El Galliner va tenir clar, des del primer moment, que el més important era aconseguir tenir un teatre
revitalitzat i renovat, com és el Teatre Kursaal, però també que la societat es fes seu el projecte
L’associació cultural El Galliner va néixer fa 26 anys amb l’objectiu de recuperar el Teatre Kursaal de Manresa, que estava tancat des del 1988. L’entitat no tan sols ho va aconseguir l’any 2007, sinó que des de llavors s’ha convertit en l’entitat encarregada de la programació de teatre, dansa i música dels equipaments municipals. Com explica Joan Morros: “De les eleccions municipals de maig del 1995 en va resultar regidor de Cultura Ramon Fontdevila. Durant l’estiu ens vam anar trobant per parlar de la política cultural a Manresa i a la tardor li vaig proposar la idea de crear una entitat que es responsabilitzés de la programació municipal de teatre amb l’objectiu de demostrar que Manresa necessitava recuperar el Teatre Kursaal. El grup inicial estava format per vuit persones: Jordi Purtí, David Pintó, Joan Closas, Joan Cirera, Àngels Fusté, Francesc Padró, Jordi Soler i jo mateix”.
L’associació cultural El Galliner va néixer el desembre de l’any 1995. Així en recorda el naixement Joan Closas. “Era la tardor del 1995. Es van fer una sèrie de reunions amb persones interessades en el teatre i a participar en la programació d’espectacles a Manresa. Es va elaborar el projecte d’associació i es va explicar públicament el 19 de desembre al Teatre Conservatori. Donat que un dels objectius era recuperar el Kursaal, se’ns va acudir fer una visita al Teatre el 24 de desembre! i vendre localitats per a la seva reestrena, proposada per a deu anys més tard”.
Àngels Serentill, que més endavant s’hi incorporaria, explica: “Un grup de gent amb inquietuds de dinamització sociocultural, capitanejat per Joan Morros i Jordi Purtí, es posa a treballar per brindar, a la ciutat i a la comarca, una programació d’arts escèniques que no es tenia de manera estable fins al moment. Setmana rere setmana, s’estava fidelitzant els espectadors. A les acaballes de l’any 1995 es constitueix formalment l’Associació”. I Lídia de la Cruz comenta que “un grup de persones amants de les arts escèniques (teatre, dansa, música, circ, òpera…) i de la cultura van creure a finals de 1995 que podrien intentar millorar el teixit cultural de la ciutat i de la comarca”.
Durant més de deu anys, va treballar en una direcció doble: d’una banda, denunciar l’estat de degradació que patia el vell Teatre Kursaal, espatllat per la humitat i la manca de manteniment; i de l’altra, promoure el sorgiment d’una base estable i fidel de públic de teatre i de dansa que va demostrar la viabilitat d’un nou equipament escènic a Manresa.
Àngels Serentill va sentir la necessitat de formar part d’El Galliner. “Des de jove, he estat implicada en projectes de voluntariat i activisme cultural. Tenir l’oportunitat de formar part d’El Galliner i treballar per aportar un granet de sorra a la programació d’activitats culturals i de les arts escèniques de la ciutat de Manresa i comarca és un vertader plaer i un repte continu per aconseguir noves fites i potenciar dia rere dia la cultura, així com la participació i acceptació dels ciutadans en els espectacles que programem i els projectes que anem ideant”.
Joan Morros, una de les alma mater d’aquesta entitat diu que “des de petit vaig viure l’associacionisme a casa. El meu pare va fer una feina semblant a la Sala Loyola i suposo que això em va fer implicar en entitats com Rialles, Tabola, Bloc, El Pou de la gallina… i des de fa 26 anys a El Galliner”. I Joan Closas, afegeix: “Sempre m’ha agradat participar en la vida associativa de la ciutat en diferents entitats, t’adones que no és fàcil ni senzill tirar endavant projectes alhora que ajuda a veure els matisos de les coses. En aquell moment (1995) em van demanar si hi voldria participar… i vaig dir que sí!”.
Lídia de la Cruz no ho va dubtar ni un moment “ja que formar part d’una entitat que vol impulsar i donar a conèixer les arts escèniques i la cultura és molt enriquidor i molt interessant. Jo, a part del Conservatori, anava molt sovint a veure teatre a Barcelona i quan em van proposar formar part d’El Galliner vaig dir que sí”.
