Àngels Freixanet és escultora i pintora. Moianesa de naixement, i manresana d’adopció. Va començar la seva llarga carrera com a artista plàstica fent exposicions de fotografia. A partir del seu primer viatge als Estats Units, es va posar en contacte amb el món informalista, amb els grans espais arquitectònics, i també amb les avantguardes. El ferro és el seu material preferit per fer escultures i amb el qual se sent més còmoda. Ha exposat les seves obres a Madrid, Bilbao, Màlaga, Lleida, París, Milà, Ginebra i Barcelona. També ha participat en exposicions col·lectives a París, Ginebra, Stuttgart, Nova York, Narbona, Madrid i Barcelona. Ciutats com Manresa, Molins de Rei, Sant Pere de Ribes, Vic i Barcelona tenen escultures seves
Vostè va néixer a Moià. Hi va passar tota la infantesa?
Vaig estar-hi fins als dotze anys. I després vam venir ja a Manresa.
Molt diferent viure a Manresa?
Sí. I em va agafar en aquella edat en què els canvis són difícils. A Moià hi estàvem molt bé, però a Manresa també hi vam estar molt bé.
I de petita ja dibuixava, ja pintava?
Com tots els nens, de petita feia ninots. No res especial. Llibretes plenes de dibuixos. Però, de petita, a Moià, no tenia una afició especial per dibuixar i pintar. Vaig començar quan vaig arribar a Manresa. Em vaig apuntar a un escola de dibuix, i després vaig anar a Arts i Oficis. Aquí em va entrar l’afició del dibuix, i també pel fang. Ara, però, de manera totalment “dominguera”, perquè havia de treballar.
I de què treballava llavors?
Primer, vaig treballar venent pollastres. Llavors, a casa van posar un escorxador industrial i treballava allà.
Treballa però continua dibuixant, pintant. Feia ja escultures?
La meva germana es va casar i se’n va anar a viure a Barcelona. Llavors, un dia a la setmana vaig començar a anar a l’Escola Massana, a fer dibuix al natural. Però encara sempre com a aficionada. Em vaig casar, i quan em vaig quedar embarassada, i ja no podia treballar a l’escorxador, vaig començar a fer escultura. Teníem un amic que tenia un taller de ferro. Aquí va començar el meu enamorament amb el ferro. Un material fàcil de tractar.
El ferro és fàcil?
Per mi sí. Sembla molt dur, però es pot dominar molt fàcilment. Amb foc el pots doblegar com si fos mantega. El seu tacte m’agrada molt. Tot i que he treballat amb altres materials, el ferro és el meu. És el que domino més, el puc tractar, puc treballar-hi bé, en definitiva, l’estimo.
I en aquells anys no devia ser pas habitual que una dona decidís fer-se artista, pintora, escultora…
No va ser fàcil. Jo sempre he sigut rebel i independent. L’any 1962 amb una amiga vam anar soles a París. Un fet ja gens habitual. I l’any 1968 vaig anar sola a Nova York. Tenia 28 anys. I com que era soltera, vaig necessitar un permís del meu pare per poder fer el viatge. No era una època fàcil. Jo sabia que havia de treballar, i estalviava per poder viatjar.
Com arriba aquest viatge a Nova York?
A Washington hi vivia un cosí meu que era capellà. Ell va ser qui em va buscar l’allotjament de Nova York, i el de Washington, on ell residia. El dia que vaig arribar a Washington van matar Robert Kennedy.
Què va descobrir a Nova York?
Nova York, en aquella època, era totalment diferent del que hi havia aquí. Tot era diferent: la gent, els edificis, les escultures, els carrers… Washington és més semblant a una ciutat europea, però Nova York és trencar amb tot.
I pel que fa a l’art?
A Nova York vaig conèixer i veure molt art contemporani. En aquest viatge vaig anar absorbint tot el que veia. Nova York és una ciutat que m’agrada molt, la prova és que, sempre que he pogut, hi he tornat.
Quan comença a dedicar-se professionalment a l’art?
Vaig trigar a dedicar-me professionalment a l’art. Però l’any 1974 ja vaig fer una exposició a la Sala Gaudí de Barcelona. Vaig tenir molt bones crítiques, va ser un petit èxit. Però professionalment era molt difícil, ho era llavors, i també ho és ara. Però, a partir d’aquí, em van anar començant a sortir petits encàrrecs, i això em va anar estimulant a continuar. L’any següent ja vaig fer una altra exposició. I quan ja vas ensenyant en exposicions el que fas ja et vas professionalitzant.
