Si voleu que us ho digui, no recordo quan vaig conèixer la Mireia Pintó. Crec que primer la vaig sentir cantar en algun concert —abans que jo comencés la meva carrera com a cantant—, ens devíem veure i saludar en múltiples assajos generals o concerts, fins que finalment vam coincidir tots dos en el repartiment del Giulio Cesare, de Händel, al Liceu, on ella em tallava el cap rapat al zero nit rere nit. Si mal no m’erro, crec que va ser llavors quan vam començar una relació que ens ha anat ajuntant com a intèrprets, com a veïns —ella a Manresa, jo a Vic, tots dos de la Catalunya de fora de Barcelona— o com a persona en la qual, francament, sempre hi he pogut confiar i amb qui he pogut comptar. Poques persones estan tenint una carrera tan seriosa com la de la Mireia i aquesta seriositat i aquest compromís amb la feina de músic, d’intèrpret i de professora l’han feta imprescindible a moltes temporades de teatres d’òpera i auditoris, de festivals, d’escoles i cursos de formació i, a més, l’han erigida com a ànima i motor de festivals com el de Sant Fruitós. Aquesta confiança m’ha portat d’haver de trucar —i abusar-ne— a la Mireia tant en aspectes musicals com pedagògics, com d’organització de concerts, però també en moments difícils en la nostra professió com la guerra d’Ucraïna, que va afectar la família de la Mireia d’una manera directíssima, la meva retirada de la professió de cantant —justament aquí a Manresa—, la catàstrofe de la pandèmia que ara necessitem oblidar però que va esborrar tota la professió artística del mapa amb unes seqüeles que encara ara es fan notar.