L’estil de programar d’El Galliner va tenir resultats evidents d’èxit: es feien cues llargues per comprar abonaments, es doblaven i triplicaven funcions, creixia el nombre d’espectacles i de funcions anuals. En pocs anys, Manresa va aconseguir ser reconeguda com una ciutat de teatre per programadors i companyies, no tant per les característiques de la programació sinó per la resposta entusiasta i massiva del públic. Tot aquest esforç va culminar en la inauguració del nou Teatre Kursaal, el 20 de febrer del 2007, i la constitució de l’empresa municipal Manresa d’Equipaments Escènics (MEES), que actualment s’encarrega de gestionar els equipaments escènics de Manresa.
Per a Àngels Serentill, la inauguració del Teatre Kursaal va ser un moment màgic, així com la celebració dels deu anys. “Al marge de la inauguració del Kursaal, un acte que m’ha quedat gravat especialment a la memòria va ser la preparació i celebració de la Gala del 10è aniversari. Va ser un moment memorable, d’una gran màgia”.
I és que va ser tot un procés arribar a reinaugurar aquest teatre. Així ho recorda Joan Morros. “Quan a la tardor del 2006 vam començar a vendre les entrades per als primers espectacles del Kursaal, ens va agafar una certa nostàlgia pel fet de pensar que s’acabava una etapa. Que les coses serien diferents. Que el volum de la programació seria molt més gran. Era tot un repte. I vam decidir entomar-lo. Una part important dels membres que formàvem part d’El Galliner vam acceptar la proposta de l’Ajuntament de responsabilitzar-nos de la programació municipal dels teatres Kursaal i Conservatori. I d’això ja en fa quinze anys”.
I és que va ser un procés llarg, però efectiu. “Diria que molt treballat perquè tot sortís bé. Es va fer tot un procés participatiu previ, per on s’havia de fer el Kursaal, si al passeig o bé als afores de Manresa; es va fer una Marató d’espectacles per acompanyar un dia de votació popular per validar la demanda de reobertura del Kursaal i presentar la proposta a l’Ajuntament”, explica Joan Closas. “Es va demanar d’intervenir al Ple municipal i tots els partits polítics hi van donar suport… Després el concurs de projectes, l’execució de l’obra, vam vetllar per l’evolució de la construcció col·laborant en el que l’equip tècnic demanava, i finalment calia buscar les persones que fessin funcionar de manera professional el teatre, tècnics, administratius… Algunes persones d’El Galliner van cobrir part d’aquestes necessitats. En l’àmbit organit-zatiu general, des d’El Galliner ens vam fer responsables de la programació i una part de la comunicació”.
La capital del Bages continua confiant la programació en la fórmula d’El Galliner, un equip integrat per una dotzena de voluntaris. Durant aquests vint anys, El Galliner ha aconseguit portar prop de 1.500 espectacles amb més de 800.000 espectadors.
Les típiques ensobrades, tot i que la tecnologia permet comprar les entrades per Internet, segueixen sent tradicionals i un grup de voluntaris no deixa pas d’anar-hi i col·laborar, diu Lídia de la Cruz. “No, no les ha substituït, continuem fent les típiques i tradicionals ensobrades. En un dia, màxim dos, etiquetem i ensobrem prop de 15.000 llibrets de la programació. Hi participen una quarantena de persones”. Però alguns voluntaris s’han perdut pel camí, diu Morros. “Una de les coses que es va ‘perdre’ amb l’arribada al Kursaal va ser una part del voluntariat. Tots aquells nois i noies que col·laboraven amb nosaltres en les diferents tasques de vendre entrades, fer de porters i acomodadors, ajudar a fer els muntatges… ja no hi tenien cabuda, perquè es va considerar que aquestes tasques s’havien de professionalitzar. Però els que formàvem l’equip gestor d’El Galliner vam seguir i seguim com a voluntaris. I també tenim els col·laboradors de Platea Jove, els ambaixadors dels instituts i un grup important de persones que ens ajuden quan els ho demanem, per exemple per fer les ensobrades”.
