| El final de la solemnitat pròpia de la Setmana Santa i l’inici del temps de Pasqua es viu a bona part de les terres catalanes amb música i cants corals: les tradicionals caramelles. Els carrers de moltes poblacions s’omplen de flors i de grups de cantaires itinerants que aborden temes tan diversos com la religió, la sàtira i el festeig. Entre els segles XVI i XVII, a molts països d’Europa, es va popularitzar el costum que grups d’homes sortissin a cantar pels carrers a l’inici de la primavera o durant el final de la Setmana Santa i els primers dies de Pasqua. A Catalunya eren especialment assenyalades les trobades de cantaires de dilluns de Pasqua Florida en què es cantaven tot tipus de peces satíriques al·lusives a temes relacionats amb aspectes de la vida social de cada vila. Amb el temps, la temàtica tractada en les cançons, moltes vegades mal digerida per les autoritats civils i religioses, va anar modificant-se per centrar-se en aspectes més estrictament religiosos, com la solidaritat entre germans o les expressions d’alegria per la resurrecció de Jesucrist. De tota manera, les caramelles —mot associades a instruments de vent fets de canya i precursors dels clarinets actuals— sempre han mantingut un to ambigu en el qual l’exaltació litúrgica conviu amb el festeig, la galanteria i la broma. En la tradició rural, en què la festa de les caramelles ha estat conservada més temps, la colla acostuma a seguir una ruta casa per casa, parant davant d’alguns immobles per fer una cantada. A canvi rep obsequis de tota mena. Abans era tradició donar un anyell als cantaires, però actualment és més comú donar ous, dolços o diners. De grups de caramelles n’hi ha centenars a tot el principat i a cada municipi trobem diferents formes d’organització i de posada en escena dels cants. Súria, Reus, Avià, Gelida, Solsona, Flix o Tàrrega són algunes de les places grans de les caramelles. Al Bages, a la majoria de poblacions, ja sigui a través d’agrupaments escoltes, associacions de veïns, parròquia, se’n fan, de caramelles. N’hem triat les més destacades. CARAMELLES ARREU DEL TERRITORI CATALÀ A la vila de Callús, per exemple, hi ha una gran tradició i la festa és molt viscuda. Per Pasqua els cants de les colles s’acompanyen amb la típica ballesta, eina que es fa servir per donar flors a totes les persones que es troben al carrer o mirant des del balcó. A més dels cantaires, surten les anomenades “lloques”, que són les encarregades de recollir els donatius i també reparteixen flors. A Ardèvol (la Segarra), les cantades són un autèntic tresor patrimonial i segueixen unes pautes ritualitzades ben estrictes. L’agrupació està formada per una cinquantena de cantaires, acompanyats per banderes, bombos i platets, que escenifiquen “l’anada a la masia”, un acte ple de símbols que parlen sobre la vida i l’estructura social del poble. Les caramelles més antigues són les de Sant Julià de Vilatorta (Osona), amb una vida documentada d’almenys 400 anys. S’anomenen caramelles del Roser i han sabut preservar i potenciar totes i cadascuna de les característiques que les fan úniques a casa nostra. La comitiva la formen dues fileres de caramellaires, que, amb aire pausat i solemne i vestits amb la capa negra, el barret de copalta negre i el llaç de color vermell, van recorrent els carrers i places del poble tot cantant els Goigs del Roser. En àmbits urbans, les caramelles tenen un aire més modern. A Barcelona, per exemple, tenen poc més de cent anys de vida. Van ser introduïdes per Josep Anselm Clavé amb una intenció més festiva i lúdica que religiosa i van arrelar en molt poc temps, sobretot entre les classes populars de la ciutat. |
Caramelles de Súria
Les més grans de Catalunya
Bastons i trabucs per acompanyar els caramellaires
Les caramelles de Súria han esdevingut, per la seva magnitud i tradició, un punt de referència de les cantades de caramelles a Catalunya. Colles que fan vibrar el poble per aquestes dates mantenint i enriquint una tradició que es remunta al segle XVI.
Com explica l’Alba Santamaria, organitzadora de les caramelles de Súria “aquest any esperem una participació molt elevada en tots els actes i també s’ha detectat en els assajos de les colles un increment de caramellaires. Enguany hi ha sis colles, tres de les quals amb colla infantil. En total, es calcula que hi ha més de 900 caramellaires”.
