Marta és un nom per a nena d’origen arameu que significa ‘senyora’. La seva popularitat és deguda a la tradició bíblica, però, a més, aquest nom ha tingut la capacitat de mantenir la seva originalitat i frescor al llarg del temps. Tot i que es coneix des d’antic, Marta s’ha convertit en les darreres dècades en un nom freqüent per a totes aquelles nenes que desprenen senzillesa i bellesa.
Marta de Betània va ser una dona que apareix a la Bíblia com la germana de Llàtzer i Maria. Casa seva estava situada a prop de Jerusalem, on Jesús es va allotjar diverses vegades. A causa de la seva actitud servicial amb els seus convidats en aquests passatges bíblics, es considera santa Marta la patrona dels cuiners, dels hotelers i dels empleats domèstics. A més, santa Marta és la patrona de diferents localitats i regions al món. Per exemple, a la localitat espanyola de la Vila Joiosa, se celebra una festa típica de “moros i cristians” en honor a la santa. També a la localitat sevillana de Los Molares s’organitza el 29 de juliol una processó en nom seu. També és un dia gran en algunes regions de Colòmbia.
El nom de Marta és conegut a tot el món gràcies a la tradició bíblica. La senzillesa del nom i l’emotivitat que desprèn en fan un dels més populars i resulta adequat per destacar la bellesa de qualsevol nena. Tot i que Marta es tradueix en moltes llengües, a diferència d’altres noms, no varia gaire. De fet, en tots els idiomes continua sent reconeixible la seva arrel. En alemany i anglès és Martha. En arameu, Marsha. En català, euskera i gallec, Marta. En hebreu, Mara.
Marta és un nom tan bonic i comú que no és complicat trobar personatges famosos que l’han portat al llarg de la història. És el cas, per exemple, de la filòsofa nord-americana Martha Nussbaum. Més properes ens resulten l’actriu espanyola Marta Etura i l’exitosa cantant de pop Marta Sánchez. I els més petits poden gaudir del llibre de Francisco Villanueva, Marta i la reina de les formigues.
ESGLÈSIA DE SANTA MARTA I CURIOSITAT
L’Església de l’Assumpció de la Vila Joiosa és una de les tres esglésies fortalesa de la província d’Alacant. Es va construir amb les muralles, a mitjan segle XVI. Té poques finestres, una sola nau i capelles entre contraforts. Tot això és típic del gòtic llevantí. Al segle XVIII hi van afegir les capelles majors de la Puríssima i de la Comunió. Acull la imatge de la patrona, santa Marta. A la imatge tàctil de la façana hi ha la porta principal, d’estil barroc classicista molt senzill, que també s’hi va afegir al segle XVIII. Té dues columnes a cada costat i un frontó trencat per una fornícula amb la imatge de santa Maria.
Segons un registre notarial, que es pot llegir a la Capella de Santa Marta, el 8 de maig de 1653 la imatge de la patrona, santa Marta, plorava d’alegria a les onze del matí alhora que a Madrid el rei Felip II signava l’autorització de la construcció del pantà de Relleu, embassament que posaria fi als problemes de sequera que patia la població alacantina.
Aquest miracle de santa Marta va ser la reafirmació del seu patronatge i el motiu de celebració de diferents actes lúdics i festius en aquesta data. Així, actualment, el dissabte més pròxim al 8 de maig la Vila Joiosa es vesteix de gala per honrar la seva patrona. Les companyies festeres (grups de festers) es reuneixen en els seus recintes festius, en restaurants o llocs reservats per a aquest dia, i comparteixen una jornada de convivència similar a la d’un dia de les Festes patronals de Moros i Cristians (del 24 al 31 de juliol): bona gastronomia, música i molta festa.
L’acte central és l’Ofrena Floral a Santa Marta. Una cita en la qual participen milers de festers i veïns de la ciutat amb roba tradicional, vestits de vilatans dels segles XVIII i XIX. La varietat i els colors dels vestits, la vistositat dels ornaments florals i la felicitat que transmeten els vilers i les vileres en fan una actuació molt emotiva i única.
A la plaça de l’Església, l’Associació de Santa Marta (entitat organitzadora de les festes patronals) prepara un calafat on els festers dipositen els rams i es fa una capa de flors per a santa Marta.
Una vegada acabada l’ofrena floral, els festers tornen als seus locals festers per continuar la festa fins a altes hores de la matinada.
LA LLEGENDA
La llegenda diu que, després de la mort de Jesús, santa Marta va viatjar des de la seva terra a Marsella, i fa més versemblant la història que situa després el bisbe Voragine a la regió del Roine, on es parla d’un drac, habitant d’un bosc entre Arle i Avinyó, “de cos més gruixut que el d’un bou i més llarg que el d’un cavall, barreja d’animal terrestre i de peix, amb costats coberts de cuirasses, la boca amb dents tallants com espases i esmolades com banyes”. Per si aquest retrat no semblés prou espantós, el text fa procedir el monstre d’una barreja infernal de Leviatan amb un onagre.
El monstre del qual parla la llegenda va ser domesticat per santa Marta i surt d’una zona pantanosa i fosca. Nerluc, o sigui llac negre, es deia fins aquell moment, però comença a denominar-se Tarascó, que era com els camperols van anomenar el monstre, a partir de la seva mort. El drac, totalment amansat i cavalcat per santa Marta, va quedar com a motiu iconogràfic perfecte i significatiu al qual podien recórrer cada any els inventors i fabricants de monstres per representar el mal, vençut i sotmès pel bé. D’aquesta manera, i particularment per acompanyar la processó del Corpus Christi, sobre el Tarascó se situava sempre una figura femenina, que va anar perdent a poc a poc les seves qualitats inicials per passar a ser amb el temps una personificació que es movia i accionava durant tota la processó, i que constituïa, juntament amb el drac domesticat, un dels atractius preferits del públic. L’atracció es basava en dos principis: l’estètica i la sorpresa. L’estètica tenia molt a veure amb la moda i es reflectia tant en els vestits que portaven els personatges que anaven a llom del monstre com a la seva figura. La sorpresa rau en el fet que sortia de la gola de l’animal, que podien ser des de coets o elements pirotècnics que simulessin el foc arrasador de la boca bestial fins al braç d’una de les persones que anaven a l’interior de l’artifici i que treia el cap ràpid i arterament per arrabassar i engolir les gorres dels rústics que, entre desprevinguts i adobats, contemplaven el pas del seguici.
