ESCRIPTOR
Llicenciat en Filologia Anglesa per la Universitat de Barcelona i màster en Poesia pel New College de San Francisco, és traductor literari, professor en tallers d’escriptura creativa, col·laborador en diferents mitjans de comunicació i autor de novel·les amb la temàtica comuna dels problemes d’incomunicació i dificultats familiars.
L’autor va obtenir el 2018 el Premi Nadal (atorgat per Edicions Destino) per l’obra Un amor, després d’haver publicat dos anys abans la seva obra anterior, titulada Las dos orillas, a la mateixa editorial. Acaba de publicar Un país con tu nombre, amb què inicia un nou univers literari. La seva obra ha estat portada al cinema i al teatre i s’ha traduït a més de vint llengües. Tot i no haver nascut al Bages, viu a Sant Mateu.
Per què decideixes anar a viure a Sant Mateu de Bages?
La meva família és d’aquí. No tenia clar que hi tornaria, però estava buscant el meu lloc al món, des de petit. No tenia arrels i les he buscat. La meva germana i jo vivim a Sant Mateu. Quan vas de ciutat en ciutat i visites molts països, al final el que busques és un país petit que per a mi és Sant Mateu.
I t’agrada?
A mi m’ha estat fàcil. Soc escriptor i no necessito estar a prop de la ciutat. Treballo amb mi mateix, jo soc la meva feina. Però només si has d’anar a Manresa o a Barcelona… és complicat. No compensa. En canvi, a mi, el silenci em compensa, i la natura. Em sento protegit del món. A la gent li agrada el brogit… els bars, el cinema, els teatres, etc. A mi m’agraden els animals i el camp.
Vas fer un canvi d’estudis?
Vaig començar a estudiar semítica, àrab, hebreu i arameu, però, en acabar tercer, vaig pensar que m’havia equivocat i vaig passar a Filologia Anglesa.
Màster en poesia?
Volia marxar de casa i vaig trobar un màster que aquí no existia i me’n vaig anar als Estats Units, a San Francisco. Màster en poesia femenina nord-americana dels segles XIX i XX. Vaig demanar un crèdit jove. Se’m va acabar el crèdit a mig màster i em vaig posar a netejar cases d’americans. Van ser tres anys… no es pot ni explicar. Va ser molt intens, vaig aprendre més de vida que de poesia. Em vaig conèixer a mi mateix. I vaig descobrir com sobreviure en un ambient hostil. La cultura americana és hostil, i si no parles anglès i vens d’Espanya, ets latino, i això és el pitjor. Ets mà d’obra. Passar de ser europeu a tercera classe… és duríssim. Justificar que ets una persona respectable. Ni t’imagines què és.
Quan comences a escriure?
De petit. M’encantava llegir contes, escriure, m’agradaven les lletres, fer-ne combinacions. Fer matemàtiques amb lletres. Veig l’escriptura com un procés de lògica i combinacions. M’agradaven els jocs amb daus i lletres per a nens petits. Feia puzles i mots encreuats, m’encantaven.
I quan decideixes ser escriptor?
No és fàcil. No sabria dir-te quan. Suposo que amb la primera novel·la. Va ser El tiempo del corazón. Va ser el 2002. Molt bonica. Ara, m’alegro que fos la primera. És molt delicada. És com el fang en el qual he treballat. És la meva ceràmica. Un conte per a nens però per a adults.
Sempre passen coses dramàtiques a les teves novel·les?
Sí, però sempre hi surt un bri d’esperança. S’obren portes amb una llum. No m’agrada la condició humana, estic molt decebut, però una part de mi que és la creativa tria l’esperança. I sempre hi ha la il·lusió de com solucionar-ho.
Les relacions amb la família… sempre.
En el meu cas, sense la meva família no hauria arribat enlloc. Som una família petita. Queden les meves germanes. Els meus pares van morir amb vuit dies de diferència. Ara, som orfes i no queda ningú més. La tieta, i prou. No tenim fills. Sempre ha estat molt important el fet que he tingut molta sort. Una relació que no tries. Sempre serà la teva família. La vida amb ells sempre ha estat viva i no te’n pots desempallegar. I això literàriament és brutal.
Una mare, un fill, un gos, un amor…
Va sorgir. Una mare es va publicar el 2014 i no va ser una aposta editorial, però va començar a funcionar molt bé. Després d’Un hijo, Un perro, Las dos orillas, i després va ser quan vaig adonar-me que soc de processos llargs. Aquest ha estat el planeta Amàlia, el planeta Guille, el Mencía… Ara he acabat un llibre per a nens que també és un planeta. És un concepte on passen coses com a El petit príncep.
En el cas de la mare era una referència…
I tant, ja que quan vaig començar a escriure’l vaig veure clar que era la meva mare. Mai he conegut una persona igual; ara la valoro molt. Crec que tots voltàvem al seu entorn. El focus de les mirades familiars era ella. Era impossible no escriure sobre ella. No podia escriure sobre una altra mare.
Vas patir a l’escola?
Sí, bullyng. Fins als 14 o 15 anys. Va ser una vida. Això queda. Una part de mi sempre serà aquest nen abusat per un docent i abusat pels seus companys. Això sempre surt. Quan crees, surt això. Un punt d’emoció pura, un mal molt punyent. Un fil que es va trenant i va creant una columna de creativitat de la qual em nodreixo.
Premi Nadal el 2018…
M’agraden els premis. Sobretot quan et toquen. Jo tinc allò de si em presento a un premi i no em toca…, he de fer un exercici per no odiar el jurat i el guanyador. Penso i per què jo no? He de fer un exercici de comprensió.
El teu darrer llibre on ens porta? A una elefanta!
Tinc por perquè és un univers nou. He sortit de la família de sang. Vull crear una nova família, la meva pròpia. He agafat personatges que no conec de res i he decidit treballar amb personatges que he d’imaginar, no els he vist físicament. He creat persones i individus que he entrelligat. Vaig partir d’un veïnat buit i basat en Sant Mateu de Bages. Vaig fer com si aquest veïnat fos a un poble i a partir d’aquí vaig posar una dona de 76 anys amb molts gats i que viu en aquest indret amb silenci perquè és feliç. Vaig posar-hi un veterinari que viu a l’antiga escola del poble. I a partir d’aquí hi ha la necessitat entre ells.
I la Susi, l’elefanta…
Fa tres anys que hauria d’haver sortit del zoo de Barcelona, aquest animal, i no l’han tret. Una història que em va deixar tocat. La vaig anar a veure i vaig pensar que li havia de donar protagonisme. Jo no em puc morir sense haver conegut una elefanta i tenir-la aquí, a Sant Mateu i establir un vincle real amb l’elefanta. Una mirada pura.
Les obres de l’autor
