“Una samarreta no pot valer menys de 5 euros perquè li costa més al planeta que a nosaltres”
Quan vas començar, no et volies dedicar a la moda. Què volies ser?
No tenia gaire clar què volia ser, però als quinze anys vaig començar un curs de marxandatge visual, que és com col·loquen els aparadors a les botigues, però sense cap mena d’intenció de dedicar-me a aquest món. De fet, jo volia estudiar biologia marina, però sí que és veritat que des de petit m’ha agradat molt dibuixar i la moda en general, i al final m’hi vaig llançar de cap.
Vas arribar a fer alguna cosa de biologia marina?
De petit, sentia que tot el que estava vinculat amb els animals em feia créixer com a persona. Fins i tot havia anat a veure un veterinari de la plaça Mallorca de Manresa, però portava molt malament que els animals es morissin.
Com arriba aquest canvi de xip cap a la moda?
Soc una persona bastant creativa, i fer el mateix cada dia en una oficina em mata. En canvi, la moda la veig una disciplina molt creativa, molt canviant.
On vas estudiar?
Vaig estudiar a una escola que es deia Felicidad Duce. Mentre jo estudiava la va comprar una sucursal LCI, que és una institució a escala mundial que et permet treballar en el món de la moda a una escala més internacional. Recordo que el primer dia de patronatge van dir: “Traieu els regles i obriu per la pàgina…”, i em vaig sentir com a Hogwarts, perquè no tenia ni idea de què era un patró.
És molt difícil accedir a una escola d’aquestes característiques?
Jo venia d’un batxillerat econòmic totalment pur i per entrar-hi em van fer una prova d’accés. La pots preparar i hi entres perfectament. Amb els anys, però, aquestes estudis han pujat molt el preu. Ara la carrera val tres cops el que jo pagava en un any, el que abans podia costar 5.000 € ara val uns 13.000 €.
Entenem que són estudis privats?
Sí, totalment. A Barcelona també hi ha la Llotja, que seria la universitat pública amb el mateix tipus de titulació, però el sector de la moda és molt elitista.
Llavors, quan acabes la universitat, quina titulació tens?
Quan acabes tens Estudis Superiors en Disseny i, en el meu cas, especialista en moda. I dins de moda, jo em vaig especialitzar en negociació amb proveïdors intercontinentals i roba d’esport.
Com neix el projecte?
Jo estava de pràctiques a una marca que es diu Colmillo de Morsa, a Barcelona. Es dediquen a convertir peces de poc valor en elegants i femenines. Quan hi treballava, vaig començar a fer una col·lecció de dessuadores i les vaig començar a vendre a la botiga on feia pràctiques. Després, va venir una altra botiga que també les volien i en poc temps es venien a sis botigues de Barcelona.
Vas plantejar-te treballar per a altres
marques?
Sí, vaig fer diferents entrevistes, però fer el meu projecte em cridava molt. Mentre estudiava, havia anat creixent molt i no tenia temps de portar-ho tot ni de trobar algú que m’ho portés. Llavors, vaig pensar, millor ho provo ara i, si no surt bé, sempre soc a temps de tancar-ho. Ara, en no tenir experiència, tens mil problemes i és un assaig-error constant.
I per què AMT?
La primera col·lecció es deia Adrià Machado, però vam tenir problemes per vendre fora de Catalunya, bàsicament pel nom. Llavors, vam fer un canvi de nom estratègic; en aquell moment, la moda de les marques no eren noms de dissenyadors, sinó que es compraven noms més corporatius. Vam decidir posar-hi AMT. A partir d’aquí, vam començar a vendre a més llocs d’Espanya com Madrid, Bilbao i València.
I on va néixer el projecte?
Al principi no hi havia oficina ni hi havia res, ho feia tot al pis de Barcelona on vivia, però va arribar un moment que no hi cabia i vaig decidir tornar a Manresa, a casa els pares. Després, ja vaig decidir llogar un espai petit i econòmic per poder treballar amb més comoditat.
Ara no estàs sol?
No, ara a l’oficina som entre tres i quatre persones, si hi ha algú de pràctiques, però normalment som l’Andrea, la meva companya i jo. Llavors, tenim altres “suboficines”, que serien els nostres comercials i showrooms a Barcelona, París, Bèlgica, Alemanya i Holanda.
