El santpedorenc Rafa Martínez és un jugador de bàsquet català que juga a la posició d’escorta a la Lliga ACB amb el Bàsquet Manresa. Va jugar al València Basket Club, equip del qual és el màxim triplista de la història. Després d’onze temporades jugant al València Basket no va renovar el contracte. El juliol de 2019 va fitxar per una temporada amb el Bilbao Basket. Aquesta darrera temporada ha tornat a Manresa, a jugar amb el Baxi.
En el seu palmarès veiem que ha estat internacional amb la selecció de bàsquet d’Espanya en categories inferiors. Amb la selecció sub-20 va aconseguir la medalla de plata al Campionat Europeu de Bàsquet de 2002 disputat a Vilna (Lituània), i amb la selecció «B» va guanyar la medalla de bronze dels Jocs Mediterranis de 2005 celebrats a Almeria (Espanya).
L’any 2011 fou elegit entre els quinze preseleccionats per l’Eurobasket 2011 de Lituània i el 2012 fou invitat a la concentració de la selecció espanyola dels Jocs Olímpics de Londres.
Quin va ser el primer contacte amb una pilota?
Primer va ser el futbol, per allò que a Santpedor tothom volia ser Pep Guardiola. Quan vaig anar a l’escola Paidos vaig començar amb el bàsquet. Jaume Ambrós, professor de gimnàstica, em va convèncer per jugar a bàsquet.
Primer l’escola i continues…
Sobretot l’ambient del bàsquet, un ambient molt sa i, després, m’agrada competir i en poc temps que portava vaig veure que estava a la selecció catalana i això em va donar empenta per continuar.
Del Paidos a la Unió manresana…
Mig equip vam fer el pas natural a la Unió manresana. I després seleccions catalana, nacional, motivació per seguir jugant. Mai, però, havia sentit que seria la meva feina.
I molt esforç…
Sí, Ricard Cases em venia a buscar, tècnica individual i tornar a l’escola només amb un entrepà al cos, sacrificar moments amb els amics, caps de setmana d’esport i sense sortir de festa. Sí, molt esforç i lluita. L’educació esportiva ha estat vital. La importància dels valors. Primer, de petit i jove, no ho entens, però després ho gaudeixes molt.
El bàsquet és un esport en equip…
Molta companyonia, compromís amb l’equip, sacrifici, superació. Valors que, des de petit, primer a casa i, després, al bàsquet els portaré sempre gravats.
Com arriba el pas a l’ACB?
Inconscient. Ara, els pares volen que els fills siguin professionals, però a mi em va arribar a través d’un representant que va venir a casa quan tenia 17 anys. Jo no entenia res. De mica en mica, vas entrenant, t’hi dediques professionalment. Va ser al·lucinant. Arribes sol, el que t’agrada és ser millor jugador i compartir-ho amb la resta i el pas professional va ser un abans i un després a la meva vida.
Com va ser el teu debut?
Va ser el 9 d’octubre de 1989. Vaig sortir molt content. Va ser contra el Barça i en acabar me’n vaig anar de festa al poble. La força del públic, els nervis. Un debut al Congost de Manresa i amb 17 anys. Un record inesborrable.
Deu temporades a Manresa, al Bàsquet Manresa…
Quan ets júnior estàs vinculat al club, però ets a casa teva. Després, ja vius amb els companys, ens ho vam passar molt bé, i avui en dia, encara estem en contacte. Hi havia moments difícils. Dedicar-te al bàsquet vol dir duresa i sacrifici. Em va anar molt bé i va ser una gran sorpresa.
I després cap a València?
A mi em costa gestionar els canvis. Haver de triar va ser molt complicat. Vaig decidir anar a València perquè la primera opció que em van proposar no va quallar. A València sabia que podria jugar minuts. No estava en condicions de fer un any de transició i volia jugar. Vaig valorar la plantilla, vaig veure que hi tenia cabuda i m’hi vaig llançar. El primer any va ser difícil, però després vaig encaixar molt bé. Tenia 26 anys.
Has estat onze anys a València…
Hi estava a gust. No és el més habitual. El club volia més de mi i era el meu lloc ideal.
Coincideixes amb Pedro Martínez i Jaume Ponsarnau?
Quan el Pedro arriba a València em va motivar molt. Em quedava un any de contracte i vaig fer una gran temporada. I amb la segona època amb Ponsarnau va ser complicat. Ens havíem conegut a Manresa, on la relació va ser molt bona, però a València jo sortia d’una lesió i la comunicació va ser complicadíssima.
Gestionar una lesió…
Intentes fer-ho tot, però el cos no et funciona a ple rendiment. Veure que, a sobre, no comptes per a l’entrenador, et sents desplaçat. Em veia fora de lloc. Em va servir per aprendre a gestionar les meves emocions i veure en quin moment estava amb 37 anys.
L’adeu a la Fonteta i tornada a casa.
Em vaig sentir molt estimat. No m’ho esperava. Tenia 8 segons finals, no sabia el meu futur i la gent es va abocar i em vaig emocionar. Un moment que sempre recordaré.
I te’n vas al Bilbao?
Tenia clar que volia jugar. Volia intentar-ho i morir amb les botes posades. Em van trucar molts clubs. Volia tornar a Manresa, però finalment vaig anar per Bilbao. La família de la meva dona és del País Basc i això va ser un valor afegit per decantar-m’hi.
Com vas portar el confinament?
Difícil perquè la meva filla no entenia res, acabava de néixer el nen, tots tancats a casa, a Bilbao, en un pis sense balcó. No sortia de casa, soc asmàtic, i va ser duríssim. La part positiva és que vaig poder estar i gaudir molt del meu fill.
I la tornada a Manresa aquesta darrera temporada…
És tornar a casa. Un moment molt especial. Ja patia durant el confinament i, en allargar-se, vaig començar a millorar de la lesió. Em va trucar Pedro Martínez i no vaig dubtar-ho. Volia tornar al bàsquet manresà.
Una tornada ‘light’.
Sí, sense públic. Molt estrany. T’acostumes a tot, però tens la il·lusió que vindria al cap de poc el públic però no va ser possible. Totalment descafeïnat. L’empenta dels seguidors es troba molt a faltar. Malgrat tot, hem treballat molt i ho hem gaudit. Ens ho hem passat bé i, per a mi, un any inoblidable.
I la propera temporada…
No tinc problemes de genoll. Això m’ha fet gaudir molt als entrenaments, als partits… He ajudat l’equip tant com he pogut. A veure què passa. A l’expectativa amb el delit que pugui gaudir del públic.