Els infants ho gaudeixen molt i són el futur per continuar, conservar i preservar les caramelles. “La canalla ho viu amb molta intensitat, igual que el jovent. La Festa de les Caramelles a escala de municipi es porta a la sang. Ja des de ben petit s’hi participa i això fa que any rere any s’esperin aquests dies amb moltes ganes. Per la gent, que viu fora del municipi, també és un moment de retrobament”, diu Santamaria.
A més de les actuacions de les colles caramellaires, a Súria també es fan durant tot el cap de setmana diferents actes complementaris com concerts, esmorzar de Pasqua, exposicions i visites guiades al poble vell de Súria i al Centre d’Interpretació, entre altres activitats. Com explica l’alcalde de Súria, Albert Coberó, “les caramelles són l’element ‘festivocultural’ més important de l’any per a la gran majoria de suriencs i surienques. És una festa de retrobament, que ha sabut adaptar-se al pas del temps mantenint les essències, i que realment interpel·la bona part de la gent del municipi”. “S’estan preparant amb moltes ganes. Ara ja estem en els darrers preparatius i esperem que tothom que hi participi en pugui gaudir al màxim”.
L’any passat, tot i que encara hi havia algunes restriccions, el volum de participació ja va ser molt alt (fins i tot en alguns actes per sobre dels anys prepandèmia).
Tot i que les actuacions de les colles caramellaires es fan el diumenge, el dissabte ja aplega diverses activitats entorn de la tradició de les caramelles. Durant la tarda se celebren les caramelles a pagès amb un recorregut de les colles per les masies de les zones rurals de la vila, omplint de música i color el municipi, i al vespre es fa la trobada caramellaire al Pavelló d’Esports. Una comissió s’encarrega de tot el desenvolupament de la festa “per tal de gestionar les caramelles, hi ha creada la Comissió de Caramelles, formada per representants de totes les colles, i l’Ajuntament. Cada any es decideixen conjuntament els canvis que hi ha d’haver i la manera de gestionar els diferents actes que es duen a terme”, diu l’alcalde Coberó.
El diumenge de Pasqua és la diada central de les caramelles, amb les actuacions de les colles pels carrers de Súria, que acaben a la plaça Sant Joan. Un altre dels aspectes que cal destacar d’aquesta celebració és l’esmorzar de Pasqua, que es fa diumenge i que inclou torrades i botifarra vora el foc.
El document més antic que s’ha trobat és una butlla concedida pel papa Gregori XIII, del 1591, que dona notícia de l’existència de la confraria del Roser. Les cançons que es devien cantar en aquella època eren de caràcter religiós. Amb el pas dels anys, com en altres indrets del país, aquestes interpretacions van agafar un to més festiu, amb motiu de l’arribada de la primavera: valsos, sardanes i, més ençà, cançons d’aire satíric sobre temes locals com les que una colla titula “Goigs de les Botifarres”.
A banda del ball de Cascavells, típic de la vila de Súria i un dels elements tradicionals d’aquest poble, les colles de caramelles van incorporar altres elements com el ball de bastons i els trabucaires. Aquests darrers, durant tot el matí del diumenge de Pasqua, no deixen reposar els trabucs, recordant el terrabastall que antigament es feia després del Toc d’Al·leluia. També les danses catalanes, i la ballesta, un estri desplegable i extensible format per llistons, per mitjà del qual es fan arribar flors als balcons de les cases.
Si antigament les colles es formaven per raons d’edat i veïnatge, entrat el segle XX les caramelles es van establir en el si de les entitats associatives i culturals de la vila. El 1956, la reforma litúrgica de Setmana Santa va apagar l’explosió caramellaire del dissabte de Glòria i seguiren uns anys de certa decadència. El 1964 es van incorporar les primeres noies en les colles infantils i pocs anys després es començà a dibuixar la remuntada de la Pasqua surienca actual.
Avui les caramelles de Súria són la gran festa emblemàtica de la vila. Sens dubte, és una de les festes de caramelles que aplega més gent arreu de Catalunya i una de les més intergeneracionals. Una festa arrelada i que tots els suriencs estimen, com explica l’alcalde de la població. “Definitivament, sí. Moltíssima gent ve a veure els balls, danses i cançons de les diferents colles caramellaires. Especialment diumenge, que és el dia en què totes les colles ballen pel centre de Súria i ve molta gent d’arreu per tal de poder-ne gaudir”.
