Des de l’any 2008 tenim a Manresa una plataforma d’aliments en la qual s’atén a persones que es troben en risc d’exclusió social.
Quan es va començar —donant entrepans al Convent de Santa Clara—, poc podíem imaginar que això duraria tants anys i molt menys que el volum de persones i famílies ateses seria tan elevat. Aquella plataforma d’aliments va ser la llavor del que és avui la Fundació del Convent de Santa Clara.
A una crisi econòmica, la va seguir la dramàtica crisi de la covid, i això ha fet que el que era un recurs d’emergència amb data de caducitat visualitzada, es converteixi en un recurs essencial que acull un 10 % de la població de Manresa i que de moment no puguem imaginar quan serà el final.
Aquesta plataforma en què acollim persones té dos moviments essencials. D’una banda, el local de la carretera de Vic, on un centenar de voluntaris donen els aliments directament a les famílies prèviament derivades per Serveis Socials, o altres entitats i professionals, i de l’altra, l’espai que és el del magatzem distribuïdor de menjar ubicat a Pirelli, des del qual es distribueixin aliments al Bages, Berguedà, Moianès, i des de fa dos mesos també a l’Anoia i Osona, i això suma la nostra presència a 5 comarques, a 22 entitats socials i arribem a 17.000 persones. Un projecte que és possible gràcies al suport de Pirelli, de la Fundació la Caixa i de l’Ajuntament de Manresa.
És dramàtic veure com augmenta el nombre de persones i famílies, a causa de la pèrdua de feina o de treballadors, que malgrat treballar són pobres degut als sous, que són de misèria i totalment insuficients per mantenir una família, i com els diversos recursos socials que es multipliquen des del Govern central no acaben de donar solució al problema real que patim. D’acord que hem de donar de menjar com un recurs essencial d’emergència, però el que es necessita en aquest moment són polítiques socials que ajudin a reactivar l’economia, a crear llocs de treball, a donar suport als autònoms i que les persones que són beneficiàries d’ajudes, no s’hi instal·lin, sinó que tinguin un acompanyament per no ser dependents d’ajudes, sinó per recuperar l’autonomia.
Com a societat, estarem al costat de les persones i les ajudarem. I continuarem ajudant a solucionar o a combatre el drama de la manca d’habitatge, però demanem i exigim als governs polítiques socials i econòmiques que no siguin populistes ni eines per crear “clientelisme polític” que assegurin els seus càrrecs però que no transformin la vida de les persones.
No podem continuar improvisant: cal sumar entre tots perquè a ningú li falti el pa de cada dia. Però hem de treballar perquè aquest pa arribi com a fruit del treball i el compromís de les persones i no com un regal del Govern que busca rèdits polítics i no transformar la vida de les persones que haurien de ser al centre.
Mentre treballem perquè això sigui una realitat, continuem amb les portes i el cor obert, agraint a tots els que ens ajuden a ajudar, demanant que ens continuïn ajudant i treballant per un altre model de societat en el qual tots puguem viure amb autonomia, dignitat i llibertat. λ
