El periodista barceloní, però resident al Bages, Quico Sallés va ser l’encarregat de fer el pregó de la Festa Major de Manresa d’enguany. Un pregó que va tornar a fer-se al Saló de Sessions de l’Ajuntament de Manresa. Quico Sallés va néixer a Barcelona, al barri del Clot, l’any 1972. És periodista al diari El Món i ha estat col·laborador del programa “Preguntes Freqüents” (FAQS) de TV3, entre altres mitjans. Ha passat per les redaccions de la SER, Canal Taronja, Nació Digital, El Singular, El Nacional i La Vanguardia. Quico Sallés també és escriptor.
Com es va sentir quan li van oferir ser
pregoner de la Festa Major de Manresa?
Doncs em va fer molta il·lusió. A Manresa jo hi vaig començar la meva vida professional com a periodista. A la SER i a Canal Taronja. Amb companys com Eduard Font, Pilar Goñi i molts d’altres. On vaig viure grans aventures. Un dels records més especials que tinc són els nervis que es viuen el dia de la Loteria de Nadal, el 22 de desembre. Més mal record ja dels incendis forestals. Són grans moments els que he viscut a Manresa. I el fet que la ciutat que t’acull professionalment per primera vegada t’ofereixi la possibilitat de ser pregoner, doncs, em va fer una il·lusió extraordinària.
Com va anar? Qui li va oferir ser el pregoner de la Festa Major de Manresa?
Tot plegat va ser una mica surrealista. Em va trucar l’alcalde de Manresa, Marc Aloy. Vaig pensar: “Mal rotllo, quan un polític truca directament a un periodista deu ser per queixar-se”. I no, el to va ser molt cordial. Primer, però, jo vaig entendre que buscaven un periodista per fer de pregoner i que necessitaven que jo els passés algun contacte de la televisió. I llavors l’alcalde em va dir que no, que volien que fos jo el pregoner de la Festa Major de Manresa. No m’ho vaig pensar ni un segon, tot i la responsabilitat i el repte que representa. Tot i que em va costar molt escriure’l. Us asseguro que vaig suar la cansalada quan el vaig escriure.
Un pregó on Manresa va ser la protago-
nista, i també la seva Festa Major
Sí. El pregó tenia diversos eixos. El primer, evidentment, l’agraïment a la ciutat de Manresa i a l’empresa que em va acollir per treballar-hi de periodista. Vaig parlar també del paper que tenen les ciutats a Catalunya, i de Manresa com el seu paradigma. Destacant també el valor històric i social que té la ciutat. I un altre eix: el paper dels manresans i manresanes, bagencs i bagenques durant la Festa Major de Manresa. Recomanava que la gent sortís al carrer i que en gaudís molt. En definitiva, animava els ciutadans a gaudir de la nostra ciutat, que és preciosa.
Quico Sallés ara viu a Sant Joan de Vilatorrada, però vostè és de Barcelona.
Sí. Jo vaig néixer al barri del Clot, a Barcelona. Ara visc a Sant Joan de Vilatorrada. De molt jove, però, vaig començar amb les meves migracions i en una vaig anar a parar a Vic. Jo vaig ser un periodista tardà. Primer, vaig estudiar Dret i, després, vaig estudiar la carrera de Periodisme. I la beca em va sortir a Canal Taronja, a Osona. Vaig començar amb una beca d’estiu i m’hi vaig quedar ja al setembre.
Quan diu tard, a quina edat?
Doncs passava dels trenta anys. A aquesta edat vaig començar la meva vida professional com a periodista. Amb un breu parèntesi entremig, en què vaig fer de llibreter. Però a Vic i a Canal Taronja vaig començar la meva trajectòria professional dins el món periodístic.
Al seu perfil de Twitter diu que el seu objectiu és ser Han Solo i tocar el banjo sota un porxo de Greenbow, a Alabama. Per què?
Hans Solo és un personatge extraordinari. De fet, al Clot, on vaig néixer, ell hagués triomfat molt pel seu estil de vida. Quan el vaig descobrir de petit, seguint la saga de Stars Wars, em va resultar molt atractiu. I sempre l’he tingut com un referent. I tocar el banjo a Greenbow, a Alabama, ha de ser una cosa extraordinària. I, a més, si pots compartir una tarda amb personatges com Rocky Balboa, Quentin Tarantino o Clint Eastwood, entre d’altres.
Vostè és fill d’una nissaga de calderers.
Sí. De la Caldereria Francesc Sallés. Són quatre generacions ja. De fet, jo em vaig pagar la carrera fent de calderer, fent instal·lacions industrials, caldereria, soldadura. És una feina apassionant. La caldereria és l’art de la simetria. A tall d’exemple, Antoni Gaudí també era fill de calderers. D’aquí la seva passió per les formes arrodonides, el treball amb la forja, la combinació del ferro i dels materials. Aquests són els meus inicis, dels quals estic molt content i molt orgullós.
Però, abans de fer de periodista, Quico Sallés va treballar en molts altres oficis?
