Fra Valentí Serra de Manresa és un dels màxims experts en herbes remeieres de Catalunya. Va néixer a Manresa l’any 1959 dins d’una família catalana tradicional de pagesos i ramaders. Va ingressar a l’orde dels caputxins l’any 1980. Acabada la formació inicial, va rebre l’ordenació sacerdotal el 31 de maig de 1987 al convent de caputxins d’Arenys de Mar. Després, va passar al convent dels Caputxins de Sarrià, on resideix actualment.
Els caputxins conserven en el nom el seu lloc d’origen. Vostè és Fra Valentí Serra de Manresa.
Sí. Els caputxins tenim denominació d’origen. Sempre se’ns identifica pel nom del lloc on hem nascut. Ve de l’època del fundador: sant Francesc d’Assís. Aquí a Manresa hi va haver un caputxí molt eminent, el pare Rupert Maria de Manresa, fill del carrer Sobrerroca, que va ser el fundador del Santuari de Pompeia a l’avinguda Diagonal de Barcelona i que durant un temps va ser secretari del cardenal Vives i tutor a Roma.
Vostè és, doncs, manresà. On va néixer?
Al Barri de les Escodines.
A casa, els seus pares eren pagesos.
Sí, jo vinc d’origen rural i el meu germà encara fa de pastor. Pastura per la zona de Viladordis i tanca el ramat a les Arnaules. Tots manresans i amb una forta vinculació al món rural.
Com va ser la infantesa en aquest entorn rural dins de Manresa?
La infantesa la vaig passar, com tots els infants, entre la casa i l’escola. Vaig estudiar a l’escola cristiana de La Salle. Llavors vaig seguir a l’Institut Lluís de Peguera, però va ser a casa on vaig tenir aquest contacte amb la terra i el camp. Un contacte de cultura popular que he tingut adormit durant trenta anys i ara s’ha desvetllat de nou. Ara m’he convertit en un divulgador de les tradicions populars catalanes d’arrel rural, monàstica i conventual. Anys enrere m’havia dedicat més a la història de la cultura i de les institucions. De jove també vaig treballar a la Caixa d’Estalvis de Manresa, que ara ja no existeix. Llavors vaig fer-me religiós i vaig anar a Arenys de Mar, on vaig professar i, després dels estudis, vaig rebre l’ordenació sacerdotal d’Arenys de Mar l’any 1987. D’allà em van destinar al Convent de Sarrià per fer-me càrrec de l’arxiu, la biblioteca i el museu.
Com és que decideix fer-se frare?
Quan hi ha una crida de Déu a la vida religiosa, un ha de concretar de quina manera fer-la més viable.
Quins són els pilars de sant Francesc?
La regla de sant Francesc és molt senzilla. Té 12 capítols i està feta de frases de l’Evangeli. Per exemple: viure, observar o intentar observar l’Evangeli sense interpretacions, de manera humil i amb la proximitat amb el poble.
Vostè és historiador també.
Després de l’ordenació sacerdotal, els responsables de la vida caputxina em van dir que havia de completar els estudis i em vaig matricular a la Universitat de Barcelona. En acabar els estudis, em van demanar que continués la història dels caputxins a Catalunya que havia iniciat el pare Basili de Rubí. Ell havia començat a estudiar el segle XVIII a Barcelona i a partir d’on ho va deixar ell, vaig continuar-ho jo. La temàtica era la presència caputxina a Catalunya des de la Guerra de Successió fins a la Guerra Civil. Vaig fer-ho des d’una forma més innovadora. La meva tesi va ser esbrinar què pensava un caputxí al segle XVIII. També quins sentiments tenia, la seva espiritualitat, la seva forma de vida. Això em va portar a estudiar la seva vida quotidiana, que posteriorment em va portar a estudiar la gastronomia, i també què estudiaven, què pensaven, què hi havia a les seves biblioteques, etc.
I quina conclusió en va treure?
Tot plegat m’ha portat a veure que les grans personalitats que han fet la Catalunya contemporània han tingut una vinculació amb els caputxins: Jacint Verdaguer, Joaquim Rovira, Josep Maria Folch i Torres i altres artistes, escriptors i pensadors.
D’on surt la idea d’escriure el receptari de cuina que ha publicat?
Un frare de la meva comunitat caputxina em va dir: hauries de fer un receptari de cuina. Jo vaig dir no em facis fer aquestes coses, i aquest va ser el punt d’arrencada d’entrar en una nova dimensió de recerca. Primer va venir el llibre de cuina i després el de les herbes remeieres. Les herbes van causar molt d’interès. L’ofici d’arxiver no només fa que escruti manuscrits, sinó que a dins d’altres manuscrits pugui descobrir coses interessants.
Al Convent dels Caputxins de Sarrià, on viu, també hi fa de jardiner?
El camp de la jardineria sempre m’ha agradat, tenir un espai per trencar amb els estudis i, a més a més, tenir-ne cura.
