedicar-ne una a la seva figura. Quantes auques té fetes?
Ara porto fetes més de 300 auques. Totes, inclosa aquesta de Maria Matilde Almendros, es poden trobar a la pàgina web auques.cat. N’hi ha moltes i de moltes temàtiques. A cada net meu que ha nascut, per exemple, n’hi he fet una. Normalment, intento fer-ne una cada mes, és a dir, dotze a l’any. Aquest és el meu repte. Si surten per encàrrec bé, i, si no, busco jo un personatge o tema i la faig.

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí