Molt s’ha parlat de la violència de gènere. Molt s’ha parlat de dones maltractades, de dones assassinades a mans dels seus botxins, habitualment les seves parelles.
Algú, fins i tot, comenta que millor que no se’n parlés per no donar idees i jo soc de l’opinió que s’ha de dir i que s’han de perseguir aquests indesitjables que en el fons són covards i només es veuen amb cor amb qui els tem.
El maltractador va forjant la seva pressió a poc a poc. El maltractament psicològic o emocional no es dona d’un dia per un altre, apareix amb el temps d’una manera silenciosa però molt dolorosa per a la dona que el pateix. Minar les voluntats de les dones és el més habitual en un maltractador i així, de mica en mica, com les gotes malaies, les converteix en uns éssers sense voluntat. Aquesta seria una de les nombroses característiques que poden conduir a una dona a qui se li volen treure els dons més preuats: personalitat, llibertat i se la porta a la por, al desencís…
Com explica Àdria Mazcuñán, de l’Àrea de Serveis Socials Bàsics, Dones i Polítiques d’Igualtat del Consell Comarcal del Bages: “La violència masclista és una xacra social que sempre ha existit perquè està vinculada a factors socials i culturals relacionats amb el masclisme i el poder de l’home sobre la dona”.
Hi ha diferents factors que poden influir en el fet que se’n coneguin més casos, com diu Mazcuñán: “El fet que hi hagi serveis d’atenció a la dona i que siguin coneguts cada vegada més per les dones fa que es demani més ajuda. El treball de sensibilització i prevenció que es duu a terme per intentar eliminar els masclismes, treballar per una societat més igualitària, fa que moltes dones no normalitzin relacions abusives i/o violentes. El fet que des de les administracions públiques des de fa ja uns anys hi hagi registres, estadístiques, que abans no es feien. Tenir en compte també que la violència que surt als mitjans de comunicació generalment són casos en què hi ha morts. Cal destacar que aquests són la punta de l’iceberg d’una violència que també s’expressa d’altres maneres i que continua afectant totes les generacions”.
La Policia de la Generalitat-Mossos d’Esquadra (PG-ME) focalitza les seves actuacions de manera transversal, des de les vessants de la prevenció, la detecció, l’atenció, el seguiment i la protecció d’aquestes víctimes. Les actuacions policials comprenen tant el treball preventiu, orientat a aquestes víctimes, com totes les accions dutes a terme des del moment en què es té notícia que una persona pot ser o és víctima de violència masclista i/o domèstica, fins al moment en què es finalitza el seguiment del seu cas per risc policial no apreciat. Al contrari del que es pot pensar d’aquest tipus de maltractament, no apareix a l’inici de la relació, sinó que s’acostuma a amagar darrere d’un clima de seducció on el maltractador deixa clar, des d’un inici, que el tracte que rep per part de l’altra (en aquest cas, la dona) és injust i no igualitari. En aquest estat és on s’alternen situacions de compliments i retrets. Els compliments són rebuts per la dona com un moment de calma i tranquil·litat en el qual la relació cobra sentit, i els moments de retrets són els que, amb el temps, la víctima acaba reconeixent com a normals.
En la cerca d’una eficàcia més gran en la prevenció i atenció de les víctimes de violència de gènere, la PG-ME duu a terme una sèrie d’accions preventives amb l’objectiu de detectar les necessitats de les possibles víctimes i donar-hi resposta. La PG-ME realitza accions de sensibilització a la ciutadania a través de presentacions i xerrades per crear espais de reflexió sobre què és la violència de gènere i com es detecta. Aquestes presentacions estan adreçades a la comunitat, programes per a joves, col·laboració amb organitzacions i entitats assistencials, etc. L’objectiu principal és la sensibilització, per tal de generar canvis i modificacions a l’imaginari social que permetin avançar cap a l’erradicació de la violència masclista i domèstica.
La PG-ME també col·labora i participa en circuits territorials, taules locals i comarcals, així com en comissions específiques, que tenen com a finalitat establir una intervenció coordinada entre tots els operadors de la xarxa, establint protocols d’actuació i fluxos de comunicació per coordinar les intervencions d’una manera integral. En el cas del Bages, existeix el “protocol d’atenció en situacions de violència masclista”, del qual la PG-ME forma part.
Podríem dir que l’ambigüitat és la tònica d’aquestes relacions. Cert és que verbalitzar “crec que estic patint violència psicològica” no és fàcil i és molt seriós, ja que implica tenir valentia, força i seguretat. Però, tu, que ens has llegit i et sents retratada, ho pots fer. Ho has de fer!