“El públic es torna més exigent com més consumidor és de cultura. És el que toca i el que ha de ser. Tanmateix, l’evolució de la cultura audiovisual i les noves tecnologies també han aportat un punt en l’evolució dels espectacles i la seva presentació davant dels espectadors”, comenta Serentill, i és que cada cop el públic ha anat aprenent més del que vol i li agradaria tenir a l’escenari del Teatre Kursaal. Morros diu: “Més que els gustos, el que ha variat és el nombre d’espectadors i per tant els interessos ara són molt més diversos: hi ha als qui els agrada el ballet, la música clàssica, l’òpera, el circ, la màgia, els monòlegs o les comèdies… Hi ha una part del públic que s’ha anat formant, com nosaltres, veient molt teatre. Són el públic més fidel. Persones que des de fa 26 anys es fan l’abonament del Toc de Teatre”. En algunes ocasions les fites són difícils, però s’acaben aconseguint, comenta Morros. “Portar Les Luthiers va suposar el repte econòmic més important, però ho vam aconseguir. Les ganes de seguir sumant espectadors no paren”, com explica Closas. “Un dels grans reptes actuals de tots els teatres és aconseguir l’ampliació del públic. A Manresa i al Bages tenim molt públic, però hi ha gent que no ha anat mai al teatre, no sap ni si li podria agradar. Ara es parla molt de fer viure experiències… doncs aquest seria un repte: fer viure l’experiència teatral a persones que no hagin vingut mai al Kursaal”. I és que, com diu Morros, “en aquests 26 anys hem programat més de 2.500 espectacles entre el Teatre Conservatori, el Teatre Kursaal i la Plana de l’Om. La majoria de música i teatre, però també de dansa, circ, màgia, poesia…”.
Entre el 1996 i el 2006 vam tenir 208.000 espectadors, la majoria al Teatre Conservatori. Del 2007 a l’actualitat 1.100.000. En total, més d’1.300.000 entrades venudes.
Els espectacles més representats són quan fem els grans musicals, com Hoy no me puedo levantar, Cabaret, Mamma Mia… que en fem set funcions.
Algunes de les persones que hem programat més vegades en aquests 26 anys són el mag Lari, el mago Pop, Joan Pera, Pepe Rubianes…
Una història que continua vigent i, com diu Àngels Serentill, “El Galliner té una raó de ser. Les persones que el formem intentem estar en contacte amb la gent, amb l’espectador, saber del seu parer, què els ha semblat una obra o una altra, quines són les seves inquietuds i preferències… però en un contacte directe i de tu a tu. Som un grup de gent intergeneracional i molt plural que intercanviem parers i experiències en la visualització i cerca d’espectacles de les diferents arts escèniques, que comentem i opinem i participem en les decisions de programació de la ciutat. Aquesta és la gràcia d’El Galliner. Molta gent, moltes opinions i un sol objectiu: potenciar les arts escèniques i posar-les a l’abast del públic de la comarca i de fora”. I una fita encara no aconseguida: “Tenim molts espec-tadors i hem programat molts espectacles en aquests 26 anys, però una cosa que encara no hem aconseguit és que tots els manresans i manresanes hagin visitat, ni que sigui una vegada, el Teatre Kursaal”, explica Morros. Però amb aquest entusiasme ningú es resistirà.
I si voleu repassar a fons la història del Teatre Kursaal us recomanem el llibre Kursaal el llibre 1927-2007 Teatre Manresa’, signat per Rosa Clarena, Àngels Fusté, Francesc Comas, Àngels Fusté i Joan Piqué.
El Galliner va néixer al Teatre Conservatori, un altre dels puntals teatrals actius de la ciutat. Precisament aquí es va crear Els amics del Teatre Conservatori, ja que el 2014 l’Ajuntament de Manresa va plantejar la possibilitat d’enderrocar el Teatre Conservatori i aquí també hi va intervenir El Galliner. Es va fer un referèndum i al voltant es van fer un seguit d’accions com la d’encerclar l’edifici amb persones o un debat amb els defensors del sí i del no. El resultat va ser 5.790 persones que van votar i el no a l’enderroc es va imposar pel 89 per cent dels vots. La del 2014, una altra al tombant del segle XIX i durant la Guerra Civil van ser tres situacions en què es va voler enderrocar el teatre. I al cap de poc temps va néixer el llibre Teatre Conservatori. 140 anys d’emocions. Una iniciativa d’Els amics del Teatre Conservatori, però amb el suport d’El Galliner. El llibre és “una història del Conservatori”, que no pretén ser exhaustiva ni definitiva. El llibre l’han construït “a partir de la generositat de moltes persones que han decidit compartir amb nosaltres els seus records: alguns de físics com ara fotografies, programes o cartells i, d’altres, de vivencials en forma de mil i una anècdotes personals”. El llibre el signen els historiadors Francesc Comas i Joan Closas, el dinamitzador cultural Joan Morros i les periodistes Àngels Fusté i Rosa Clarena. L’edició del llibre, de 300 pàgines i que conté més 270 imatges, va anar a càrrec d’Ignasi Torras i el disseny, a càrrec de Jordi Mestres.
