El manresà Ignasi Ribas és director de l’Institut d’Estudis Espacials de Catalunya (IEEC) i investigador de l’Institut de Ciències de l’Espai (ICE), que pertany al Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC).
És llicenciat i doctor en física per la Universitat de Barcelona (UB), i va fer una estada postdoctoral d’un any i mig a la Villanova University (Pennsilvània, EUA) amb una beca Fulbright. Posteriorment, va ser professor ajudant a la UB, investigador Ramon i Cajal a l’ICE, va aconseguir una plaça de científic titular al mateix institut i el 2012 va ser promocionat a investigador científic, que és el lloc que ocupa actualment.
Les seves línies de treball se centren bàsicament en la investigació relacionada amb els exoplanetes i en el coneixement precís de les estrelles per millorar les tècniques de cerca i caracterització de planetes. També participa activament en projectes d’instrumentació tant a terra com a l’espai per descobrir nous planetes similars a la nostra Terra. Entre aquests projectes destaquen CARMENES, del qual és el científic principal, i les missions espacials CHEOPS, PLATO i ARIEL.
Ha publicat uns 150 treballs de recerca en revistes internacionals, incloent-hi Nature i Science, que han tingut una alta repercussió a la comunitat en forma de més de 7.000 citacions per part d’articles d’altres investigadors.
De petit mirava el cel, les estrelles…
No vaig passar per la fase de voler ser futbolista o bomber. Quan vivia al carrer Navarra de Manresa, un veí, el Josep Monsó, em va dir que s’havia construït un telescopi i em va convidar a mirar la Lluna, Júpiter… Això em va captivar. Vaig tenir clar que volia dedicar-m’hi i per Reis, els meus regals volia que anessin encaminats en aquesta direcció.
Va enfocar ja el seu camí per a la vida?
Sí. També he de dir que he tingut molta sort i perseverança. Amb 13 anys, els meus pares pensaven que era una fal·lera, però no. Vaig decidir estudiar Ciències de l’Espai, Astrofísica. Es va crear l’Associació Astronòmica de Manresa, que aleshores començava i en vaig ser membre i vaig anar recollint informació per continuar en la carrera professional. Sabia que havia d’estudiar Física, un doctorat, anar a l’estranger i intentar treballar en aquest camp. No és fàcil, però la passió hi ha sigut sempre.
Era bon estudiant?
De la part de les ciències molt bé, en lletres no tant. Jo tenia una nota de tall baixa en física, ara les notes de tall són molt més altes. Cal treure bones notes per poder escollir i amb una nota alta t’ho permet. És un esforç que et dona llibertat per escollir.
No són uns estudis fàcils.
M’hauria costat més fer Filologia que Física. M’ho vaig passar molt bé. En algun moment va ser complicat i dur però aquells cinc anys van passar volant.
Física i què més?
Quan jo estudiava, hi havia una part d’assignatures troncals i t’especialitzaves els darrers dos anys. Ara, hi ha més eines, més especialització i màsters. Quan acabes el grau, fas un postgrau d’Astrofísica.
Què va passar en acabar la carrera?
Jo volia fer el doctorat, tenia la beca i alguns professors del Departament d’Astrofísica em van dir que endavant i vaig acabar triant un grup que curiosament el vaig fer sobre estrelles binàries, una estrella que volta al voltant d’una altra. Va ser el 1995, molt abans que el món dels planetes fes el boom actual.
Marxa a l’estranger?
Acabat el doctorat, vaig aconseguir una beca que es dona als Estats Units i vaig anar a Villanova University i m’interessava per treballar uns temes per a mi importants. Després de dos anys vaig tornar. Tenia ofertes per quedar-m’hi, però no era el pacte. Amb la meva parella vam decidir tornar.
I després torna a la Universitat.
Sí, com a professor ajudant a la Universitat de Barcelona. Abans, vaig aconseguir el contracte Ramon y Cajal com a investigador. I vaig entrar al Consell Superior d’Investigacions Científiques, que és el que actualment dirigeixo.
Quina és la seva feina actual?
Abans podia fer recerca bàsica i m’encantava. Era molt divertit. Feia la feina d’un científic, que és buscar respostes que surten de la curiositat i que no necessàriament cal aplicar-la a res. Ara, és gestió d’equips humans, recursos, recerca de diners… però jo conservo un grup de recerca per seguir investigant, esgarrapant temps d’on puc.
Ho troba a faltar?
I tant. El que m’agrada és la feina de trinxera, agafar dades, analitzar-les i veure per primera vegada dades que s’enregistren. Aquesta època la veig com a passatgera. A mi m’agrada investigar.
Què són els exoplanetes?
Coneixem els vuit planetes del Sistema Solar. Ens hem d’imaginar planetes equivalents que volten d’altres estrelles, no el Sol, sinó altres estrelles que veiem de nit. A qualsevol hi pot haver un sistema planetari i és el que busquem. Ens porta a preguntar-nos si hi ha vida fora del planeta Terra i més enllà del nostre Sistema Solar. La gran pregunta. I m’agradaria trobar-hi resposta.
I quina vida?
No sabem què podem anar a trobar. La vida a la Terra és fàcil de conèixer. Molècules orgàniques, cadenes de carboni que ens fan a nosaltres. Una química de la vida, però no sabem si n’hi ha d’altres. De moment, busquem la mateixa química i l’aigua líquida és fonamental. El que dona vida als llocs. Per tant, busquem aigua líquida com a element fonamental. No vol dir que no hi hagi vida d’una altra forma, però és la que coneixem. L’única forma raonable que treballem és aquesta perquè és el que sabem, la vida a la Terra. N’hi pot haver d’una altra forma, podria ser, però no ho coneixem. Si hi ha altres maneres de fer vida… no ho sabem.