Fa escultura, pintura, però també gravat?
Una amiga que tenia a Milà em va regalar un tòrcul de fer gravat. I a partir d’aquí vaig començar. El que passa és que jo no faig els gravats gravant la planxa, sinó que retallo un ferro, el poleixo, li passo tinta i llavors el poso al tòrcul. Faig gravats únics.
Diu que el ferro és fàcil, però vostè fa escultures de gran format.
Jo el que faig és retallar i soldar. Si s’ha de doblegar, llavors escalfo i pico. Ara amb l’edat pico menys. Per exemple, les fulles que hi ha a l’Anella Verda les vaig fer en pocs mesos, i fan 6 metres. Quan vaig tenir el tub, el vaig retallar, i li vaig donar forma de manera que sembla que les fulles tinguin moviment. M’agrada molt que les meves escultures tinguin moviment i que siguin lleugeres.
Així doncs, el ferro l’acompanya sempre?
Sí, sí. Sempre. És el material que domino.
Amb quin tipus de ferro treballa?
Jo treballo amb ferro reciclat. Li dono una altra vida, una altra dimensió. El transformo. A vegades, treballant m’emociono.
Què la inspira a fer aquestes obres?
M’inspira molt la natura. Com que visc als afores, tinc a prop zona verda, molts arbres… Però a tot arreu hi pots trobar alguna cosa. També m’inspira el ferro que ha viscut, que ha tingut una vida.
Quant pot trigar a fer una de les seves obres?
A vegades, dedico més temps a una obra petita que a una de gran. El que passa és que amb les grans és més difícil perquè necessito ajuda. No puc moure tot allò sola, tinc grues, però cada cop em costa més. No podria dir quant m’hi estic. No acostumo a fer un dibuix previ, com a molt, faig un esbós de la idea amb guix per a les mides. Tot depèn, però sense pressa.
Ha exposat arreu, on li ha fet més il·lusió haver exposat les seves obres?
Milà va estar bé, va ser a l’Institut Cervantes, i era un lloc molt culte. També vaig exposar fa molts anys a Orly. Vam carregar un cotxe de lloguer i vam anar cap a París amb el meu home. Hi ha llocs on la gent és molt receptiva i t’hi sents molt bé, com a Bilbao o a Vic. A Manresa també m’agrada molt exposar-hi.
S’ha fet un nom al llarg dels anys.
Sí, sí, esclar. La meva primera exposició, que no vol dir que fos el primer que feia, va ser l’any 1974. Ja gairebé en fa cinquanta, ja són anys… No ho he deixat mai.
Com es gestiona una exposició?
Tu ho pots demanar, a vegades et poden passar contactes… abans estava més bé, però ara exposar en galeries surt molt car. És complicat guanyar-s’hi la vida, has de fer altres coses. Jo he tingut sort, per exemple, amb la Joviat.
No ha marxat mai de Manresa. Se sent orgullosa de tenir obres aquí?
Sí, sí. Jo penso que Manresa m’aprecia una mica. Hi tinc moltes coses que agradaran o no agradaran, però hi són i això és important per a mi.
També té alguns premis, fins i tot interna-
cionals.
Sí, però jo he anat poc a concursos. Primer pel pes de les meves obres i segon perquè no m’agrada gaire, no tinc afició de participar en concursos. Que et donin un premi és molt agraït, però em costa una mica.
Com és un dia qualsevol a la seva feina?
Si tinc un encàrrec, com és el cas d’ara, m’hi he de posar al matí i treballo tot el dia. Si he de fer una peça més gran, tampoc hi ha horari. Si no tinc una cosa fixa, miro de canviar de tema, vaig fent.
Aquests dos anys de pandèmia, com han estat?
M’han anat bé, a mi. Vaig treballar molt. Estava molt bé, jo. A casa, amb el meu home, sense soroll. Vaig fer una exposició a Ripoll. Llavors, vaig fer una sèrie d’ànimes perdudes. En tenia ganes, veia cares pertot arreu, cares decaigudes. Vaig fer-ne quinze, de cares que pateixen. Aquestes les exposaré. Vaig treballar contenta. Vaig fer una sèrie de llibres petits del confinament, tenia molt de temps