Ens preguntem si els maltractadors són malalts i, com explica Àdria Mazcuñán: “Amb relació a la psicopatologia, en la majoria dels casos els homes agressors no presenten malalties mentals. Els homes que exerceixen violència són, generalment, persones amb un model de masculinitat hegemònic centrat en rols de gènere tradicionals i estereotipats. El fet de patir un trastorn mental no és una causa directa relacionada amb la violència”.
En el cas d’atenció a la víctima per part dels Mossos d’Esquadra, la seva ajuda consisteix a escoltar, informar i assessorar les víctimes que pateixen violència de gènere sobre els drets que tenen i les accions que poden emprendre, i també sobre els organismes on poden acudir per exercir els seus drets.
La PG-ME realitza la instrucció de les diligències policials, informació de drets de la víctima, ofereix l’assistència lletrada gratuïta i l’ordre de protecció i fa tramesa a l’autoritat judicial/Fiscalia corresponent.
Un altre dels processos que formen part de la feina dels Mossos d’Esquadra és valorar el risc que pateix la víctima en cada cas, per proposar, si escau, mesures policials de protecció. Aquestes mesures estan destinades a garantir una protecció eficaç a qualsevol víctima i s’adapten a les necessitats i circumstàncies de la víctima. També serveixen per mantenir una comunicació ja sigui esporàdica o bé permanent amb aquestes persones, per poder-les localitzar en cas de necessitat i proporcionar-los una atenció i una protecció immediates davant situacions d’emergència.
Aquestes mesures poden ser determinades d’ofici o mitjançant una interlocutòria judicial/Fiscalia.
En el cas de víctimes de violència de gènere que necessitin protecció policial (amb independència de gaudir o no de mesures judicials de protecció), la PG-ME pot establir diferents accions de protecció que es duen a terme des de les diferents unitats de Seguretat Ciutadana en funció del nivell de risc que tinguin.
Pel que fa a la intervenció policial en el procés d’atenció a les víctimes, la PG-ME realitza l’actuació policial de preservar la integritat física de la víctima i d’acompanyar-la a un centre sanitari o de gestionar l’assistència sanitària, quan sigui necessari.
Els Grups d’Atenció a la Víctima (GAV) són les unitats de la PG-ME amb formació especialitzada per donar atenció i fer un seguiment a víctimes de violència masclista, domèstica i altres víctimes vulnerables. S’encarreguen de l’atenció, informació i assessorament a les víctimes sobre els drets i les accions que poden emprendre i sobre els organismes a on poden acudir per exercir aquests drets. Els funcionaris de la PG-ME adscrits als GAV estan en contacte amb els diversos professionals del territori que intervenen en l’abordatge del fenomen de la violència masclista i domèstica i estableixen protocols d’actuació i fluxos de comunicació per coordinar les intervencions d’una manera integral. Una altra de les tasques que assumeixen els GAV és el contacte amb les víctimes i el seguiment dels casos de manera individualitzada per garantir-ne la seguretat i el compliment de mesures que l’autoritat judicial hagi pogut determinar.
L’Oficina d’Atenció al Ciutadà (OAC) és el servei de la PG-ME instal·lat en cada una de les comissaries que té com a funció principal recollir totes les denúncies d’àmbit penal presentades per la ciutadania. En qualsevol cas, les denúncies relacionades amb els àmbits de la violència masclista, domèstica i altres víctimes vulnerables sempre es deriven posteriorment al GAV de referència per al seu assessorament, derivació a altres serveis, si escau, i seguiment individualitzat.
Si la víctima no desitja denunciar els fets, es posen en coneixement de l’autoritat judicial competent d’ofici, i s’informa la víctima d’aquest fet i del procediment que cal seguir en aquests casos.
Quan la víctima estigui en condicions de denunciar els fets, se la informa dels seus drets i se li sol·licita assistència jurídica especialitzada gratuïta.
Finalment se la informa del dret a sol·licitar una ordre de protecció.
Si la víctima no disposa de recursos personals, familiars o socials per afrontar aquesta situació de crisi (manca d’allotjament i/o de recursos econòmics per cobrir les necessitats bàsiques) o manifesta la seva voluntat de no tornar al domicili, els Mossos d’Esquadra han d’acompanyar, si cal, la dona i els seus fills o filles al lloc d’acolliment temporal d’urgència de la comarca del Bages. S’ha de coordinar amb la Policia Local de Manresa.
