Eva Bach és una de les pioneres en la introducció de l’educació emocional i el creixement personal en els àmbits educatiu i familiar a Catalunya i en algunes altres comunitats autònomes de l’Estat espanyol. L’apassionen l’educació i les relacions humanes. Ha escrit ‘Mares i pares influencers. 50 eines per entendre i acompanyar adolescents d’avui’, ‘Educar per estimar la vida’, entre d’altres.
Eva Bach és manresana, tot i que va viure a Castellbell i el Vilar i actualment viu a Barcelona, però diu que el cor el té a Manresa.
La mare va arribar molt joveneta des de Múrcia i va viure a Castellbell, però al meu DNI hi posa manresana i així me’n sento.
I la infantesa?
La meva infantesa va estar arrelada a la terra i a la família. Amb tristor per malalties i l’accident d’una tieta. Moments complicats que una criatura capta. Jo vivia en una casa des de la qual es veia Montserrat per la finestra. Aquell espectacle natural de colors, núvols, formes, paisatge, això era molt inspirador. Una casa plena de molta gent, amb els avis, i on tothom era molt ben rebut, amb moltes sobretaules, en les quals els infants també érem presents. Una casa acollidora. Mai ens van fer fora de les converses adultes.
De petita volies ser mestra?
No. Volia ser perruquera, oficinista, infermera… No em vaig enamorar de la pedagogia, em va venir a buscar. Jo volia estudiar Història o Filosofia. Però vaig pensar que estaria divagant massa i vaig decidir Història; llavors, vaig veure que o era massa específica en una època determinada o era molt general i no em va convèncer. Vaig veure que hi havia una carrera que era Pedagogia, Psicologia i Filosofia i el primer any era comú i així em podria decidir. Em vaig enamorar de la pedagogia.
Quina és la teva primera feina?
Va ser en el sector del turisme perquè hi feien falta formadores que ensenyessin a comunicar. Vaig ser formadora de formadors en turisme. Vaig estar en una empresa turística, però vaig veure que no era el que més m’agradés. Vaig fer oposicions al cos docent i en tenir l’especialitat d’infantil i un gran amor per les criatures vaig estar set anys de mestra i mai més he sortit del sistema educatiu.
Contenta d’aquests set anys?
Recordo molts moments bonics i tendres i el luxe que és observar el creixement d’un infant. És meravellós. Però, pel que fa als companys, vaig patir una mica, amb experiències que no entenia en educació. Vaig arribar embarassada a la primera escola i això era un problema. Estava ajudant a pujar i acompanyar vides humanes i tu, que estàs gestant una vida, resulta que era un problema. La suma de moltes petites coses em va fer que deixés l’escola. Va ser per entrar en el món emocional. Era l’any 1993.
I què va passar?
Estava embarassada del meu segon fill, vaig agafar l’excedència maternal i ja no vaig tornar a l’escola com a mestra. Va ser un canvi profund. Vaig deixar una feina fixa de funcionària per ser de professional autònoma.
Què et va empènyer?
Veure que hi havia dos tipus de problemes en educació. Els naturals del creixement psicoevolutiu i un grup de problemes que no eren naturals sinó fruit de la manca de capacitat adulta per donar respostes adequades als problemes naturals del creixement. Eren mancances dels adults i vaig començar a investigar què ens passava a pares i mestres. Per què perdíem els nervis, per què cridàvem als infants… aquest desequilibri puntual el volia investigar. Vaig començar a formar-me en psicologia humanista, fer postgraus universitaris o no, i vaig tenir la sort de continuar amb la intel·ligència emocional. I així li vaig posar un nom: érem “analfabets emocionals”, com deia Daniel Goleman, que va ser el primer a parlar d’intel·ligències emocionals.
Era una cosa nova?
Era al final dels anys noranta i havies d’anar demostrant que no eres una vident ni que res tenia a veure amb l’esoterisme, sinó amb la part neocientífica de les emocions. Volia que se’n veiés el fonament i que tenia un rigor científic.