Recentment vostè ha estudiat els pessebres catalans.
Sí, de fet n’he escrit un llibre. Forma part de la cultura popular d’inspiració franciscana. Ara se celebraran els vuit segles del primer pessebre. El llibre que he escrit parla del simbolisme de les seves figures. Per exemple, el caganer, tan habitual en els pessebres, no és un figura típicament catalana. Ho són, per exemple:
el pastor que està ajagut bufant el foc o el pastor que fa allioli de codony. Perquè els pastors menjaven coca després del missa del gall i la sucaven amb aquest allioli de codony.
Quan sortirà aquest llibre?
El llibre ja està escrit, però encara no està a les llibreries perquè s’ha de fer la presentació. Espero poder venir a Manresa a presentar-lo, per donar a conèixer el simbolisme d’aquestes figures dels pessebres.
Tornem a les herbes remeieres, de les quals vostè és expert. Al jardí del convent les cultiva?
Sí, sí. Hi ha flors, plantes… i també les herbes remeieres. Les tinc per si he de preparar alguna xerrada o conferència, així les tinc més a mà.
Els caputxins tenen ja un llarga tradició en herbes remeieres?
Sí. En els convents dels caputxins hi ha un espai reservat per a les herbes remeieres. Unes herbes que al llarg de la història han estat al servei de la cuina i també de la infermeria dels convents caputxins. En aquesta zona també és útil tenir-hi algunes arnes d’abelles que pol·linitzen i fecunden, això fa que hi hagi més tomàquets, més pèsols, etc.
Vostè, precisament, té un llibre sobre les abelles?
Sí, vaig treure un llibre sobre la mel. L’abella és l’animal domèstic més antic i els primers apicultors van ser les dones, perquè els homes anaven a caçar. Com deia Einstein: “Sense les abelles no hi hauria humanitat”.
Quan es comencen a fer servir les herbes remeieres?
El saber més antic és a partir de l’observació que feia l’home amb els animals envers les herbes. Aquesta observació va fer que es comencessin a utilitzar.
Com s’han de prendre les herbes?
Amb constància i moderació. També s’han de saber fer pauses. Mai se’n pot fer un abús perquè les plantes tenen uns principis actius que són molt poderosos i en comptes de fer un bé podrien fer-nos un mal si se’n fa un abús. S’ha de tenir un coneixement perquè hi ha herbes nocives i tòxiques que podrien ser mortals. I per prendre-les cal tenir un assessorament d’un metge que entengui en medicina natural o bé dels herbolaris, que temps enrere duien a terme una medicina de proximitat. Potser una planta que va bé per a tothom a un pacient concret no se li pot administrar perquè potser és al·lèrgic o el seu sistema digestiu no l’assimila correctament. S’ha d’estudiar cada persona, i antigament els herbolaris tenien aquesta funció de tenir un contacte proper amb la persona.
Mai, però, com el substitut de la medicina…
És una alternativa. La medicina és una ciència molt important que ha aconseguit sintetitzar els principis actius de les plantes. Depenent de la malaltia, si es pren la planta de forma perseverant i en la quantitat necessària, potser no cal prendre res químic. Tot i això, les malalties greus no es poden curar amb aigua d’herbes.
Segurament abusem dels fàrmacs. Si tenim un mal de cap, sabem la pastilla que hem de prendre, però no quina herba.
Depèn, però hi ha diversitat de mals de cap, si et ve provocat per una mala digestió o un mal funcionament del fetge, cal prendre una cosa o una altra. Cal saber-ne l’origen i sobretot l’herbolari ha de veure cada cas i cada persona.
Què podria prendre una persona en el seu dia a dia, per exemple, ara que ja som a la tardor?
Per exemple, saüc. És un depuratiu de l’organisme que a través de la suor i de l’orina elimina les toxines i ens prepara per evitar els refredats. És un protector bronquial.
Tot aquest coneixement es troba en els seus llibres?
Bé, és en els textos que recullo i dono a divulgar en els meus llibres. Hi ha plantes que s’han utilitzat sense interrupció des de l’edat de pedra perquè l’home les ha seguit trobant i els ha donat utilitat.
Per acabar, quin és el seu dia a dia a Sarrià?
Com el dels altres frares, jo visc en comunitat. A part de les tasques a l’arxiu i d’escriure, també n’hi ha d’altres que són al servei de la comunitat, com la de tocar els timbres perquè la gent es desvetlli, obrir l’església, preparar la sagristia per fer la missa conventual, entre d’altres. Després de la missa i d’esmorzar, a les vuit em poso a treballar fins a la pregària del migdia, a quarts de dues. Després de dinar, faig de jardiner per esbargir el cap i després torno a treballar. A mitja tarda vaig a col·laborar amb una parròquia del carrer Aragó, a la Basílica de la Concepció, i quan torno fem les pregàries del vespre, sopem i a dormir. El diumenge canvia una mica perquè vaig a la Catedral i ajudo a confessar. Tinc un dia a dia molt intens.