Caramelles a Callús
Tradició arrelada
Callús celebra les caramelles. Dissabte i diumenge, i des de fa almenys cent anys, els caramellaires surten pels carrers a cantar, fent anar les ballestes i contagiant una emoció que aquest dia és a flor de pell.
Les caramelles a Callús són una de les festes més importants de l’any. Se celebren en dos dies i compten amb la participació entusiasta de grans i petits, que aquest dia surten pels carrers amb els vestits caramellaires, tot cantant les cançons de la jornada i encomanant la joia primaveral a tothom.
La celebració comença a mitjan gener, quan els participants de les caramelles de Callús trien i assagen les cançons i els balls que executaran aquest any. La primera sortida oficial dels caramellaires té lloc dissabte abans del dilluns de Pasqua a la tarda, quan ofereixen les seves danses i cançons als habitants de les masies del terme municipal de Callús. Uns 300 caramellaires, entre petits i grans, hi prenen part. Com explica Rosa Ginesta, regidora del consistori de Callús, “la Festa de les Caramelles és la festa més celebrada a Callús i una de les que tenen més tradició. Hi participen dues colles. La dels ‘petits’ i la dels ‘grans’. Són dues entitats independents. La dels ‘petits’ la gestiona l’AFA de l’escola Joventut (l’escola de primària del poble) i l’altra la gestiona una comissió de joves del poble. A partir del gener es comencen els assajos. Es canta normalment una sardana, un vals i la sardana de Callús. També es fan ballets tradicionals catalans i balls de bastons”. I afegeix “el dissabte de Pasqua es va a les masies del terme de Callús i de Sant Martí de Torruella i s’acaba amb una cantada a l’església del poble. Diumenge al matí ens desperten una sèrie de petards per indicar que els cantaires s’han de llevar i preparar-se per començar a cantar per tots els carrers del municipi. S’acaba amb una cantada conjunta de ‘grans i petits’ i l’enlairament de les ballestes cap al migdia davant el bar Garbí a la carretera de Cardona”.
Els caramellaires s’hi desplacen amb cotxes antics per les carreteres secundàries, fent molta gatzara i són recompensats amb moscatell, pastes, galetes i tot tipus de mossecs per part dels habitants de les cases de pagès. La gresca no s’acaba fins a la nit, quan fan la darrera cantada dins l’església parroquial, on té lloc la celebració de la Vetlla Pasqual, amb l’encesa del foc nou.
Diumenge és el dia més important de la festa i comença de bon matí. Després d’esmorzar coca i mistela (i barreja) al Bar Stop, punt de reunió i d’inici de la cercavila, un nombrós grup de caramellaires recorre els principals carrers del poble cantant, ballant i oferint flors a través de les ballestes a tots aquells que són als balcons i finestres mirant-s’ho. El grup de caramellaires està format per una petita orquestra contractada per a l’ocasió, un banderer, un grup de noies i nois que executen les danses tradicionals i entre vuit i deu ballesters amb les seves ballestes de fusta, acompanyats per les “lloques”, dues noies que duen un cistell amb les flors i una caixa per guardar els diners que es recullen. El nom de lloca prové de l’antic cistell o panera que es fa servir per recollir les donacions, especialment ous, en aquelles cases on no hi ha finestra o balcó i que, en l’actualitat, a Callús, només surt dissabte.
Com explica una de les organitzadores de les caramelles, Queralt Badia, “aquest any durant els assajos estem veient que la gent de Callús en té més ganes que mai. Estem molt contents d’aquesta rebuda i des de la comissió estem fent tot el que podem perquè sigui més festiva i emotiva que mai”. Aquest any, sense la pandèmia, s’espera un gruix important de gent. “Sí que és cert que l’any passat encara vam notar les últimes conseqüències de la pandèmia (assajos amb mascareta, separats, etc.) i aquest any ja veiem total normalitat…”, explica Badia. “Tenim moltes ganes de viure-les com sempre i, pel que anem veient, la gent també!”