Molts anys en aquest camp…
Per fer l’equilibri entre el que és científic, la vivència científica i la vivència humana cal posar-hi equilibri. Sempre l’he procurat i ha donat els fruits en la tasca que he fet.
I les escoles també han canviat?
I tant. Ha costat molt. A l’escola, tot i que fa anys que parlem de desenvolupament integral, com deia Pere Darder, s’educava desintegradament. Cal parlar de l’afectivitat i la part emocional. No hem de prioritzar sempre el saber fer i hem de pensar en el sentir i el conviure. La sensibilitat de les persones, el que batega al cor és tan important com el saber. Ha d’anar a la vegada perquè, si no, el saber no pot fluir.
Una educació emocional que comença de petits…
Hem de ser conscients que les criatures encara que no entenguin el missatge total, sí que entenen les emocions. Des de petits els hem de dir el que poden estar sentint, el que senten els adults. A la meva neta, que és molt petitona, li parlo d’estar tristos, de les enrabiades, dels somriures i veus que va connectant des que tenen mesos.
I els adolescents?
Moltes vegades els problemes més grans dels adolescents no són els de l’adolescència mateixa, sinó els problemes que els seus problemes generen en la maduresa emocional, que no és suficient. Els romans deien que els adolescents porten el foc d’una vida nova. Encara que no sàpiguen què volem dir, és molt més bonic que “estar a l’edat del pavo”. L’adolescència és el despertar a la vida, a la sexualitat, a l’amor, a si mateixos, als altres, al món… Si com a adult estàs desencantat de la vida, si el teu foc s’ha apagat, com vols acompanyar els que estan en ple despertar.
Els adolescents no estan motivats?
I els adults? N’estan? I tu, et lleves motivada, els dius bon dia motivada, i al vespre estàs motivat. Els dius: preciosos? O vas amb cara de fastiguejat?
A vegades no hi penses…
Està permès que un dia arribis fart, digueu-ho. Comunica’t. La consciència té un efecte neutralitzador i mitigador i dona honestedat, i l’adolescent no ens demana perfecció, sinó que siguem persones honestes.
Ho expliques en el llibre ‘Mares i pares influencers’, que vas escriure amb Montse Giménez.
Vam preguntar a 1.500 adolescents què no els agradava dels adults i la resposta és que estàvem sempre ratllats, estressats i amargats. No pot ser. Podem estar-ho un dia, però no tenir aquest posat habitualment. Cal que siguem un referent de bons valors i atractiu. Si aquells valors bons que estem transmetem, si no els enviem de debò, si no fan la vida bonica i si no ens fan bé a la nostra vida, aniran a buscar coses més atractives per a ells i, a voltes, molt perjudicials.
I les coses dures?
També s’han de dir, no sempre és flors i violes. La mirada ha de dir coses boniques sobre la vida. Hi ha moments per dir coses difícils, que s’han de dir i explicar, però si ens oblidem de transmetre la bellesa de la vida no serem un referent atractiu i no podrem ser un bon referent per molt que tinguem grans valors personals.
‘Com cuidar la salut emocional’, darrer llibre…
Sorgeix perquè al principi de la pandèmia rebia moltes trucades de mitjans de comunicació que em demanaven eines per gestionar totes les emocions difícils que la pandèmia ens estava desfermant. Al principi tothom gaudia d’estar a casa i de fer coses en família. Temps per estar en família, però, aviat, va fer la volta. La tendència de les emocions ingrates es revertia i era més forta que les agradables. Superava molta gent. Hi havia por, impotència, tristor, dolor… Em van demanar si ho tenia escrit i vaig començar a escriure. Fins al moment que vaig estimar el llibre i el vaig poder publicar. Si no ho veig clar, no el trec a la llum. Aquí dono més de cent eines per calmar emocions difícils. Per tenir cura de la salut emocional, molt variades, centrades en el cos, l’art, mind-fitness, eines verbals, meditació, catarsi, rituals, encoratges emocionals, l’humor…, una varietat de tipologies i emocions concretes complicades com la por, l’ansietat, la ràbia i la tristesa.
