Molt s’ha parlat de la violència de gènere. Molt s’ha parlat de dones maltractades, de dones assassinades a mans dels seus botxins, habitualment les seves parelles.
Algú, fins i tot, comenta que millor que no se’n parli per no donar idees i jo soc de l’opinió que s’ha de dir i que s’han de perseguir aquests indesitjables que, en el fons, són covards i només es veuen amb cor amb qui els tem.
El maltractador va forjant la seva pressió a poc a poc. El maltractament psicològic o emocional no es dona d’un dia per un altre, apareix amb el temps d’una manera silenciosa però molt dolorosa per a la dona que el pateix. Minar les voluntats de les dones és el més habitual en un maltractador i així, a poc a poc, com les gotes malaies, convertir-les en uns éssers sense voluntat. Aquesta seria una de les moltes característiques que ens pot conduir a una dona a qui se li volen treure els dons més preuats: personalitat, llibertat i se la porta a la por, al desencís…
Al contrari del que es pot pensar d’aquest tipus de maltractament, no apareix a l’inici de la relació, sinó que s’acostuma a amagar darrere d’un clima de seducció en què el maltractador deixa clar, des d’un inici, que el tracte que rep per part de l’altra (en aquest cas, la dona) és injust i no igualitari. En aquest estat és on s’alternen situacions de compliments i retrets. Els compliments són rebuts per la dona com un moment de calma i tranquil·litat en el qual la relació cobra sentit, i els moments de retrets són els que —amb el temps— la víctima acaba reconeixent com a normals.
Podríem dir que l’ambigüitat és la tònica d’aquestes relacions. Cert és que verbalitzar “crec que estic patint violència psicològica” no és fàcil i és molt seriós, ja que implica tenir valentia, força i seguretat. Però, tu, que ens has llegit i et sents retratada, ho pots fer. Ho has de fer!