Per la seva banda, un grup de caramellaires infantil fa el mateix que els grans: cantades i ballades dissabte i diumenge, amb la col·laboració dels pares i mares. Badia explica que s’esperen amb ganes “i amb molta il·lusió! L’any passat es va incrementar molt el nombre de nens i nenes caramellaires i això fa que ja creixin amb la il·lusió de mantenir aquesta festa viva”. Els petits, a banda de cantar i ballar, també duen un estendard amb una bandera catalana i llancen petards durant tot el trajecte. La dinàmica de la cercavila caramellaire de Callús segueix un mateix patró: quan s’arriba a una de les cases del recorregut, la comitiva s’atura i la música comença. Aleshores els caramellaires canten les dues cançons triades per a l’any en curs, sempre una sardana i un vals jota. Una vegada sona la música, els ballesters despleguen les seves llargues ballestes i fan arribar les flors que hi posen a la punta als que són als balcons i finestres esperant la comitiva. Cada vegada que algú rep una flor deixa un donatiu monetari dins una bossa que hi ha penjada de la ballesta. Amb tots els diners recollits es paguen les despeses que genera la festa.
Els honorats amb la visita dels caramellaires ofereixen menjar i beguda als cantaires i balladors. En algunes cases, abans de començar l’actuació membres de la comitiva disparen una traca d’avís. El recorregut, que fa unes cinquanta parades en cases particulars, dura tot el matí, unes sis hores, i acaba a la carretera de Cardona, davant el Bar Garbí, on té lloc la cantada final.
La cantada final dels caramellaires és el moment àlgid de la celebració i el més espectacular. Tots els caramellaires, petits i grans, es congreguen en una cantonada i són rodejats per centenars d’espectadors que no s’ho volen perdre. Primer ballen els més petits i després els grans. Acabats els balls tradicionals es canten les cançons de les caramelles, les dues de cada any i una tercera, una sardana composta expressament per al poble anomenada “Caramelles a Callús”, obra del callussenc Pere Fons (lletra) i el mestre Martirià Font (música). Amb els darrers compassos de la sardana, tots els ballesters, petits i grans, tiren les ballestes amunt, aguantant-les dretes una bona estona, aquesta vegada sense destí a cap balcó i deixant anar unes cintes amb la bandera catalana al vent. És la típica “Aixecada de Ballestes”, el moment més espectacular i esperat de la festa, el que desperta més l’emoció. “Les cançons les escull cada comissió i són, com ja he dit abans, una sardana, un vals amb la lletra original d’aquestes peces i sobretot la sardana de Callús, la lletra de la qual la va fer un callusenc, Pere Fons. L’Ajuntament ajuda les caramelles amb una subvenció per cada colla”, comenta la regidora Ginesta.
Quan es repleguen les ballestes hi ha un esclat espontani d’alegria, es llancen les barretines a l’aire i tothom s’abraça mentre, de fons, escata una sorollosa traca de cent metres de llargada que clou aquests dos dies intensos de celebracions. Com diu Ginesta, “la ballesta és un estri tradicional de les caramelles de Callús que porta una flor als balcons i finestres de les cases i, a canvi, les persones hi posen uns diners en una bosseta posada al capdamunt de la ballesta”. Conclou que “és un dia de retrobament de callusencs i callusenques que per diverses raons no viuen al poble. També ve gent de fora a veure les caramelles”.
Caramelles a Sant Fruitós de Bages
Una festa molt celebrada
Es tracta d’una de les manifestacions festives més celebrades a Sant Fruitós. Coincidint amb la festivitat, dissabte es cantava a les places i carrers del poble, i diumenge a les masies i fàbriques, que més endavant foren substituïdes per barris i urbanitzacions. Com diu l’alcaldessa de la població, Àdria Mazcuñán, “a Sant Fruitós hi ha hagut molta tradició de caramelles, eren un moment especial al poble on els grans i la mainada les cantaven en diferents indrets del poble. Malauradament amb la pandèmia vam perdre el grup de la mainada i enguany encara no l’hem pogut recuperar. Tot i això, les esperem amb moltes ganes, ja que són senyal de cultura i tradició catalana”.
Segons les èpoques, han estat diverses les entitats organitzadores de les caramelles. Han tingut corals el Casino Familiar, la Cooperativa i el Centre Catòlic. També durant la dècada del 1940, quan la Cooperativa romangué tancada, el Cafè del Mig va tenir una coral: Els Clavells.
