En la situació de pandèmia que viu la nostra societat, es constata no només la transmissió de virus, el contagi, sinó també la pandèmia de les emocions. En paraules del psiquiatre J. L. Tizón, una característica d’aquesta pandèmia que la diferencia d’altres és la pandèmia de les emocions i l’emocionalitat compartida: les pors, el sensacionalisme, el negacionisme, les teories conspiratòries…
Entre les situacions emocionals a les quals s’enfronten les persones hi ha les pèrdues i separacions. La por de morir, la por del contagi, però també no poder acompanyar els éssers estimats que estan ingressats, en situació crítica, i encara més dolorós no poder acompanyar els éssers estimats a l’hora de morir. Moren sols sense la companyia dels familiars. Pena, tristesa, dolor. Aquestes són les principals emocions que apareixen en allò que anomenem dol. Un dol que requereix un temps per a l’acceptació de la pèrdua. Aquest fet de no poder acompanyar els nostres éssers estimats dificulta que les persones puguin dur a terme un exitós procés d’elaboració del dol, que permet integrar la pèrdua.
Tota pèrdua comporta una frustració i un cert desequilibri emocional. Quan es produeix una pèrdua, en la persona que la pateix es donen tot un conjunt de sentiments, emocions i també un canvi de comportaments, que poden afectar les seves relacions. Una qüestió important és si la pèrdua és esperada, o bé és producte de malaltia, no esperada com accidents, desastres naturals, etc. En aquest equilibri psíquic temporal, afloren les emocions més intenses, entre les quals les principals serien la ràbia, la pena, el dolor, la tristesa. Es posa en joc la capacitat de l’individu d’afrontar aquesta situació tan dolorosa. La manera d’afrontar-la dependrà de cada persona i també hi té molt a veure la seva història personal, la seva biografia. I és que la manera i les estratègies amb les quals s’afronten aquestes pèrdues tenen l’origen en com des del seu naixement la persona s’ha anat enfrontant a les successives pèrdues, frustracions, que ocorren en el seu desenvolupament evolutiu. Si aquestes estratègies possibiliten l’evolució i el creixement, es converteixen en capacitats i recursos interns que permeten superar el desequilibri psíquic temporal en què la persona es veu atrapada davant de tant sofriment.
En tota elaboració de dol cal diferenciar els moments i les tasques fonamentals. En el moment de l’impacte i de la crisi, la tasca fonamental és acceptar la realitat de la pèrdua. El moment següent és l’aflicció, en què la tasca és treballar les emocions i el dolor de la pèrdua. El tercer moment seria la pena i la desesperança reversibles i el treball que cal fer és la readaptació a l’entorn comptant amb l’absència de l’objecte. El quart i últim moment és la recuperació o el desinterès i la tasca és la reubicació del que s’ha perdut.
Com ajudar les persones que han patit una pèrdua? Per acompanyar la persona que pateix una pèrdua, a part de la família i cercles pròxims, la xarxa social habitual i els equips d’atenció primària de salut, també hi ha grups de professionals especialitzats en el tractament de dols.
Un recurs important és l’abordatge en grup. La utilitat i eficàcia de les tècniques grupals han estat posades de manifest per múltiples investigacions. El grup actua a manera de família substitutiva, i té entre altres funcions terapèutiques, compartir les dificultats, la possibilitat de replantejar-se les vivències familiars. És un espai en què es poden fer una reparació i correcció dels múltiples malentesos i desacords que es donen en la manera de comprendre el món de les persones, d’abordar les interdependències que comporten patiment i les que aporten solidaritat, generositat. Un espai on poder-se mostrar vulnerable als altres, compartir estats interns en nom de la pròpia integració i l’equilibri emocional.
