Carles Cases va néixer l’any 1958 a Sallent. És compositor, pianista, violoncel·lista i director d’orquestra. Ha compost un gran nombre de bandes sonores per a moltes pel·lícules catalanes, però també espanyoles, europees i americanes. Cases també ha compost música per a orquestres i ha estat el responsable de la direcció musical i els arranjaments del cantautor Lluís Llach. El passat 1 de novembre va publicar el seu darrer treball “Minimal”, disc de música minimalista amb orquestra de corda, piano i percussió, que és el resultat del treball dels dos últims anys
Carles Cases sallentí de naixement i de ben petit ja vinculat al món de la música?
Fins als set anys vam viure amb els pares i les meves germanes a Sallent. Després ja vam venir cap a Manresa. De ben petit ja recordo el piano a casa. Nosaltres hi jugàvem, la música era el nostre joc, de fet, ens divertíem endevinant notes.
Una família amb molta orella musical?
meva orella musical. Tenia tanta facilitat que vaig anar deixant els estudis. Em vaig basar en el que sentia. I prou bé que m’ha anat.
I de ben petits ja trastejaven el piano?
Sí, sí. Amb dos o tres anys tots ja tocàvem el piano. Quan jo vaig néixer, ja feia temps que les meves germanes estudiaven violí. Jo ja anava escoltant tota aquesta sonoritat. La porto dins el cap des del moment que vaig venir a aquest món.
El pare era músic?
Era músic aficionat. Tocava el violí, tocava el piano, però sobretot l’orgue en esglésies. Era un home molt religiós, molt sever. Jo, cap als onze anys, ja l’anava a substituir quan ell no podia. I m’agradava molt, en gaudia molt.
Sis germans: cinc noies i vostè. Era l’únic noi.
Em deien que era el mimat però era tot el contrari. Si passava alguna cosa a casa sempre em culpaven a mi. El que vaig aprendre és a fer sempre el pipí assegut. Tinc un record molt maco de la meva infantesa. A casa érem vuit, els meus pares, les meves cinc germanes i jo. Dinàvem tots en una habitació molt petita, en què cabíem justos. Teníem molt bona sintonia entre nosaltres, i sempre hi ha sigut.
A més del piano, les seves germanes i vostè tocaven algun altre instrument?
Sí. A banda del piano, tots tocàvem un instrument de corda. A cadascú se li va adjudicar un instrument. De ben petit jo ja sabia que tocaria el “cello”. Quan vam venir a viure Manresa ja em van llogar un “cello” petit per poder tocar.
I quan comença a anar al Conservatori?
Doncs en aquella època. A mi em feia molta vergonya anar pel carrer arrossegant aquell instrument. Jo funcionava amb la intuïció, no era bon estudiant, però amb el “cello” vaig haver d’estudiar més. Amb el piano no, i a més quan a casa tots les meves germanes el tocaven.
Què s’estudiava en aquella època al Conservatori? Tot temes clàssics?
Sí. Com a tot arreu, s’estudiava un repertori clàssic: Bach, Schumann, Mendelssohn… Estem parlant dels anys cinquanta i seixanta. De fet, és una música que m’agradava, i que encara m’agrada molt.
I quan entra en contacte amb la música moderna?
El primer contacte que vaig tenir fora del clàssic va ser el blues. Va ser als quinze anys. Érem un grup que ens trobàvem a les tardes i als vespres per escoltar blues. A aquesta edat vaig fer un canvi musicalment parlant. A cada música que m’ha agradat li he dedicat part de la meva vida. Jo no he seguit uns estudis reglats, ho he fet a la meva manera.
I quan a casa senten que toca blues. Què passa?
Al pare no li agradava. Per a ell era música d’un altre sector. Li sonava a cabaret, al món de la nit. Un món que ell no havia vist mai, però que li havien inculcat. Un dia en sentir-me tocar em va tancar la tapa del piano a sobre de les mans. Però no en tinc mals records. Jo l’entenc perfectament.
De ben jove marxa a tocar per Europa. D’on surt aquest viatge?
Als disset anys el Jep de les Vegas i jo tocàvem. Ell la bateria i jo al piano. Un dia en Jordi Camp, el germà del Manel, ens va veure actuar a la discoteca Lord King del carrer Barcelona. En acabar, em va demanar si m’interessava una feina de pianista a Noruega. A casa, al vespre, mentre sopàvem ho vaig dir als pares. Havent sopat, la mare em va agafar a part i em va animar, em va fer obrir els ulls. Ella va ser l’encarregada de convèncer el pare. Sempre ha tingut molta mà dreta, i també esquerra. Em van citar a Madrid, a fer assajos. Vaig veure que anava molt perdut i que la feina m’anava molt gran. Però vaig pensar que si ho deixava en aquell moment, mai seria músic. Finalment, vaig estar tocant un any molt a prop de Lapònia. No podíem sortir al carrer del fred que feia. Tocàvem per pobles petits en una cadena d’hotels. Cada mes canviàvem. Vaig veure moltes aurores boreals.