En tots els casos, les víctimes són informades de tots els serveis i recursos assistencials de què disposa per adreçar-s’hi.
La PG-ME ha d’informar la víctima de les mesures d’autoprotecció que pot adoptar segons el nivell de risc que presenti, valorant sempre l’especificitat de cada cas en particular.
Per als Mossos d’Esquadra quan la víctima decideix tornar amb l’agressor, creuen que moltes vegades el cicle de la violència de gènere està molt instaurat i costa de trencar-lo. Per això és molt important fer un seguiment i acompanyar aquestes víctimes per part de totes les institucions/serveis. Cal reforçar la víctima i donar-li coratge per trencar el cicle.
El que és vital és que es denunciï. “És important que les dones denunciïn la violència i també que, com a professionals, persones de l’entorn de la dona, es denunciï quan sabem que la dona està en risc per la situació de violència que pateix”, diu Mazcuñán, “però també és molt important i previ ajudar la dona a entendre i a preparar la necessitat d’interposar una denúncia, ja que en moltes ocasions les dones no estan preparades per fer front a les conseqüències que porta l’inici del procés judicial”.
Per això és imprescindible aproximar-se a la dona, que no se senti sola, aïllada… perquè se senti acompanyada, perquè sàpiga que estem disponibles per ajudar-la i per a això és imprescindible no jutjar-les, culpar-les, no dubtar del que expliquen o els passa… Aquest pas és molt important perquè una dona pugui emprendre el camí de sortida davant d’una relació violenta.
Reincidència, la gran xacra
El Ministeri de l’Interior ha presentat un estudi inèdit a l’Estat que ha analitzat la reincidència dels presos durant 10 anys. Mai abans s’havia fet res similar: Institucions Penitenciàries ha seguit l’evolució dels 19.909 presos que van quedar en llibertat el 2009 en tots els centres en els quals té competència l’entitat governamental i les conclusions que n’ha extret tenen lectures positives i negatives.
Com explica David Casellas, degà del Col·legi d’Advocats de Manresa, “les violències masclistes van en contra de l’ordre públic i, per tant, són perseguibles d’ofici. Poden acordar-se mesures encara que la dona maltractada retiri la denúncia. El Codi Penal preveu diferents formes de càstig: mesures cautelars de protecció de la víctima quan s’objectiva una situació de risc cap a ella simplement pels indicis, conseqüències de tipus civil en contra del maltractador en l’ús del domicili, en la custòdia i règim de visites dels fills i, el que és més important, penes per delictes de maltractament, ja sigui puntual o habitual, que poden arribar fins als tres anys de presó. A més, totes les mesures cautelars o penes porten implícita la prohibició de l’agressor d’acostar-se o comunicar-se amb la víctima i el trencament d’aquesta ordre o prohibició pot portar implícita la comissió de delictes afegits, també castigats amb presó. El dret penal no pretén només castigar sinó també rehabilitar i cada vegada més els jutges i jutgesses estan imposant als maltractadors la realització de cursos de reeducació per evitar que reincideixin. Des del meu punt de vista, no calen penes més severes en el Codi Penal, però sí que és necessari enfocar l’aplicació de les penes des de la perspectiva de la protecció de la víctima, que a vegades pot sentir-se com un actor passiu en el resultat del procés judicial”.
Una de les dades que més ha preocupat els impulsors de l’estudi és aquesta: quatre de cada deu maltractadors tornen a agredir en ser posats en llibertat. Són un 41%, concretament.
En aquests 10 anys d’anàlisi, s’ha detectat que 176 expresos han tornat a cometre un delicte de violència de gènere. En el cas dels violadors, la xifra també és “alarmant”, segons els responsables de l’estudi, ja que la que es coneix com a “taxa de reincidència penitenciària” és del 22%. No obstant això, el delicte que més es torna a cometre és el de furt o robatori, en un 76,29% dels casos. El delicte que menys es repeteix és el d’homicidi, amb una taxa de reincidència del 6%. La part positiva que es pot extreure de l’estudi és que el 80% dels presos no tornen a delinquir quan queden en llibertat i els que sí que ho fan suposen el 20%. Concretament, són 3.978 persones. En aquest grup, es dona un fet “preocupant” i és que més de la meitat dels reincidents (el 53,01%) tornen a delinquir en el que els experts han considerat “molt poc temps”: en el transcurs dels tres primers anys des que surten de presó.