Què li va agradar de l’astronomia?
Em va fascinar el fet que tot ho has de fer amb una mica de llum que t’arriba de les estrelles. Una ciència experimental que no et permet toca ni modificar el que estàs estudiant. A partir de la llum de les estrelles dedueixes. De moment, no hi podem anar per tocar-ho, prendre mostres… Inabastable en els exoplanetes. Per tant, el que fem és teledetecció. Intentem veure si l’atmosfera d’aquests planetes ens revela que a la superfície té vida. Busquem planetes on es donin uns ingredients com l’oxigen o el metà, que ens mostrin que a la superfície hi ha biosfera que fan el seu metabolisme. Es fa des de la Terra, és clar, apuntem des d’un telescopi aquesta estrella, veure de què estan fetes les seves atomosferes i deduir que a la superfície hi pot haver vida.
Quants exoplanetes hi ha?
El primer es va descobrir el 1995, i el 2019, els descobridors van aconseguir el Premi Nobel de Física. Són els suïssos Michel Mayor y Didier Queloz. Ara en coneixem 5.000. Pensem que la meitat de les estrelles tenen planetes i a la nostra galàxia hi ha 200.000 milions d’estrelles. Potser hi ha 100.000 milions de planetes. Però quants poden ser adequats per a la vida? Dues dotzenes per mida correcta i condicions que hi hagi aigua líquida i que s’hi hagi desenvolupat vida. Estem treballant en missions espacials.
Vida intel·ligent?
No ho sabem. Vol dir que és capaç de tenir consciència per ella mateixa i que hi ha comunicació. El treball que fem no ho distingeix. Poden ser bacteris o elefants, però de moment… Com podríem saber-ho? La comunicació SETI, que fa la recerca d’intel·ligència extraterrestre. Frank Drake, que va morir fa uns mesos, treballava des dels anys seixanta escoltant les estrelles en radiofreqüència per veure si hi havia senyals d’emissions per part de civilitzacions intel·ligents comunicatives. Excepte el senyal ‘Guau’, que no s’ha pogut verificar mai i que s’ha fet molt famós. No hi ha proves que existeixi ni que es vulguin comunicar, en cas que hi siguin.
I vostè, hi creu?
Com a científic no puc creure res. Reuneixo fets i proves i n’extrec conclusions. I, ara mateix, no hi ha cap prova fefaent que hi hagi vida més enllà del planeta Terra. Què desitjo? Que n’hi hagi molta. M’agradaria aquesta sensació i em motiva demostrar que la humanitat no som res i no som importants. Hem de ser humils. I la cura d’humilitat màxima és veure que no som ni especials com a planeta amb vida i vida intel·ligent. Desitjo que siguem un més dins un entorn galàctic bullint de vida. Tant de bo tinguem veïnat actiu!
L’univers és infinit?
No ho sabem. El que sí que sabem és que en podem veure una part finita. La ciència no sap dir-nos si l’univers és infinit. És molt gran i inabastable.
Es transforma?
Sí. Ara mateix estem anant a tota velocitat al voltant del Sol. Cada any hi fem una volta completa, que serien mil milions de quilòmetres i ho fem en 365 dies. Fem 30 quilòmetres cada segon. El nostre Sol va ràpidament al voltant del centre de la nostra galàxia i la nostra galàxia es mou ràpidament amb totes les galàxies de l’univers. I tot l’univers s’expandeix i cada cop es fa més gran.
I els nanosatèl·lits?
Implementem estratègies amb l’ús de l’espai des del centre que dirigeixo. Des de l’espai es pot estudiar l’univers amb telescopis especials, mirar la Terra i estudiar el nostre planeta i per telecomunicacions des de l’espai. Una estratègia del Govern de la Generalitat que vol utilitzar l’espai d’una nova manera més assequible a les persones. Implica fer missions de comunicacions, com l’Anxaneta, que es va llançar el març de 2021, que va ser la primera i ara està volant. Prova tecnologia per donar-nos cobertura de mòbil, dades en llocs on no hi ha cobertura. Un programa que s’està desplegant. Ara tenim el Menut, que observa la Terra. Un telescopi que apunta avall, cap a la Terra, i dona imatges en diferents colors de la superfície de la Terra i en particular de Catalunya. Podem saber si els boscos necessiten aigua, si hi ha un incendi cap a on va, seguir pastures…, qualsevol cosa que en imatges a 400 quilòmetres d’alçada ens puguin servir. En tirarem 4 o 5 per tenir sovint i de manera coordinada imatges de la Terra.
Cap a on va el futur aeroespacial?
Una part important és comercial. Una nova manera d’accedir a l’espai. Que empreses no tan grans ni importants hi puguin treballar, com a lloc de serveis. L’exploració i l’estudi de l’espai va cap al renaixement de tot el tema astronàutic. Tenim un astronauta maniquí que està voltant la Lluna de la Missió Artemisa i que té per objectiu posar de nou astronautes a la Lluna i a Mart. I, d’altra banda, tres temes importants al voltant de l’Univers. El tema de les ones gravitacionals, que són forats negres que es fusionen i pertorben l’espai-temps, també el tema cosmològic de com va sorgir l’Univers amb l’anomenada matèria fosca, i entendre el context del Sistema Solar i la vida a la Terra i veure on n’hi ha fora de la Terra.
Només li queda ser astronauta?
No n’estic segur. Soc de mena explorador. Però ja passo dels 50 anys i… difícil.
