HISTÒRIA
La Vall d’Aran és una vall pirinenca amb capital a Viella (Vielha, en aranès). La llengua pròpia i oficial és l’occità aranès, que pertany al conjunt del gascó oriental. També hi són cooficials el català i el castellà.
El 1067, la Vall d’Aran fou incorporada al Regne d’Aragó, però ni Sanç Garcés II de Pamplona ni els comtes de Ribagorça en pogueren impedir la independència.
En el marc de la Croada contra la Corona d’Aragó i amb el pretext de castigar les vexacions dels aranesos contra el comtat de Comenge i liderats per Eustaqui de Beaumarchais, el senescal de Tolosa, ajudat per molts aranesos i en especial per Augèr de Berbedà, senyor de Lés, va envair la Vall d’Aran el 1283 amb un exèrcit que tenia entre 300 i 500 homes.
El 1389, la Vall fou cedida als comtes de Montsó.
Arran dels successos esdevinguts el 7 de juny de 1640 a Barcelona, origen de la Guerra dels Segadors, i de la decisió del Principat de Catalunya d’acceptar la sobirania de Lluís XIII de França, el governador de la Vall, Lluís de Toralla, desobeí l’ordre rebuda de la Generalitat de Catalunya el març del 1643 d’acceptar l’obediència del rei francès.
En esclatar la Guerra de Successió Espanyola, la Vall d’Aran prengué partit per l’arxiduc Carles d’Àustria. El 1717, durant la Guerra de la Quàdruple Aliança, fou ocupada per les tropes. El 1805 la Vall d’Aran fou posada sota la jurisdicció religiosa del Bisbat d’Urgell i fou ocupada temporalment pels francesos entre el 1808 i el 1815, i incorporada al departament de l’Alta Garona el 1812.
La invasió del 1944 fou un intent del Partit Comunista d’Espanya, un cop acabada la Guerra Civil espanyola d’establir un govern espanyol de la Unión Nacional Española (UNE) a la Vall d’Aran mitjançant un atac dels maquis espanyols que estaven col·laborant amb la resistència francesa. Després de la fi del règim franquista, per primer cop, el 1978 es va reunir a Vielha l’Associació de Veïns Es Tersús. El 26 de juliol de 1979 es van reunir a Santa Maria de Cap d’Aran (Tredòs) tots els alcaldes, regidors i personalitats araneses, i van crear la Comissió Pro Restauració de les Institucions Històriques de la Vall d’Aran.
El 26 de maig del 1991 fou escollit per primer cop el Consell General d’Aran, format per 13 consellers.
QUÈ ES POT VISITAR
Cementiri civil de Teresa a Bausen. A Bausen, hi ha un dels cementiris més petits de l’Estat. Es tracta d’un cementiri civil que recentment el Conselh Generau l’ha declarat Bé Cultural d’Interès Local (BCIL). Conegut com el cementiri de Teresa, està situat al mig del bosc. És un recinte singular perquè acull la tomba d’una única persona: Teresa. La seva història narra que a principis del segle XX, Sisco i Teresa, uns joves de Bausen, van demanar permís eclesiàstic per contraure matrimoni però se’ls va denegar perquè eren parents. Teresa, amb 33 anys, va morir el 10 de maig de 1916 i el mossèn es va negar a enterrar-la al cementiri del poble perquè havia viscut “en pecat”. Tots els habitants de Bausen es van posar d’acord per construir un cementiri per a Teresa.
Els veïns de Bausen van treballar nit i dia i en tan sols 24 hores el recinte estava finalitzat per poder enterrar-hi la Teresa. Flors silvestres, herbes i matolls envolten aquesta romàntica tomba amb l’objectiu de preservar-la de la intransigència i la intolerància. “A mi amada Teresa” es pot llegir sobre la pedra, on sovint es veuen flors fresques, un lloc màgic de visita obligada. Al cementiri, a un quilòmetre encara no del poble, s’hi accedeix per un bonic sender ple de faigs mil·lenaris. El cementiri es troba al Coret, un petit planell on hi ha el cementiri. Un recinte tancat per parets de pedra i una porta de ferro per accedir-hi. Tot plegat uns cent metres quadrats. Bausen no solament té el cementiri més petit l’Estat espanyol, sinó que és un poble amb dos cementiris: el cementiri parroquial, situat al costat de l’església de Sant Pèir, i el cementiri civil o cementiri de Teresa, situat als afores del poble.
GASTRONOMIA
Els plats de la cuina aranesa solen ser calòrics i consistents, a conseqüència del clima de la vall, amb abundància de sopes i estofats, per als quals s’utilitzen sobretot productes locals. Destaquen les carns de boví i d’oví, la truita de riu i els bolets. L’anyell és excel·lent i abundantment consumit, com passa amb l’aviram, que es cuina estofat o es conserva en oli amb vinagre i herbes. L’ànec, com els civets i els patés, ha penetrat per la resta d’Occitània. Us recomanem especialment els caulets o col farcida, mandonguilles de carn picolada envoltada amb fulles de col, que se serveixen soles o com a acompanyament de plats de caça. Aquests farcellets de col es couen en una cassola amb sofregit i es mengen també en altres llocs d’Occitània.
L’òlha aranesa, una ollada d’escudella amb carn d’olla, és el plat més emblemàtic i tradicional de la cuina aranesa. Es fa amb mongetes blanques, patates, fideus, verdures (porro, col, api, ceba), gallina, pilota, botifarra negra i ossos.
COM ARRIBAR-HI
La manera més ràpida d’arribar des de Barcelona a la Vall d’Aran és en cotxe, que costa uns 30-50 euros i dura gairebé cinc hores.