Com explica Casellas, “en les relacions humanes, fins fa uns anys només es considerava ‘violència’ aquella que atemptava contra la integritat física o la vida de les persones. Això ha deixat impunes altres formes d’opressió que es produeixen en entorns de privacitat, com són les llars domèstiques, o ha normalitzat conductes de discriminació dins la societat sovint amb un component de gènere al darrere. Avui en dia es pot assegurar que moltes dones han estat víctimes de diferents formes de violències, que podem qualificar així, en plural, com ‘violències masclistes’, i que les han afectat en el seu dia a dia: en el seu honor, la seva llibertat, la seva relació amb els fills, fins i tot la seva economia… més enllà del perill estricte de patir lesions o la mort. Totes aquestes formes de violència són intolerables, denunciables, perseguibles i, per descomptat, injustificables”.
Les ordres d’allunyament són a la vegada una solució i un maldecap. “Les ordres d’allunyament les han de complir les dues parts, tant el que té la prohibició d’acostar-se o comunicar-se amb la víctima, com aquesta última, que ha de vetllar perquè les mesures de protecció que un jutge o una jutgessa li ha atorgat es mantinguin. El sistema preveu fórmules perquè les ordres d’allunyament es compleixin, per la força si cal. Hi ha dones que porten sempre a la butxaca un dispositiu per avisar la policia en cas que vegin amenaçada la seva protecció o, en casos extrems, és possible instal·lar elements electrònics en el cos de l’agressor per tenir-lo localitzat en tot moment. En qualsevol cas, les ordres de protecció constitueixen les mesures cautelars més immediates i efectives per preservar la seguretat de la dona mentre dura el procés judicial, quan hi ha indicis de situació objectiva de risc de la víctima. Els jutges i jutgesses n’atorguen menys de la meitat de les que es demanen. Lògicament cal analitzar cas per cas i la presumpció d’innocència preval, però des del meu punt de vista és un error escoltar la víctima des de la desconfiança o des de la prevenció que pot tenir un interès malitencionat en la petició de l’ordre d’allunyament”, diu Casellas.
Moltes són les dones que després de ser maltractades, tractades en un hospital i han cursat la denúncia, després la retiren, “perquè moltes vegades la dona triga a adonar-se que pateix maltractament i, quan se n’adona, li pesa el fet de no haver-ho denunciat abans. Trobar el moment és important i, encara que costi molt perquè s’hi barregen sentiments d’estimació vers l’altra persona, de preservació dels fills, d’estabilitat emocional, generalment el millor moment sempre és el primer”, puntualitza Casellas. “El maltractament no hauria de tenir nivells de tolerància. El primer senyal de maltractament ja és molt greu. L’experiència que tenim els advocats i les advocades que assistim dones víctimes de violències masclistes a les comissaries de policia o als jutjats és que presenten la denúncia en un moment de gran confusió i inestabilitat emocional. Per això és tan important que des del primer moment se sentin acompanyades per entorns segurs, i en aquest sentit els professionals de l’advocacia tenim un paper fonamental: podem fer veure les dones víctimes quin pot ser el recorregut que tindrà la denúncia, com afectarà en la seva vida, què pot passar amb la llar, els fills, l’economia domèstica… Si la dona maltractada retira la denúncia i torna amb el maltractador no és perquè li manqui informació sinó perquè possiblement no ha encertat en el moment”, confirma Casellas.
Una altra dada interessant que podem extreure de l’estudi és que el 95% dels reincidents són homes (parlem de 200 dones enfront de més de 18.400 homes) i en un 88% dels casos espanyols. A més a més, d’aquests un 79% tenien llibertat definitiva i un 16% condicional. La taxa d’incidència més elevada (un 22%) es dona entre els 18 i els 30 anys, i baixa considerablement a partir dels 50, amb un 10%. En les persones més grans de 70 anys: només se n’han registrat cinc casos.
Els autors de l’estudi han considerat que és molt significatiu que la reincidència augmenti en persones que no han gaudit de llibertat condicional en la seva estada a la presó fins a la seva excarceració (en un 24,87% dels casos) i, en canvi, disminueixi en els casos en els quals sí que en van tenir (en un 12,62%). És per això que han apostat per donar més llibertat de moviments als presos per tal d’aconseguir millors resultats un cop siguin posats en llibertat definitiva. Han opinat que, així, tindrien una millor integració social.
