Aquesta tràgica pandèmia de la
COVID-19 ens està deixant moltes seqüeles. A part de totes les persones que malauradament ens han deixat, cada cop ens estem trobant amb més persones que, amb l’allargament d’aquesta situació, estan tenint algun tipus de conseqüència de tipus emocional i/o psicològica.
Deixeu-me, però, que per defecte professional, us parli dels joves. D’aquells que estan en plena adolescència, i que comencen a fer-se grans, que comencen a experimentar coses noves a la seva vida. Que tenen la seva primera parella, que comencen a sortir de nit, que comencen a fer-se adults. I és que a aquests joves, aquesta pandèmia, els ha pres ja dos anys. Sé que alguns pensareu que això ens ha passat a tots, que a tots ens pot haver pres dos anys, però jo soc dels que penso que, en el moment de l’adolescència, que et prenguin aquest temps, en forma de diferents restriccions, confinaments, tancament de l’oci nocturn, restriccions socials, fa que aquell aprenentatge que ens dona la vida en aquesta edat hagi quedat molt escapçat.
A més a més, aquesta situació els ha generat, en alguns casos, problemes emocionals. S’han produït més quadres d’ansietat dels normals en aquest jovent. Però, fins i tot, han començat a témer per allò desconegut, per allò que desconeixem, sense saber com afrontar-ho, i també han començat a témer la mort. I per si no és poc, no ens oblidem que, a més a més del que us comentava, alguns també han perdut alguns dels seus referents, els seus avis, i això ha fet agreujar tota aquesta situació. Persones que en molts casos els han criat, que els han vist créixer, que els han acompanyat a l’escola cada dia, i que potser i malauradament no els han pogut ni acomiadar, o que en el millor dels casos han estat algunes setmanes sense veure’ls.
A l’Escola Montserrat i en l’inici de la pandèmia a començaments de 2020, vam detectar totes aquestes circumstàncies i vam voler que els nostres alumnes, si els venia de gust i de manera voluntària, escrivissin el que sentien, com estaven vivint aquella situació. I vam tenir una allau tan gran d’escrits que vam decidir que havíem de documentar-ho, que havíem de fer-ne un llibre, i és en aquest moment que va néixer Memòries d’un virus. Va ser una iniciativa que va sorgir des del cor, des dels sentiments més profunds dels nostres alumnes. I en cap cas volíem que aquest document es quedés en un calaix. Volíem que allò fins i tot pogués ser útil, i és per això que fins i tot vam editar 300 llibres amb la intenció de recaptar fons per donar-los a la Marató de TV3, que el 2020 es va dedicar a aquesta causa. ●