Pel que fa a la temàtica, Mazcuñán comenta que “són cançons tradicionals catalanes o algunes adaptacions, però sempre respectuoses i allunyades de la política”.
La parròquia organitzava corals infantils i juvenils de la mà del rector, Josep Suñé. Les darreres dècades ha estat i és l’Agrupació Coral l’encarregada dels cants de les caramelles.
Fins a la seva mort, l’any 1991, va ser el mestre Eduard Casajoana el director de les corals.
Després, deixebles seus, com Anna Riera, han continuat la seva tasca. “Les caramelles per a la gent de Sant Fruitós són una tradició, un referent i un costum molt bonic”, explica.
El repertori no és mai el mateix. “El repertori es variat, amb lletres de Pasqua. Sempre escollim un vals, una havanera, una sardana i un parell de cançons dinàmiques que ens doni entusiasme i color”, comenta Riera, i concreta que “mai entrem en les lletres a criticar ningú explícitament, no és la nostra manera de fer”. Per a Riera, “no intentem ser un atractiu turístic, volem que el poble en gaudeixi. Són més senzilles i són a nivell de la gent del poble”.
UNS ARMATS NO TRADICIONALS (en quadrat)
Fugint de la tradició que marca que els Armats surten pel Diumenge de Rams i per la processó de Setmana Santa, a Sant Vicenç de Castellet compten amb uns Armats que surten per la Festa Major d’Hivern i per la Cavalcada de Reis. Com explica un dels seus capdavanters, “els armats actuals neixen pel 90è aniversari de la comissió de la Cavalcada de Reis, aleshores, ens fem grans i es va millorant la secció fins a ser importants dins de la cavalcada.
“El 2019 ens fem entitat i neix una entitat amb molta empenta i amb moltes ganes, amb gent de diferents edats que acaba quallant. Ara, el sentit dels armats és el d’una entitat amb ganes de fer coses per Sant Vicenç i avui en dia és entitat reconeguda”, diu Lluís Oliveras. “Està arrelant molt i molta gent està interessada a poder-ne formar part”, diu Oliveras. Volen que aquesta formació tingui continuïtat. “De ben segur tindrà continuïtat i amb ganes de fer-se més gran i amb més recorregut, hi ha moltes expectatives i ganes d’introduir-se en el món dels armats compartint diades amb altres armats de les comarques tarragonines o gironines i d’altres indrets. El que és segur és que la trobada de romans de Sant Vicenç volem que sigui anual, pels voltants de la Festa Major d’Hivern, sobretot després de l’èxit de la primera, que es va fer aquest any”.
Tot i no fer trobada pel diumenge de Rams, sí que participaran en una altra localitat. “El dia 31 de març anem a Bellpuig d’Urgell a fer-hi una col·laboració en el marc de la Processó dels Dolors i, tot i que tenim algunes altres coses i sortides, no hi ha res més concretat. També hem col·laborat en el carnaval i volem participar en les barraques de la Festa Major d’estiu”, diu Oliveras. I afegeix: “Estem en contacte amb altres grups de romans per conèixer el calendari de les colles i començar a endinsar-nos en aquest món que ens resulta interessant”.
ELS ARMATS DE MANRESA (EN QUADRAT)
Els Armats per Manresa són cultura i tradició i un sentiment de la gent gran per la importància què tenien en les Processons dels anys seixanta i setanta. “Crec que estem molt ben valorats i som molt estimats”. Com s’ha continuat la tradició? Com diu Joan Lladó, dels Armats de Manresa, “ens ha costat una mica però ens en sortim, el problema es que en suspendre les processons durant tants anys, el jovent, quan vam sortir de nou l’any 2000, no sabia què representàvem, però de mica en mica s’han interessat en qui som, hem fet conferències per les escoles, fem tallers per a infants, Concurs de Fotografia, Concurs de jocs de vestimenta per als aparadors de les botigues del centre de Manresa…”.
Per recordar la història dels Armats, com explica Lladó, “tenim vestits dels Armats antics al Museu”.