Però quan parlem de si el maltractador ha complert la pena imposada pel jutge, Mazuñán ens diu que “voldria dir que sí, que es compleix, i que, sobretot, serveix d’alguna cosa, no és un càstig sinó una correcció. Ara… és al sistema judicial a qui li pertoca valorar com està estipulada la tipificació d’aquests delictes i el tractament que se’n deriva”.
Nou protocol, ja vigent a la Catalunya Central
El nou Protocol marc per una intervenció amb diligència deguda en situacions de violència masclista es va presentar en una reunió extraordinària de la Mesa Institucional del circuit per a l’abordatge de les violències masclistes a la Catalunya Central ja fa uns dies. Es tracta del màxim òrgan de representació i decisió en la lluita contra les violències masclistes al territori.
El nou protocol marc és un instrument que defineix el model d’intervenció integral i coordinada entre els diferents operadors de la Xarxa d’Intervenció Integral contra la Violència Masclista. El protocol posa les dones, els infants i els adolescents al centre i té com a fil conductor els seus drets i necessitats, els quals han d’orientar en tot moment la intervenció com a manera de garantir l’accés efectiu.
La reunió de la Mesa, que va tenir lloc a Manresa, va ser presidida per la delegada del Govern a la Catalunya Central, Rosa Vestit, i hi van prendre part la secretària de Feminismes, Montserrat Pineda, i la directora dels Serveis Territorials d’Igualtat i Feminismes a Barcelona, Imma Reguant.
La gran novetat d’aquest protocol és la incorporació de la diligència deguda, que suposa un canvi de paradigma en l’abordatge de les violències masclistes, atès que interpel·la les institucions i els poders públics a complir el deure d’activar totes les mesures necessàries per garantir els drets de les dones, infants i adolescents, evitar-ne la revictimització i assegurar la prevenció i reparació integrals.
Al Bages, com comenta Àdria Mazcuñán, “només que n’hi hagi un sol cas ja és una comarca massa afectada. En un problema tan greu com aquest, qualsevol comparació seria massa estèril. Tots i cadascun dels casos que es donen. Cada dona víctima de violència de gènere és important i no serveix posar-la en una freda estadística”. I Mazcuñán afegeix: “Al Bages hi ha diferents serveis als quals es poden dirigir les dones i/o el seu entorn quan pateixen una situació de violència masclista: SIAD, SIE”.
Són serveis públics on s’ofereix una atenció personalitzada, gratuïta i confidencial a les dones que ho necessiten. És important que els serveis siguin coneguts al territori, tant per les mateixes dones com per l’entorn més proper, personal i també d’agents socials que poden ajudar les dones en la detecció de situacions de violència: salut, ensenyament…
També cal destacar que al Bages existeix el protocol d’actuació davant de situacions de violència masclista en el qual s’estableixen els criteris d’actuació de tots els agents del territori i en el qual es treballa de manera continuada per millorar i adaptar la xarxa, els circuits d’actuació, a les necessitats que sorgeixen.
Gemma Serra, treballadora social de l’Equip d’Intervenció Social de la Fundació Althaia, explica quina intervenció es duu a terme a Althaia quan arriba una dona supervivent de qualsevol tipus de violència, ja que “quan a l’hospital es detecta una dona víctima d’algun tipus d’agressió o violència, el professional que en aquell moment tingui de referència l’atén i la deriva al servei que pugui prestar-li l’atenció més adequada. Per exemple, si és un dona que ha acudit a Urgències per febre alta i en la visita mèdica es detecta que ha patit una agressió sexual, es deriva al servei de Ginecologia i en aquest servei es procedeix segons el protocol de supervivents d’agressions sexuals.
La dona pot arribar a l’hospital per moltes vies, no només pot ser atesa per Urgències, que és el cas més clar. La detecció d’una situació de violència masclista i/o sexual en una dona també es pot donar durant l’ingrés hospitalari, per alguna altra dolència, i/o a consultes externes, on la pacient pot fer seguiment per alguna malaltia crònica o aguda. A vegades, la relació de confiança que poden tenir amb l’equip mèdic o d’infermeria fa que les dones puguin expressar la situació de risc i de maltractament en la qual es troben i demanar ajuda.
Normalment, en els casos que s’atenen a Urgències hi ha una agressió recent. Sol ser una agressió de tipus físic o sexual. Són moments de gran impacte i de rebre molta informació de cop i a vegades surten amb diverses visites mèdiques de control. Aquestes dones se les segueixen des de diferents serveis i se’ls suggereix que facin un seguiment mèdic, psicològic i social, sempre que es consideri oportú i que elles hi estiguin d’acord. Moltes vegades no són conscients de la situació de risc o risc greu en la qual es troben i és necessari que entre els professionals ens coordinem per tal de poder ajudar-les i vincular-les a la xarxa.
