El nom de Teresa significa ‘estiu’ o ‘collir’. És d’origen grec, encara que del seu origen llatí en podem treure altres significats com ‘caçadora’, ‘experta en caça’ o un altre de molt més allunyat dels anteriors, com ‘miraculosa’. Encara que això està una mica més allunyat del seu origen, podria procedir del preromà en relació amb l’arrel ‘Ter-’ present en topònims com el riu Ter o la població de Tera, a Sòria.
Les dones que tenen aquest nom solen ser persones honestes, directes, que van al gra en tot allò que els concerneix, decidides i molt perseverants a l’hora d’aconseguir els seus objectius. A més, són sociables i es relacionen amb facilitat i els encanta fer amistats. Saben escoltar els altres
i estan sempre pendents dels seus amics i familiars més propers.
Quant a l’amor són dones que el senten molt fort; a més, són passionals i sinceres amb les seves parelles.
Aquest nom es va començar a utilitzar amb freqüència a l’edat mitjana i va aconseguir la màxima difusió a partir dels segles XVI-XVII. Nom utilitzat sobretot a Espanya, es popularitzà a partir del segle XVI gràcies a Teresa de Jesús.
Algunes persones famoses que tenen aquest nom són la missionera Teresa de Calcuta o la presentadora de televisió María Teresa Campos.
Els països on és més comú Teresa són Espanya, Argentina o Mèxic.
ON ES POT VEURE LA IMATGE DE SANTA TERESA?
L’estàtua de santa Teresa de Jesús és al costat de la Porta de l’Alcàsser de la muralla d’Àvila. La Sala de Relíquies de santa Teresa és al Convent de Santa Teresa, dedicat a una de les figures més representatives d’aquesta ciutat. El visitant al llarg de les dependències podrà contemplar diversos objectes, a més de reliquiaris, pintures i escultures. ●
Curiositat
Pelegrins de tot el món segueixen arribant al poble andalús de Ronda, al Convent de les Carmelites, a la recerca de l’anomenat braç incorrupte de santa Teresa, que en realitat és la mà esquerra de la monja avilesa.
Lluny de ser una llegenda, la història de la mà comença a guanyar interès l’any 1910, moment en què la relíquia arriba a Espanya de mà de les carmelites expulsades de Portugal. Diversos anys més tard i durant la Guerra Civil espanyola, el bàndol franquista recupera la relíquia a Màlaga, des d’on és traslladada a Valladolid, on protagonitza una magna exposició de reliquiaris. El dictador Francisco Franco va obtenir una autorització eclesiàstica per albergar el reliquiari a la capella de la residència del Palau del Pardo. Costum, per cert, que compartia amb Felip II.
La mà incorrupta, que va romandre quaranta anys al dormitori de Franco com el seu talismà de la sort, va haver d’esperar un any després de la mort del dictador per tornar al Convent de les Carmelites de Ronda. Així, el 21 de gener de 1976 la vídua, Carmen Polo, i la seva filla, Carmen Martínez-Bordiú, tornaven el guant sant amb un regal que Franco sempre va voler que portés la santa a la mà: una insígnia militar d’or i brillants, la creu llorejada de sant Ferran, que ell lluïa freqüentment a la solapa.
Dones estèrils són les que acudeixen amb més devoció a la mà de la doctora de l’Església, que s’exhibeix cada dia a l’hora de la missa, en una fornícula, als peus de la Verge, i la resta del dia és en una capella, prop del torn, on les monges venen mantecados, codonys, pastes i una infinitat de dolços.
