Conxita Parcerisas i Estruch va néixer a Aguilar de Segarra el 1953. És llicenciada en Geografia i Història per la Universitat de Barcelona. És cofundadora de l’Associació Memòria i Història de Manresa i forma part de la Junta. És coautora, amb Lluïsa Font, del blog “Manresanes que han fet història”, creat l’any 2009, el qual rebé el Premi Regió7 de Comunicació 2017 dins dels Premis Lacetània de la Catalunya Central. Ha estat coautora aquest 2022 de l’exposició del centenari de l’actriu i locutora de ràdio, Maria Matilde Almendros Carcasona.
Aquest 2023 ha rebut el Premi Maria Casajoana.
No vas néixer a Manresa?
No, soc d’Aguilar de Segarra, però aviat vam venir a Manresa. El meu pare era fuster i la meva mare modista i a Aguilar no es guanyaven prou bé la vida, i van protagonitzar el que era habitual als anys cinquanta, que és el pas de viure del poble a la ciutat. Amb un any ja vaig venir a Manresa.
On?
En un casal barroc, prop de la Basílica de la Seu, al carrer Codinella. Buscàvem un lloc on hi hagués uns baixos perquè el meu pare pogués treballar pel seu compte de fuster, a més de treballar a la fàbrica.
Com recorda la infantesa?
Feliç. El barri antic tenia harmonia, amb molta vitalitat. Convivíem emigració andalusa, catalans de tota la vida, catalans emigrats del camp. Molt bons records.
Molta vida veïnal?
Tots ens coneixíem. Al carrer també hi anàvem, però les nenes no tant. Però recordo jugar-hi.
Com veus aquests carrers avui en dia?
Tinc un sentiment dolorós. Sap greu que no s’estigués a temps de rehabilitar-lo millor. Seria ideal que hi segueixi havent una barreja de gent, però més ben arreglats els pisos. Eren pisos molt grans quartejats en un parell de pisos, però pensant que fos adequat perquè tothom hi pogués viure.
On vas estudiar?
A casa, som treballadors i vaig anar a les monges. Primer, a Casa Caritat, en tinc un bon record, unes monges que parlaven en català, però, després, vaig anar a fer el batxillerat a la Companyia de Maria. Al Casal de Sant Francesc, on ara hi ha l’Escola Joviat. Eren unes monges que parlaven en castellà. Hi havia diferència de classes socials. A partir de quart de batxillerat, vaig anar a l’Institut Lluís de Peguera. Era la llibertat. Nois i noies, estudiar junts, i la idea dels meus pares era que seguís en els estudis superiors. Tenia opció als 14 anys d’anar a treballar.
I te’n vas a treballar als 16 anys?
Sí, va venir gent del Banc Mercantil de Manresa a l’Institut i ens van oferir feina. I a l’estiu, hi vaig anar. Ens van proposar si ens hi volíem quedar, i vaig pensar que podria estudiar i treballar.
I què vas estudiar?
Geografia i Història. De 7 a 15 h al banc, que ens deixaven fer aquest horari per arribar bé a la tarda a la facultat, a l’Autònoma, i després a la Central de Barcelona.
Vas seguir al Banc?
Sí. Vaig aprofitar per gaudir dels estudis. Vaig fer història de la música amb Oriol Martorell i història del cinema amb Miquel Porter i Moix. Un honor. Vaig tenir moments de dubte, i veia que la meva dedicació havia der ser l’ensenyament.
D’on et ve voler estar al món de les entitats?
Em ve de l’escoltisme. Era a la Seu amb un grup d’esplai, vaig entrar en contacte amb el teatre, amb les classes en català… Vaig ser cap escolta i això em va donar una formació de treball en equip, dinàmica de grup, que em va servir per a la vida, i la idea que quan ets a un lloc t’hi vols dedicar de ple. Aprens uns valors que serveixen per a la vida. Objectius que et marques i que portes a terme. Això ho aprens en l’escoltisme, de ben joveneta.
I la clandestinitat?
Algú et proposa un dia anar a tirar octavetes, no saps ben bé amb qui o amb què. El meu pare era de la lleva del biberó i republicà del tot. Quan va intuir que podia estar en perill, d’alguna manera em va avisar. Quan es va crear la Unió Socialista del Bages, hi vaig entrar. Era un moviment ampli i vaig estar en comissions de barris, començaven les associacions de veïns… Vaig estar a la constitució de l’Associació de les Escodines, vam crear la revista L’Esquellot…
I et vas jubilar als 51 anys?
Feia un temps que prejubilaven i vaig veure que jubilaven gent de la meva edat i jo em vaig posar en contacte amb el meu cap de personal i li vaig dir que jo ho acceptaria. M’ho va dir, l’hi vaig agrair i em va dir que ja veia que no seria traumàtic per a mi. El Banc va ser per a mi una escola de vida. Vaig estar en atenció al públic i tinc més records bons que dolents. Parlem d’una altra època dels bancs i un coneixement de la condició humana en primera línia. Aquesta atenció des del taulell ara no existeix.
I què vas decidir fer?
Havia col·laborat en coses puntuals i vaig veure que podia dedicar-me a la recerca en el món local.
Quan es va crear l’Associació Memòria Històrica i per què?
Es va començar amb un altre nom i després es crea per necessitat de fer descobertes de Manresa. Érem set persones i el primer que es va fer a partir de la troballa de Quim Aloy de la llista de persones enterrades a la fossa militar del cementiri de Manresa, és decidir de ser una associació.
Pensàveu que faríeu i trobaríeu tanta informació i documentació?
El primer que van fer, Quim Aloy i Pere Gasol, des que van acabar la carrera va ser dedicar el seu temps a entrevistar persones. Tenim fotografies i àudios perquè s’hi van dedicar quan ni es parlava de la importància de la memòria històrica. El fet de ser a Internet ha estat un degoteig de persones que s’han posat en contacte amb nosaltres. A vegades, no saben tot el que tenim. Ara som moltes persones treballant en projectes diferents.
La part femenina és la que has reivindicat amb Lluïsa Font?
He fet webs de dones junt amb la Lluïsa a partir del 2008 i un dia vam decidir que s’havia de parlar del paper de les dones en la història. La nostra idea era visibilitzar les dones de tots els àmbits. Ens va semblar que podíem obrir un blog gratuït i quan teníem una trentena de biografies el vam presentar. Al final, en tenim una setantena.
Queda feina per visibilitzar les dones?
De biografies en farem sempre, però el que hem d’anar fent des de fa un temps és contextualitzar cada fet o moment històric. “On eren les dones?”. Tot ha anat evolucionant, però en cada context quin paper van tenir les dones i el que van fer. La història s’ha focalitzat en un tipus d’activitats, escrita per homes, i ha oblidat les dones, potser perquè han considerat que no ajudava a l’evolució de la societat. Cal descobrir aquestes mirades perquè cada història no és definitiva. La història local és imprescindible, és agraïda. Trobem noms i cognoms de dones represaliades, de la República, de la postguerra. Queda molta feina per fer i seguirem fent-la.
