Damià era un nom ja freqüent a Roma en època imperial, encara que és d’etimologia dubtosa. S’ha relacionat amb el grec Squalo, “domar, amansar”, i també amb Damia, sobrenom de la deessa Cibeles. El nom de nen Damià deu la seva difusió com a nom de baptisme cristià a la popularitat i devoció a sant Damià, martiritzat al costat del seu germà, sant Cosme, sota la persecució de Dioclecià (segle III). Tots dos eren metges i exercien la seva professió de manera gratuïta, i la tradició els atribueix diverses curacions miraculoses. Sant Damià i sant Cosme són patrons dels metges i cirurgians. En documents hispànics del segle IX ja apareix amb recurrència el nom propi Damianus. Actualment hi ha a Espanya més de 12.000 persones registrades amb el nom Damià. És més popular a províncies com la Corunya, Pontevedra, Múrcia i les Balears.
Les persones que porten el nom de Damià són capaces de portar l’equilibri i la calma a la llar. Són persones, en general, calmades que transmeten aquesta tranquil·litat als altres restaurant el caos al seu voltant.
Les persones anomenades Damià són molt reflexives, sensibles i comprensives. En general, a més, els Damià són molt passius i tranquils; no obstant això, quan alguna cosa els motiva de debò, esdevenen molt actius i dinàmics amb grans ambicions. Els Damià són molt bons organitzant i liderant grups, per la qual cosa podrien destacar en alts càrrecs administratius. D’altra banda, els Damià són bastant místics, per la qual cosa solen tenir un costat espiritual força desenvolupat. Pel que fa a l’amor, els Damià són persones molt apassionades i detallistes, encara que de vegades es poden tornar una mica impacients i geloses.
El sant de Damià se celebra el 26 de setembre, dia de sant Cosme i sant Damià. Algunes persones també celebren el santoral de Damià el 21 de febrer en honor a sant Pere Damià.
Sant Cosme i sant Damià són patrons dels metges, particularment cirurgians, així com dels farmacèutics, dentistes i barbers.
VISITA A ASSÍS i SANT JULIÀ DE RAMIS
L’església de sant Damià, a Assís, és un dels llocs més importants per a sant Francesc. És allà on, cansat de divagar sense saber què fer amb la seva vida, el Crist a la creu li parla i li demana tres vegades que “repari casa seva en ruïnes”. És allà també on, en els darrers anys de la seva vida, escriu el famós “Càntic a les criatures”.
A Sant Julià de Ramis també hi trobem advocació a sant Cosme i sant Damià. Antigament estava dedicada a Sant Julià, cosa que va donar nom al lloc de Sant Julià de Ramis. El 1943 es va traslladar la parròquia davant del nou Ajuntament, al costat de la carretera N-IIa, en un lloc més accessible conegut com a barri de Sarrià. En aquell moment es va canviar l’advocació per la dels Sants Metges: sant Cosme i sant Damià.
Curiositat
Els dos germans bessons Cosme i Damià, metges de professió, després de fer-se cristians, espantaven les malalties pel sol mèrit de les seves virtuts i la intervenció de les seves oracions. Coronats després de diversos martiris, es van ajuntar al cel i van fer a favor dels seus compatriotes nombrosos miracles. Perquè, si algun malalt prega i els invoca, al moment obté curació.
Segons explica la llegenda daurada de Santiago de la Voràgine (Jacopo da Varazze), el diaca Justinià, que treballava en aquesta basílica, estava a punt de morir a causa d’una greu isquèmia en una de les cames, potser causada per un ergotisme. El diaca va resar als sants implorant la seva curació. En un somni se li van aparèixer Cosme i Damià al costat del llit, amb instrumental quirúrgic (ganivets, ungüents) i amb una túnica i una capa. Llavors van amputar la cama malalta al diaca i Cosme va preguntar al seu germà “Què fem ara?”. Damià li va respondre: “El dia d’avui ha mort un home moro (etíop en altres versions) i ha estat enterrat en un cementiri proper. Podem fer servir una de les seves cames, ja que ja no la necessita”. Així ho van fer, van tallar la cama del difunt i la van unir al monyó del diaca utilitzant un dels seus ungüents. En despertar, Justinià va sentir que havia recobrat força i salut. Va recordar el somni i, en mirar-se la cama, va veure que estava sana i sense cap rastre de malaltia encara que —el més cridaner— era d’algú de raça negra. El diaca, sorprès, va anar al cementiri, on amb l’ajuda de diverses persones curioses van obrir la tomba i van trobar el cos d’un home negre sense una cama i al seu costat la cama malalta del diaca. Van ser testimonis així —fi de la història— d’un miracle sublim.
El gran reconeixement popular que van tenir Cosme i Damià es deu, pel que sembla, al fet que exercien la medicina i la cirurgia sense demanar una remuneració a canvi, per la qual cosa van atendre una gran quantitat de pobres i exclosos a la seva província de l’Imperi romà.