I quan torna decideix dedicar-se a la música professionalment?
Abans ja ho tenia clar. De fet, amb setze anys jo treballava a la Lemmerz i ja sabia que volia ser músic. Jo hi treballava perquè havia de portar diners a casa. Però tenia molt clar que, quan pogués, plegaria per dedicar-me a la música. De fet, als tretze anys ja ho havia decidit. I és una gran sort saber què vols ser des de tan jove. Vaig tornar d’aquell viatge amb la mentalitat que havia de fer de músic.
Carles Cases és pianista, compositor, productor, director d’orquestra, violoncel·lista, intèrpret…
Sí, sí, totes aquetes coses les he fet. Però jo em definiria com a compositor. Jo no em presento mai com a pianista. Jo presento els meus treballs com a compositor. Quan faig un concert, per exemple com el darrer al Teatre Kursaal, vol dir que fa més dos anys que hi treballo, escrivint l’obra. I això no ho veu ningú. Significa que cada dia de la setmana em llevo a les vuit del matí i escric, també dissabtes i diumenges. I en gaudeixo molt.
Com escriu aquetes composicions?
Jo tinc la dèria d’escriure les composicions sense el piano. Al principi em costava perquè no escoltava el que escrivia però m’hi vaig acostumar, i ara ho faig sempre sense. Quan escric, la música sona dins meu. Abans ho portava a un copista perquè m’ho passés a ordinador. Ara tot el que faig m’ho faig jo. No puc pagar a ningú que ho faci. I com que llavors ho havia de passar a net a l’ordinador, doncs ara ja he decidit fer-ho directament a la computadora. M’he hagut d’adaptar per qüestions de pressupost.
I el que ha compost ho escolta al piano?
No cal que ho faci. Un cop escric, jo ja ho sento dins meu. Jo ho faig així. Amb l’ordinador sí que tens dret a sentir-ho però amb un so que grinyola molt. Tot i així, quan tinc gravació, dos dies abans ho escolto perquè no hi hagi errades.
Parlem de la seva etapa amb Lluís Llach. Com va ser treballar per a ell?
Magnífic. Han estat els millors anys de la meva vida. Va ser Manel Camp qui m’hi va introduir. El Manel va acabar la seva etapa amb el Lluís i em va proposar a mi. Vam quedar un dia amb el Lluís. Era l’any 1982. I la relació va durar vuit anys. Molts concerts, molts països, molts quilòmetres al seu costat. Vam parlar molt de música en aquells anys. I després, al cap de mig any, em va demanar si li podia fer els arranjaments dels discos. I aquest va ser el millor regal de la meva vida. Jo em vaig sentir molt estimat pel Lluís.
Què significa la figura de Pere Casaldàliga per a Carles Cases?
A casa era un personatge molt familiar. Tant el pare com la mare el coneixien des de petits, ells eren fills de Balsareny. Eren veïns. Tota la vida a casa n’havia sentit a parlar. Ells es cartejaven, i els pares ens llegien a mi i a les meves germanes les seves cartes. I quan vaig fer cinquanta anys em van regalar un viatge per anar a veure el Pere al Brasil. Per una banda, em va agradar molt, però, per l’altra, em feia vergonya presentar-m’hi. Però hi vaig anar i sense avisar. I quan hi vaig arribar el Pere em va obrir la porta i en veure’m va dir: Carles! I em va passar tota la tonteria que portava a sobre. Allà vaig veure una llum que em va portar una sensació de pau que em va durar molt de temps.
I com neix el projecte anomenat d’Araguaia?
A partir d’aquí, la meva obsessió va ser tornar-lo a veure. De fet, hi vaig anar unes quantes vegades més. I la segona o tercera vegada li vaig proposar de musicar poemes seus. Llavors em va dir que ja no escrivia, que era gran. Però em va buscar llibres amb poemes que ell havia fet. Vam quedar que seria de temàtica no religiosa. Temes més neutres, de la terra, de la gent… I vaig començar a escriure, a compondre. Vaig trigar dos anys a fer Araguaia.
El passat 1 de novembre va actuar al Kursaal amb clàssics d’Ennio Morricone. Com va anar?
Va anar molt bé. Era un treball molt acurat. Quan en Morricone va morir, tothom es va posar a tocar-lo però sense cap mena de sensibilitat. Jo vaig començar a preparar aquest treball molt abans que es morís. El del Kursaal va ser un gran concert. ●
