Vaig sentir a parlar de l’Alejandro Palomas, per primer cop, gràcies a les companyes de Ràdio Barcelona. Ell col·laborava en el programa de ràdio sobre llibres que dirigia la Pilar Argudo, el Punt de Llibre, de SER Catalunya.
Acabava de publicar la seva novel·la “Un gos”, i qui me’n va parlar ja em va avisar que coincidiríem en un munt de coses, amb l’escriptor. Sobretot en el seu amor pels animals.
I sí. Palomas és una persona sensible, i molt amant dels animals. El vaig conèixer en persona un vespre que va venir a Manresa, a la Parcir, a presentar el seu darrer llibre. Em tocava cobrir l’acte, i m’esperava fora l’establiment, mentre saludava una amiga i els seus gossos.
Quan ell va entrar, a les escales de la llibreria ens vam saludar, i fetes les corresponents presentacions, els següents minuts de conversa només van girar a l’entorn d’aquells llebrers que esperaven pacientment a què els humans acabessin la xarrera per a continuar el passeig.
Ja vaig veure que no m’havien enganyat.
Poc temps més tard no vaig resistir-me a la necessitat d’anar a entrevistar-lo a Sant Mateu de Bages, on l’escriptor s’ha refugiat fa un temps. De fet, vaig descriure’l com a “barceloní de naixement, però bagenc d’estirp i de residència…”
L’entrevista es va enregistrar sota el campanar de Sant Mateu, amb en Rulfo als seus peus. El Rulfo.
Em feia tanta il·lusió conèixer aquest gos! Un golden retriever preciós i tranquil que va acompanyar l’escriptor mentre redactava moltes de les seves obres, i que va inspirar un dels personatges de la nissaga literària del Fer i l’Amàlia. L’R d’Una mare, un fill o Un amor és en Rulfo. Va ser com conèixer El Petit Príncep en persona!
Però l’Alejandro estarà d’acord amb mi en què el Rulfo, (i tots els gossos del món) tenen la mateixa pega: viuen massa poc. I a primers de juny de 2018 el Rulfo se’n va anar. El mateix escriptor ho va anunciar a les seves xarxes socials amb unes paraules tan ben posades que ara, quan les re escric per a aquest article, em segueixen fent plorar com el mateix 5 de juny de 2018… Acompanyant una preciosa imatge en blanc i negre de Jean Pierre Ledos d’un Palomas meditatiu i solemne, ulls clucs, deia…
LA VERDAD ES ESTA
Rulfo ha muerto.
Murió hace tres días con mi frente apoyada en la suya y mis manos sobre sus patas. Fue una muerte suave.
Hoy recogeré sus cenizas y las depositaré bajo las raíces del árbol que he elegido para plantarlo sobre ellas. Es un árbol hermoso, todavía pequeño, pero de hojas lustrosas y verdes que con el tiempo darán una sombra inmensa y fresca.
Rulfo se ha ido y yo, a partir de ahora, pasaré de tener una vida a tener una vida “sin”. Pero no lo sintáis por mí, no estéis tristes. Él está aunque nadie lo vea. Y yo…
Yo he tenido la más bella historia de amor que jamás imaginé.
Siento que he vivido.
I aquest és, per als què no el conegueu, l’Alejandro Palomas. Un ésser meravellós que sap posar la paraula justa a cada sentiment. És novel·lista, poeta, traductor, però sobretot és bona persona.
Ara està de gira de la seva darrera novel·la, “Un país amb el teu nom”. En ella encara un altre univers, lluny de l’Amàlia, el Fer, o en Guille. Personatges que retrobarà, segur, més endavant.
Aquí a, “Un país amb el teu nom”, hi trobem una elefanta. Bé, tres, però una d’elles es diu Susi. Com la Susi de veritat, la del Zoo de Barcelona, en la què s’inspira.
La Susi, la de veritat, va néixer salvatge a l’Àfrica, i els anys setanta va ser capturada per actuar en un circ o ser exhibida en zoos. Si això no és prou greu, el febrer de 2008 va veure savrificar la seva companya de cautiveri. Des d’aleshores va entrar en un greu estat de depressió que posa en perill la seva vida.
Això va commoure el món sencer, i l’ONG Libera! va llançar la campanya Libera a Susi! Per traslladar-la a un santuari. Però el lobby europeu de zoos i aquaris, l’EAZA va pressionar l’Ajuntament de Barcelona perquè el trasllat no es dugués a terme.
Avui en dia segueix al Zoo de Barcelona. El darrer que em va dir l’Alejandro abans d’acomiadar-nos, el passat setembre, va ser:
— “Rescatarem a la Susi, oi? M’ajudaràs?”
— Sí, Alejandro!