Sí, sí. Fins i tot a l’Escorxador de Moià. En aquella època jo vivia a Castellterçol. Abans també vaig treballar en dos bars i també en la recollida d’escombraries. I, de fet, soc periodista gràcies a això. El meu company del camió em va deixar els 700 euros que em faltaven per pagar la matrícula de Periodisme a la Universitat de Vic.
I per què Periodisme?
Abans de dedicar-m’hi professionalment ja havia fet alguna coseta en ràdios locals. S’ha de dir que tota la vida m’havia agradat el periodisme. És una feina apassionant i el temps m’ho ha confirmat. No tens programa. És com la Renfe, saps a quina hora aproximadament surts, però mai a quina hora tornes. I el que em va fer decidir va ser aquest ganxo de conèixer gent, d’explicar històries. Llavors, a Castellterçol van fer un curs de ràdio, i de professor vaig tenir David Valldeperas, que és l’actual director del “Sálvame”. Va ser ell qui em va animar a fer Periodisme. En aquella època, jo tenia altres feines, una de les quals era fer de paleta. De fet, anava a aquest curs vestit de paleta. Finalment, vaig fer la carrera de Periodisme. I després tot ja va ser una roda. He de reconèixer que vaig tenir molta sort.
La seva feina l’ha portat a viure moments que són història: els atemptats de Barcelona, el judici del procés, manifestacions multitudinàries…
Sí. Són moments històrics. I te n’adones molt quan el mes d’abril i el mes de maig et comencen a trucar estudiants que fan els treballs de recerca o de final de grau i et demanen sobre tots aquests temes. I, a més a més, et demanen a tu com a referència. A mi, encara, em sorprèn molt. Perquè, de fet, la nostra feina és “fast food”. El que nosaltres expliquem al matí, al migdia ja és vell. I amb el temps, amb les noves tecnologies i els nous formats d’informació, això encara s’ha accelerat més. Els periodistes hem de treballar amb responsabilitat i rigorositat. Viure el judici del procés o el judici dels atemptats de Barcelona va ser tota una experiència. Però també ho va ser el judici del Bárcenas, el cas Villarejo, el referèndum del 9N, el referèndum de l’1 d’Octubre… Tinc imatges ben gravades de tots aquets fets. I no em vull deixar la pandèmia. Jo vaig ser l’alliberat del diari on treballo. Per tant, podia anar a tot arreu. A vegades, t’agafa una mica el concepte de peixera.
Què és el concepte de peixera?
És a dir, tu ets dins la peixera i vas veient com passen les coses, però tu ets allà dins mirant-ho tot i explicant-ho.
De totes aquestes vivències què ens en podria destacar?
El dolor que ha deixat el 17A és incommensurable. Tot i que el judici del procés és absolutament injust i també ha provocat molt dolor. Però els atemptats de Barcelona han picat molt fort la societat catalana i també han servit per canviar moltes mentalitats i moltes inèrcies en el model de la seguretat pública d’aquest país. Aquest és un dels fets que guardaré a dins la meva memòria. Tot i que el catàleg és amplíssim.
Quin moment viu el periodisme? En uns temps on hi ha fake news, rodes de premsa sense preguntes, xarxes socials…
Jo crec que està molt bé. És un moment saludable per al periodisme. Hi ha més mitjans, hi ha més llibertat, hi ha més correcció. Per exemple, pel que fa a les fake news. Abans els monopolis de la informació corresponien a les grans capçaleres dels diaris i dels grans grups industrials. El que decidia el director del Grupo Zeta, del Grup Godó o del Grupo Prisa era el que era notícia. Ara són els lectors els que decideixen què és notícia o no. La guerra d’Iraq comença amb una fake new. Inclús la guerra de Cuba comença amb una fake new. I ningú s’ho ha plantejat. En canvi, ara “colar” una notícia falsa és molt més difícil. Per què? Doncs perquè de la mateixa manera que s’escampa molt fàcilment, també és més fàcil que la corregeixin. Si tu publiques una cosa que no és del tot correcta, tindràs un gran nombre de persones que et corregiran. El control que existeix a la informació que circula, ara mateix, és enorme.
Ara és més fàcil o més difícil treballar de periodista?
Ara és més fàcil. Per exemple, si tu te’n vas a cobrir un succés i fas un piulada demanant ajuda. Hi haurà molta gent disposada a ajudar-te, a donar-te informació… Jo crec que el més perillós que té hores d’ara el periodisme són els gabinets de premsa de les institucions públiques i de les empreses.
Ha fet ràdio, ha fet televisió, premsa escrita. Quin és el mitjà que més li agrada?
La ràdio. I en substitució el diari digital. La ràdio té una cosa que no pots comparar amb res més: el to, el timbre, el volum, el directe, la passió… Tot això no ho té cap altre mitjà.
També ha escrit llibres. Com se sent escrivint?
Doncs fatal. Per al primer llibre em van ben enredar. El primer el vaig escriure en una nit. El segon ja va ser més elaborat. I ara estic preparant dos llibres més.
Sobre?
Un és sobre el paper dels Mossos des del 20S fins a l’1 d’Octubre. Sobre què va passar. És un dels grans judicis que m’ha tocat viure, i m’ho vaig passar molt bé. I l’altre llibre és sobre el que ha suposat l’operació Catalunya.