Tenen molt clara la continuïtat. “Sí, n’estem segurs de la continuïtat. Els actes d’aquest any han estat força interessants. Hem fet el Campament Romà de Sant Joan, la Cavalcada de Reis de Sant Fruitós, la celebració del nostre patró, Sant Sebastià, la trobada de Soldats Romans de Sant Vicens de Castellet, la Fira de l’Aixada amb els Soldats de Guàrdia de la Ciutat. El 5 de març, la Trobada d’Armats a Vila-Real, el 2 d’abril, Diumenge de Rams, el Canvi de Bandater i de traspàs de Capità, visita d’unes residències i desfilada pel carrers de Manresa i acte de lluïment a la plaça de Crist Rei. A la nit, Processó del Diumenge de Rams. I ara, el tro gros, ja que Divendres Sant hi haurà la presentació d’honors al governador a la plaça Sant Domènech i a la Processó. I estem preparant també, per a la Festa Major de Manresa, tallers per als petits i acompanyaments a les autoritats”, diu Lladó.
LA HISTÒRIA DE LA MONA DE PASQUA
És una tradició que simbolitza que la Quaresma i les abstinències s’han acabat. La mona es menja el diumenge i el dilluns de Pasqua.
Actualment, les mones presenten una gran diversitat, encara que abans generalment eren rodones. Inicialment, la mona era una massa de coca elaborada amb sucre, i d’altres llaminadures, amb ous durs a sobre, tal com es veu al dibuix de la dreta del segle xix, però a Catalunya (no al País Valencià, on s’ha conservat més o menys la recepta tradicional), amb el temps, els ous es van tornar de xocolata i a la fi van esdevenir la base de la mona. Tradicionalment, s’elaborava amb tants ous com anys tenia l’infant, encara que la mona mai no superava els dotze ous, ja que només es regalava fins que els nens feien la primera comunió (antany s’efectuava als dotze anys). Al País Valencià i Múrcia, en canvi, no va evolucionar i encara manté la forma original d’un brioix (tonya) amb l’ou dur al damunt.
Actualment al País Valencià la mona de Pasqua es pot trobar amb un ou dur al damunt o amb un caramull de clara d’ou, que es cou amb la mateixa cuita de la mona, la qual cosa hi deixa una mena de caputxó.
La mona tradicional, a Catalunya i la Franja de Ponent, té generalment forma de tortell. Hi ha varietats més senzilles fetes de pa de pessic, xocolata, etc., en forma de tortell. És tradició que el padrí o l’avi regalin la mona al seu fillol i nets el Diumenge de Pasqua o Pasqua Florida. El Dilluns de Pasqua és tradició que es reuneixin dues o tres famílies o un grup d’amics i que vagin a menjar a algun indret la mona plegats. La tradició de la mona de Pasqua s’aparella amb la dels flequers pastissers, que han desenvolupat tècniques per fer filigranes arquitectòniques amb la xocolata. És a mitjan segle xix que les mones perden la senzillesa inicial i la presentació es fa més complicada, ja que s’ha d’enriquir amb ornaments de sucre caramel·litzat, ametlles ensucrades, confitures, crocant i anissos platejats, així com figuretes que cada any varien segons les modes i segons el que els infants prioritzen com a joc o divertiment. Aquesta Pasqua continuen triomfant Harry Potter, els personatges de Disney, de l’ànec Donald a la Blancaneus, i d’altres personatges televisius com els Pokemon o la Peppa Pig, Batman o Doreimon i els clàssics jugadors del Barça. Aquest any l’estrella és Lewandowski. Rosa Maria Abadal, de Forn de Cabrianes, comenta que “de figures de xocolata en tenim un munt de varietats, des de camps de futbol i bàsquet amb els jugadors més populars fins a personatges de Disney, castells amb princeses, superherois… També instruments musicals, pilotes, ous, animalons com conills, cavalls, gossets, casetes de totes les mides i de totes les mides i tots els preus… Les figuretes de plàstic per complementar totes les especialitats de xocolata també en tindrem des de les més clàssiques fins a les últimes novetats”. Aquest any s’esperen vendes similars a l’any passat. “El pronòstic creiem que serà similar a l’any passat, sempre pot variar segons encàrrecs d’última hora”, diu Abadal.
I com cada any, cada persona tria la mona que més li agrada. “Des de les més clàssiques —mantega, fruita, nata, trufa, caputxina, ou filat, merenga…— fins a les més innovadores i a gust del consumidor, com farcides de gerds amb cobertura de xocolata, de mango, tipus mousse…, però val a dir que les que més es venen amb diferència són les de meitat fruita, meitat mantega, o les de meitat nata, meitat trufa”, apunta Abadal.