És un projecte jove i entenem que darrere hi ha molta constància i esforç.
Totalment, s’ha de vendre molt per poder tenir un bon sou. S’han de gestionar moltes coses, i has de tenir en compte que hi ha gent darrere que menja del que tu fas. Per tant, sí que hi ha pressió perquè tenim tres fàbriques a Igualada, Sabadell i Barcelona, i hi ha producció cada sis mesos. Llavors, no et pots equivocar perquè tant nosaltres com les fàbriques tenim gent contractada.
Des d’un principi teníeu clar que havia de ser un producte sostenible?
En aquell moment, no hi havia tanta moda sostenible com ara i a vegades ens perjudica. Hi ha moltes marques que menteixen, canvien la composició per vendre un producte que no és i et preguntes com pot ser, si hem fet servir el mateix producte. A part que és il·legal, poden tenir problemes amb la gent que és hipoal·lergògena o que tenen problemes a la pell.
Quin és el vostre públic?
Al principi, el nostre públic se sorprenia perquè fèiem servir materials reciclats i deien que no ho semblava. Normalment, pensem que la roba reciclada ha de ser de color marró i rasposa, i no és així. Ara estem posant el focus en la perdurabilitat del producte perquè quan es renti no es faci malbé. Hi ha públic per a tot, tot i que nosaltres fem retail, el nostre best-seller és un vestit de fils transparent de dos-cents euros. No és la peça més econòmica ni la més fàcil de portar, però és la més icònica.
Quanta aigua es necessita per fer una peça de roba?
Moltíssima, banyeres i banyeres d’aigua, i energia també. Per això, hem de conscienciar que una samarreta no pot valer menys que un entrepà perquè el que suposa fer la peça val molt més. Entre que fan el teixit, el tallen, el cusen, la logística que comporta, no pot valer menys de cinc euros, si no, no té cap sentit perquè li costa més al planeta que a nosaltres.
Teniu algun conveni de col·laboració amb entitats que es dediquen a la roba solidària?
Treballem amb el grup Molt Tacte de Manresa, que treballen amb gent que té diferents problemes de salut mental i ens gestionen la part d’outlet. L’objectiu és que no hi hagi estocs, però és inevitable perquè fem moltes mostres i a algun lloc també han d’anar.
Tot això és costós.
Esclar, és molt més fàcil cremar-ho com fan grans companyies tèxtils perquè l’estoc que ha caducat ocupa molt d’espai. Per això, trobem roba a tres euros, perquè al final el seu destí és que acabi cremada.
AMT ha desfilat a la 080. Com és?
Nosaltres presentem un projecte, portem peces i ells veuen l’estil i la facturació. Segons el que guanyes, pagues més o menys per desfilar. Per exemple, quan vam desfilar a la 080, per nosaltres va ser un punt de trobada, ja que tothom parla d’allò que ha vist. Hi ha molta feina i estrès els dies previs, però ara ho repetiria. A més, la 080 té subvencions per desfilar i pagues molt menys que en una desfilada normal, que pot costar uns 30.000 €, o més.
Un altre aparador són les xarxes socials.
Sí, Instagram és una xarxa a la qual t’adaptes o mors. Hem trobat noies creadores de contingut com la Nina Urgell o la Inés Arroyo, que ens han donat suport per fer-nos més visibles a Instagram.
I com arribes a Rosalia?
A la Rosalia, l’admiro molt perquè ha portat el català al món i perquè m’agrada la seva música. Que em digués que li agraden certes peces de la meva marca em va fer molta il·lusió i li vam enviar roba. I el fet de veure que la Rosalia va quedar per sopar amb la Kylie Jenner, que és una de les Kardashian, amb una peça de la meva marca em va fer molt feliç. La gent que porta la nostra roba és perquè confia en el nostre projecte, però no paguem a ningú perquè la porti. També hem vestit la cantant Judit Nedderman, l’actriu Georgina Amorós, que ha sortit a la sèrie Élite, i cantants d’algunes edicions passades d’Operación Triunfo.
Quin és el principal objectiu d’AMT?
L’objectiu és crear peces que siguin portables en diferents ocasions, ja sigui per al dia a dia com per a esdeveniments especials. ●
