Portaveu: Raquel Carrasco, directora general de Veolia Serveis Catalunya
Una de les tasques pendents d’Europa i de la seva agenda verda ha estat durant molts anys com resoldre el gran problema del reciclatge dels plàstics. Amb els materials comuns com el paper, el cartró, les llaunes i el vidre que utilitzem per embalar, protegir i transportar béns de consum, fa anys que arribem a taxes de reciclatge i reincorporació a l’economia d’entre el 70 % i el 90 %. Això no obstant, en el cas dels plàstics, la imatge és molt diferent… les estimacions parlen de taxes de reciclatge a escala mundial del 9 %. I això per què? Què passa amb els plàstics?
Els plàstics presenten una complexitat molt més gran pel que fa al reciclatge que la resta dels materials d’embalatge. És important entendre-ho, ja que significa que el grau de tecnicitat i, per tant, el cost que s’incideix en el seu reciclatge és molt més gran que per a la resta de materials.
Per començar no hi ha només “un plàstic”, sinó set famílies diferents de plàstics (les famoses xifres que trobem al revers dels envasos), i cadascuna d’aquestes famílies ha de ser reciclada de manera independent; no es poden barrejar perquè perden les propietats necessàries per a la seva reutilització. Això significa que, un cop es recullen els plàstics en el contenidor groc, es procedeix a una llarga sèrie d’etapes de tractament, que són la classificació, la selecció, el rentat, la refosa o extrusió, el refinament i els controls de qualitat, que comporten uns costos importants per poder arribar als nivells de qualitat necessaris perquè el material es pugui reincorporar a un nou producte. Per això, ens està resultant tan difícil que les taxes de reciclatge augmentin significativament; perquè hi ha un diferencial de cost important i això fa que sigui més car produir un plàstic reciclat que no pas comprar un plàstic verge sintètic. Mentre això segueixi així, no es milloraran les taxes de reciclatge.
Per intentar resoldre aquesta equació complexa, l’estratègia adoptada per Europa ha estat la d’introduir dues noves normatives, els objectius de les quals van enfocats a: d’una banda, “forçar” un mínim de contingut de material reciclat en els embalatges que comprem. Això significa que es crea una demanda per al plàstic reciclat (fins fa poc no n’hi havia) i, per tant, s’impulsa el desenvolupament de més col·lecta, així com de la infraestructura necessària per tractar-los (amb les feines associades a aquesta indústria).
De l’altre, el segon objectiu és l’impost al plàstic verge, que, realment, el que fa és intentar posar al mateix nivell el preu del plàstic verge i el del reciclat, de manera que la utilització de material reciclat no sigui una cosa “premium”, sinó que esdevingui la norma (ja que el posa al mateix preu competitiu que el material verge). A Espanya això s’ha traduït en l’impost sobre els envasos de plàstic no reutilitzables i l’impost d’abocament. El primer grava l’ús de plàstic verge en la fabricació d’envasos de plàstic (450 €/t) i el segon grava l’entrada del residu a l’abocador (amb tractament previ o sense, de 30 a 40 €/t).
Aquests impostos “verds” presenten dues excepcions clares: la tona de plàstic reciclat que s’incorpora a la fabricació d’un envàs de plàstic no paga l’impost i la tona de residu que no entra a l’abocador (es recicla) tampoc no el paga. L’objectiu és generar una indústria de reciclatge que permeti reduir el consum de matèria primera verge alhora que es canvien els patrons de producció i consum, mitjançant solucions que tractin el seu cicle de vida complet, incloent-hi el disseny, la producció i l’eliminació; solucions sostenibles i mediambientalment responsables.