En funció del cas, els equips mèdics poden demanar la valoració de la situació que presenta la dona, jove o adolescent a la treballadora social de l’hospital per tal que pugui orientar-la i derivar-la als serveis especialitzats de què es disposa a la ciutat o al municipi”.
En moltes ocasions el maltractament és psicològic i, per tant, menys detectable. “El maltractament psicològic és molt difícil de detectar; ha de ser la dona qui prengui la iniciativa de trencar el silenci i verbalitzar-ho, ja que sempre ho pot negar si li ho preguntem directament”, comenta Serra. “Per exemple, aquest tipus de maltractament no és habitual que es detecti des d’Urgències sinó més aviat quan la dona estableix un vincle amb algun professional de la salut i amb el temps va explicant les coses que li passen o que li diuen. A vegades no són conscients de la situació de risc en la qual es troben i com a professionals s’ha de poder acompanyar aquestes dones a serveis i recursos especialitzats on les poden atendre.
Les situacions d’abús emocional o psicològic són situacions que la persona abusadora porta a terme durant temps; si la supervivent d’aquest tipus d’abús no està preparada per parlar-ne i reconèixer aquesta forma de maltractament, ho negarà. S’ha de poder oferir a les víctimes un entorn segur i de confiança on pugui ser escoltada i se la pugui ajudar”. De vegades, també hi ha abusos sexuals, però la qüestió encara és més punyent i complicada, com explica Gemma Serra. “Aquest tema és molt complex de poder abordar, poques dones reconeixen agressions sexuals dintre del matrimoni i les que ho fan són molt valentes.
El problema de les agressions sexuals dintre del matrimoni és que moltes vegades es minimitza i és bastant tabú. Es dona en l’àmbit privat, en la intimitat, i la majoria de les vegades no hi ha testimonis; per tant és molt difícil de demostrar.
Aquí també es podria parlar dels matrimonis forçats, que encara n’hi ha, com costa de reconèixer-ho per part de les dones que ho han viscut i elles no en tenen consciència.
A l’hospital es poden detectar situacions d’aquest tipus, però altres serveis de la xarxa de recursos públics o municipals com el SIAD, ASSIR i el SIE en tenen un coneixement més gran”.
El protocol que es fa des de l’hospital és molt clar. “Des de l’hospital es fa un comunicat judicial de qualsevol situació d’agressió i/o maltractament que s’atén, sobretot si l’actuació es fa des del servei d’Urgències. A partir del comunicat judicial la dona pot denunciar els fets o no. En els casos d’agressions sexuals, segons el protocol, si la dona no denuncia l’agressió, no s’obre cap diligència d’ofici, a diferència de la violència masclista. Per aquest fet és important que quan la dona se senti segura i acompanyada pugui denunciar, si vol. Algunes dones no volen denunciar per por. Algunes no disposen de suport i tampoc de xarxa social o familiar que les pugui ajudar i tenen por, fills petits, fragilitat econòmica… Algunes supervivents fins i tot retiren la denúncia”, diu Serra.
Les ruptures sempre són difícils degut perquè els rols de maltractador i maltractada estan molt arrelats, com explica Casellas. “La ruptura de parella sempre és traumàtica, almenys emocionalment parlant. Quan aquest trencament del vincle és motivat per un factor de violència l’impacte és més gran. De totes maneres, sovint la dona s’enforteix quan ha passat aquest dol, veu confirmat l’encert de la decisió i fins i tot li pot semblar que va tolerar situacions que ara no aguantaria. Quan hi ha fills pel mig és molt important preservar-los. Moltes vegades han vist la violència a casa seva, l’han pogut patir o, el que és pitjor, l’han pogut arribar a normalitzar, la qual cosa és terrible quan la persona està en procés de maduració. La meva experiència com a advocat m’ha portat a conèixer recentment el cas d’una dona que havia aguantat maltractaments durant anys però que ha decidit posar-hi fi precisament perquè el fill no acabi sent com el pare. D’altra banda, la separació sempre comporta prendre mesures de tipus civil sobre com quedaran les relacions personals entre els membres de la parella i d’aquests amb els fills, o quines pensions econòmiques s’hauran de prestar per la cura dels fills o el sosteniment de les càrregues familiars”.
