Ni com dir-ho ni com mesurar-ho. Justament, encetem l’any i volem fer balanços. Fer una tancada d’ulls i decidir com ha anat el 2022. I, la veritat, no ho sé. L’any va començar amb les fuetades de la covid i semblava que tot tornava a una ombra de normalitat. Però res no pot tornar a ser igual mai. Tant en un sentit positiu com negatiu.
La pandèmia ens ha deixat les reunions per TEAM, que han alleugerit les agendes amb anades i vingudes d’un cantó a l’altre. Ens ha deixat el teletreball, que per a molts segueix sent vigent, però ens ha deixat greuges importants. El més greu de tots: les persones que ja no tornaran i que hem perdut pel camí, les que han contret la covid persistent, fins ara sense solució. Però, també, aquest desencís que arrosseguen els restaurants i els comerços, aquest veure que la gent no acaba de trobar aquella “empenteta” per posar il·lusió en les compres nadalenques. Falta l’alegria de veure i viure l’ambient nadalenc i pensar que ja podrem tornar a fer rajar el tió amb normalitat, que els Reis d’Orient ens portaran regals i el que no portaran és mascareta. Hem de reprendre un camí que per a molts continuarà sent dur. No arribar a finals de mes, no poder escalfar-se perquè ja saben els preus del gas i l’electricitat. Tot plegat em fa sentir aquest regust agredolç que no sé cap a on anem ni tampoc com serà aquest 2023 ni que ens portarà. De moment, demanem salut que, a hores d’ara, és el més important. λ
