Aquests dies, al voltant de Tots Sants, molta gent va als cementiris a recordar els seus morts. Però hi ha una altra mena de públic que també visita els cementiris i ho fa atret per la bellesa artística dels elements arquitectònics, per l’indret on estan situats o perquè hi ha algun personatge cèlebre enterrat. Aquesta tendència s’anomena “necroturisme” i es pot practicar tant a escala global com local. Perquè són molt famosos el cementiri parisenc Père-Lachaise, el de Highgate de Londres i l’antic cementiri jueu de Praga, però al país també hi ha un bon reguitzell de necròpolis amb interès.
Arenys: el cementiri de Sinera
Un dels cementiris més estretament lligats a la literatura que hi ha al país és el d’Arenys de Mar, que Salvador Espriu va convertir en mite amb l’obra poètica Cementiri de Sinera. Però més enllà del llegat d’Espriu, que també hi és enterrat, la vista del cementiri és esplèndida. Com que està situat al capdamunt del turó de la Pietat, s’hi poden veure els principals elements de la geografia arenyenca. Estilísticament, és un exemple característic dels cementiris mariners mediterranis que, a més, alberga tombes amb alguns treballs escultòrics de notable bellesa, obra d’artistes modernistes de renom com Josep Llimona i Venanci Vallmitjana.
Bausen: un cementiri amb una única inquilina
En aquest poble del Baix Aran, hi ha un cementiri al mig del bosc on només hi ha enterrada una dona: la Teresa. Era una jove que va morir de pneumònia l’any 1916 a trenta-tres anys. El mossèn del poble es va negar a enterrar-la al cementiri de la parròquia perquè havia viscut en pecat amb el pare dels seus fills. En Sisco i la Teresa eren una parella que no s’havia pogut casar perquè l’Església catòlica els demanava una dispensa molt alta per ser parents llunyans. I com que no ho podien pagar, van decidir de viure junts. Arran de la negativa del mossèn, els veïns del poble es van mobilitzar i es van posar a construir un cementiri civil que van tenir acabat en només vint-i-quatre hores.
Lloret de Mar: un cementiri fet a mida pels indians
El país és ple de cementiris modernistes i, als indrets de costa, moltes tombes pertanyen a rics indians. Però a Lloret de Mar, aquest sector de població enriquit a les Amèriques va anar més lluny i va finançar i projectar el seu propi cementiri. El resultat és una bona part del cementiri plena de grans panteons i hipogeus, enterraments a terra amb una decoració escultural a sobre. Són obra d’artistes com Josep Puig i Cadafalch, Antoni M. Gallissà i Soqué, Lluís Llimona, Vicenç Artigas i Albertí, Bonaventura Conill i Montobbio, Ismael Smith, Eusebi Arnau i deixebles de l’escola de Gaudí. Per tots aquests motius, el conjunt és una de les mostres més significatives de l’art funerari català del període modernista.
El cementiri de Montjuïc, ple de personatges cèlebres
Més enllà de la bellesa o de l’interès artístic, hi ha molta gent que també visita cementiris pels personatges cèlebres que hi ha enterrats. És el cas del cementiri de Montjuïc, el més gran que hi ha a Barcelona i on descansen morts de tota mena i d’èpoques molt diverses: rics burgesos, anarquistes, cèlebres assassines, artistes, polítics i, fins i tot, el mateix arquitecte que el va projectar. Destaquen les tombes d’Isaac Albéniz, els germans Badia, Francesca Bonnemaison, Francesc Cambó, Josep Carner, Manuel Carrasco i Formiguera, Ramon Casas, Ildefons Cerdà, Lluís Companys, Buenaventura Durruti, Francesc Ferrer i Guàrdia, Joan Gamper, Àngel Guimerà, Francesc Macià, Joan Miró, Manuel de Pedrolo, Enric Prat de la Riba, Salvador Puig Antich, Montserrat Roig, Santiago Rusiñol, Josep Maria de Segarra, Joan Salvat-Papasseit, Frederic Soler, Pitarra, i Jacint Verdaguer, entre d’altres.
Olius: un cementiri modernista adaptat a l’entorn
Al costat d’una església romànica del segle XI, a Olius hi ha un cementiri modernista esculpit a la pedra. És obra de Bernardí Martorell, deixeble de Gaudí i Domènech i Montaner, que el va construir l’any 1916 quan era arquitecte de la diòcesi de Solsona. És un exemple únic d’integració entre natura i arquitectura perquè el cementiri s’adapta al terreny i es van aprofitar les grans roques de l’entorn per excavar-hi les tombes. La façana i la capella del cementiri són de pedra picada i per tot el recinte hi ha diverses creus de clara inspiració gaudiniana.
